Selecciona Edició
Connecta’t

“Guardiola i Mourinho són semblants”

“Els dos odien perdre”, afirma Cesc, repassant la seva etapa al Barça i a la Premier

Cesc, en un entrenament del Chelsea. Ampliar foto
Cesc, en un entrenament del Chelsea. AFP

Cesc Fàbregas (Arenys, 27 anys) va arribar a Londres amb 17 anys per fitxar per a l'Arsenal. Vivia en una casa al nord de la ciutat amb dos companys d'equip i una senyora que els cuidava amb tant d'afecte que de tant en tant encara la passa a saludar. Després de tornar a casa i jugar quatre anys al Barça, ara està al Chelsea i viu a l'exclusiu barri de Belgravia, de lloguer mentre acaba les obres de casa seva, amb la seva dona i la seva filla que va amunt i avall pel menjador durant l'entrevista.

Pregunta: Recorda la primera vegada que va trepitjar Londres?

Resposta: Perfectament. Vaig arribar amb els meus pares. Tenia 17 anys. Havia acabat la temporada amb el cadet del Barça. Ho vam guanyar tot aquell any, tres títols, amb Alex García. Al cap de dos dies de la final de Copa a Albacete contra l'Athletic vaig viatjar-hi amb Steve Rauli i Francis Caigao. Era tot il·lusió, somnis. Ara tinc una vida que mai no hauria imaginat: guanyo diners, jugo en un equip espectacular i sóc famós, però al final, la felicitat la donen altres coses. Els diners et donen tranquil·litat, estabilitat i seguretat, però el que et fa sentir-te bé són altres coses.

P. Què queda d'aquells temps?

R. Això, la il·lusió pel futbol. Òbviament he madurat i he canviat com a persona, però hi ha alguna cosa que segueixo sentint a dins i és l'amor al futbol. Ja no sóc el mateix, però la il·lusió i les ganes d'aprendre estan aquí. I queda Londres, que m'encanta.

P. I del nen que agafava cada tarda un taxi per anar a entrenar-se amb el Barça?

Guardiola abraça Cesc, després de guanyar la Supercopa d'Espanya el 2011.
Guardiola abraça Cesc, després de guanyar la Supercopa d'Espanya el 2011. AP

R. Doncs suposo que el mateix, la il·lusió. Jo era feliç i ho segueixo sent perquè estimo la meva professió. Vaig voler ser futbolista i ho sóc. Somiava amb jugar al Barça i ho vaig aconseguir. En aquelles hores amb cotxe, fent els deures a les onze de la nit, es va forjar el que avui tinc.

P. Per què va tornar a Londres?

R. Perquè intento estar sempre en els llocs on em sento estimat i sóc feliç.

P. Vostè sempre va dir que el millor any de la seva vida és el primer que va passar a la Masia. Ho segueix pensant?

R. Esclar, en fèiem de bones! Tot ens va sortir bé, el futbol anava genial, no anava a l'escola a la tarda… Era la primera vegada que sortia del poble, vivia a la ciutat, amb els meus companys d'equip. Em sentia com un professional. Quan ho penso, segueixo tenint moltes coses que em van ensenyar en aquells anys a la Masia, sobretot, futbolísticament; es nota molt en detalls, dins d'un vestidor, la gent que hem passat per la Masia. Futbolísticament i personalment, també. El que diuen dels valors que t'ensenyen al Barça és cert.

P. Recorda la seva estrena amb l'Arsenal?

R. Perfectament, vam guanyar 4-1 al camp de l'Everton i vaig jugar molt bé. Tenia 17 anys. Arsene Weger va donar l'equip al matí i jo hi era. No m'ho esperava gens.

P. En quina mesura Wenger va canviar la seva vida?

R. Absolutament. Sempre li estaré agraït. Per a un jugador jove, és el millor entrenador del món. Falles i et posa al camp, tornes a fallar i t'hi posa, et xiulen i t'hi posa. Li és igual. Creu en tu i t'hi posa. A mi amb 17 anys segur que hi havia gent, fins i tot en el vestidor, que em mirava i devia pensar: “Aquest mocós on va”. Ell sempre va confiar en mi.

Intento estar sempre en els llocs en què em sento estimat i sóc feliç”

P. Ha canviat molt el futbol anglès els últims deu anys?

R. Sí, abans era més eixelebrat, hi havia menys control. Ara els equips han millorat molt el control tàctic dels partits.

