Selecciona Edició
Connecta’t
brou de llengua

No hi ha fastos per a Ballot

Es compleixen 200 anys de la primera gramàtica de la llengua catalana, precursora d’una normalitat impossible

Portada de la gramàtica de Ballot.
Portada de la gramàtica de Ballot.

Immersos com hem estat en les celebracions del Tricentenari, ens hem perdut —o hi hem passat de puntetes— celebracions tan o més glossables, almenys en el camp de la llengua i la cultura, com ara la publicació de les Normes ortogràfiques el 1913 i la fundació de la Biblioteca de Catalunya el 1914. I, en aquesta línia, està passant inadvertida la que va ser la primera gramàtica amb cara i ulls de la llengua catalana, escrita per Josep Pau Ballot (Barcelona, 1747-1821), de la qual aquests dies es compleixen els 200 anys de la publicació.

Poc se’n sap, de Ballot i la seva gramàtica, almenys fora dels cercles de la gent malalta de llengua. Com sempre, donem per fet que tot l’interès per depurar, endreçar i enfortir l’idioma arrenca de l’empenta de la Renaixença, cristal·litzada amb el temps en el talent heroic de Pompeu Fabra, l’home que, segons Josep Pla, és l’únic català que ha aconseguit que tots els catalans li fem cas en el seu propòsit. Doncs bé, en el cas de Ballot tenim un gramàtic que, molt avant-la-lettre, ja va intuir les necessitats de normalitzar el que —només per a ell— era una llengua amb tots els ets i uts.

Hom diria que Ballot se situa capriciosament en una frontissa temporal, cent anys després dels particular 11-S català, cent anys abans de la Mancomunitat i l’efervescència de Fabra. Com ja vam explicar en una altra banda (El ‘cas Ballot’), la publicació de la gramàtica es va veure afavorida per l’ocupació francesa en temps napoleònics, i perjudicada, òbviament, pel final d’aquesta ocupació el 1814. Així, tal com demostra Joan Solà en autèntiques perquisicions detectivesques, el primer plec de l’obra va veure la llum possiblement el 1813, però la continuació ja va sortir entre el 22 de desembre de 1814 i el 9 de