P. Juga al Chelsea, que és com fitxar per al Madrid després de jugar al FC Barcelona. On està el canvi?

P. A veure, jo vaig jugar a Highbury. A partir d'aquí, tot és diferent, esclar. La meva gran sort en la vida com a futbolista són els dos anys que vaig jugar en aquell estadi; qualsevol que hagi jugat a l'Arsenal en l'antic camp ho entendrà. Va ser un regal. En passar a l'Emirates va haver-hi un canvi brutal, va ser un xoc, per a l'aficionat i per a nosaltres mateixos. En dues passades eres a l'àrea, l'afició pressionava, i ens va costar un acostumar-nos-hi, als jugadors i a l'afició. Després, futbolísticament, el canvi de l'Arsenal al Chelsea en el terreny estrictament esportiu no ha estat tan enorme. Si hagués fet el canvi fa tres anys, suposo que sí, però ara, no. El Chelsea ha canviat, no és l'equip que esperava, ara és un equip que vol ser protagonista, més passador, més tocador, volem la pilota i dominar els partits. Futbolísticament és semblant.

P. Què tens d'anglès?

R. Res. Sóc molt català.

P. Em referia futbolísticament. Fa la sensació que el seu joc s'interpreta millor a Anglaterra que a Espanya.

R. Això és cert, aquí em sento molt valorat i respectat, més que a Espanya, però és normal. Vaig estar vuit anys a l'Arsenal i ara he tornat a jugar aquí i m'està sortint un bon any. Al Barça no em va anar tan bé com jo hauria desitjat en l'àmbit de reconeixement, però jo estic orgullós del que vaig fer. Vaig guanyar títols però em va faltar reconeixement, força en el camp individual. Però estic molt content del meu pas pel Barça, molt... Potser hauria canviat alguna cosa, però n'estic molt satisfet i orgullós, de debò.

P. Dissabte, a El Cerdo Aburrido, un pub de Londres, un seguidor de l'Arsenal em va dir que li fa mal veure'l vestit de blau però que segueix sent vostè el millor futbolista de la Premier. Necessita sentir que és el millor per estar bé?

R. No, m'és igual. Jo sé que sóc un bon jugador, quan ho faig bé i quan no estic bé. Amb això en tinc prou. Però si ho diu un seguidor de l'Arsenal té més valor per a mi. He arribat a estimar tant l'Arsenal que és important saber que encara hi ha gent que m'estima allà. Sé que hi ha molta gent ofesa per veure'm jugar per al Chelsea, però ells no saben la veritat, esclar, segurament m'entendrien. Si tot va bé tornaré a posar els peus al seu estadi a final d'abril i encara que entenc que em considerin un traïdor, per a mi l'Arsenal sempre serà un referent.

P. Què li ha donat el Chelsea?

R. Seguretat. M'estic retrobant a mi mateix en termes purament futbolístics, esclar. Em sento important, no et diré que el capità general però gairebé, algú molt important. És només per com a joc, més enrere, i això fa que em senti molt més partícip del partit. Toco 90 o 100 vegades la pilota per partit i això ho trobava a faltar. Al Barça era diferent, jugava més endavant, els centrals treuen la pilota i la meva funció era diferent. Aquí la baixes a buscar, allí és més posicional, esperes la pilota, aquí busco el lloc amb més llibertat. Em sento més particíp del joc i això em permet gaudir més durant els partits.

El Chelsea m'ha donat seguretat; no és que sigui el capità general, però em sento important”

P. Ha treballat amb Wenger, Guardiola i ara amb Mourinho. Està condemnat a ser entrenador?

R. Estic aprenent dels millors i és una gran sort. Et deixes a Del Bosque. El bo i millor. La veritat és que acumulo coneixements que guardaré per sempre. No sé què passarà però tinc la sensació que mai no podré estar fora del futbol. Sé que no podré estar-ne mai fora del tot i crec que tinc la personalitat per ser entrenador, però ja es veurà. Si en alguna cosa em veig és en això, a la banqueta, en el dia a dia. Sóc dels que cuiden cada detall, d'esbroncar, de guanyar… Com a secretari tècnic m'avorriria. Sí, crec que acabaré sent entrenador.

P. Pep i Mou són molt diferents?

R. Doncs no ho creguis, a mi em sembla que tenen una cosa important que els uneix: són guanyadors. Els dos odien perdre, això els uneix. No, no et creguis que siguin tan diferents. Són més semblants del que molta gent es creu. Esclar, jo puc parlar de l'entrenador que tinc i ara Mourinho ens demana que fem un joc atractiu. Aquest equip no és d'esperar, és d'atacar i cuidar la pilota. Jo puc parlar per mi. Els dos són guanyadors, i als dos els agrada jugar un futbol atractiu, tot i que no treballin exactament igual.

P. S'havia imaginat mai treballant amb Mourinho?

R. Fa tres anys, no, però al final la vida dóna moltes voltes i més en el futbol. Amb Mou vam tenir una rivalitat molt forta, anàvem contra ell, però jo mai no el vaig odiar ni res semblant. També vaig tenir moltes enganxades amb Terry i al final són persones. I en vaig tenir de bones. Jo mai no vaig odiar Mou. Ni Mou ni ningú. El Chelsea era l'equip qui més volia guanyar, igual que quan jugava al Barça volia guanyar el Madrid, però només això. A mi no em mou l'odi.

Amb Mou vam tenir una rivalitat molt forta, anàvem contra ell, però jo mai no el vaig odiar ni res semblant"

P. Què li va dir Terry en rebre'l a Stamford Bridge?

R. Que estava content de veure'm allà i que qualsevol cosa que necessités comptés amb ell. A poc a poc amb la confiança han arribat algunes bromes, esclar, i hem explicat alguna de les nostres batalletes als més joves. La veritat és que ens les havíem amb ell i amb Lampard, sobretot.

P. Batalletes amb 27?

R. Home, badant, badant ja fa onze anys des del meu debut. I l'equip és molt jove així que... em sento jove i em trobo millor que mai, però són molts anys i moltes experiències. Em noto amb galons. Pensa que són molt joves: Oscar, Hazard, William, Azpilicueta. Courtois… Llavors hi ha Terry, Ivanovic, Cahill i jo que passem dels 26.

P. La seva gran obsessió, arribat aquest punt de la seva carrera, és guanyar la Champions?

R. No, obsessió, no, però m'agradaria guanyar-ne una almenys. [S'aixeca i toca la porta, de fusta]. La veritat és que amb el Chelsea espero guanyar-ho tot, però no vull que la Champions es converteixi en una obsessió.

Cada vegada sóc més supersticiós. Pel número quatre. Sempre surto el quart al camp”

P. Vostè ja n'ha jugat una final contra el FC Barcelona. Se n'imagina una segona?

R. No! Sisplau! Home, si hi hem d'arribar i jugar contra el Barça, doncs mira, que sigui el Barça, però si em deixes tria, no m'agradaria gens ni mica.

P. Què troba a faltar del FC Barcelona?

R. Els amics, les persones, sobretot.

P. Per això tracta de convèncer Messi que fitxi per al Chelsea?

R. No sé qui diu aquestes ximpleries, però és una ximpleria enorme. Ja em diràs tu qui sóc jo per convèncer Messi

Cesc, al centre, en un partit amb el Barça, el 2012. ampliar foto
Cesc, al centre, en un partit amb el Barça, el 2012. AP

P. Coneix Messi des dels 14 anys. Mana molt?

P. El que es mereix, ni més ni menys. I tampoc no es tracta de manar, és només la importància que té. El Barça que ha sorprès el món els últims vuit anys és gràcies a Messi. Sense ell hauria estat un gran Barça, un gran equip, però no hauria estat un dels millors equips de la història. Aquest punt diferencial assenyala Messi. Com Messi no hi ha ningú. Tots els equips, en un grau més elevat o menys, tenen un Messi que marca la diferència.

P. Qui és el Messi del Chelsea?

R. Hazard, impressionant. Molt, molt bo. Físicament són fins i tot semblats, de tronc inferior molt fort, no els tires. És honest, no va a terra, vol jugar sempre, no vacil·la ni s'adorna. Té qualitat per arribar molt lluny, però ha de ser més ambiciós de cara a gol.

P. Què li sembla el nou Barça?

R. La veritat és que no me l'he mirat gaire. El vaig veure el dia de l'Atlètic de Madrid i em va agradar. Per a mi és un candidat a guanyar la Lliga i la Champions, com sempre.

P. Fa 94 partits que juga a la selecció i encara es dubta del seu compromís? Per què?

R. Qui en dubta? Em sembla que amb 27 anys 94 partits són una bestialitat i demostren el meu compromís, però són pocs, perquè en podria sumar 130 fàcilment, ja que n'hi ha molts en què m'he quedat sense jugar, a la banqueta i he tingut lesions.

Qui dubta del meu compromís amb la Roja? Amb 27 anys 94 partits són una bestialitat i demostren el meu compromís"

P. I els que s'ha esborrat, esclar.

R. Sí, ja els agradaria a molts.

P. Amb Ramos ja ho té tot aclarit?

R. Absolutament. Un malentès, no té més importància.

P. És cert que vostè és molt supersticiós?

R. Bé, cada vegada més, sí. En el fons són ximpleries. Bàsicament pel número 4. Sempre surto el quart al camp, a escalfar-me i abans del partit. El 4 és el meu número. Sempre que hi ha hagut alguna cosa positiva, el 4 sempre hi ha estat involucrat. Per això el porto tatuat. De fet, porto quatre tatuatges, però me'n faré un altre quan neixi la meva segona filla.

MÉS INFORMACIÓ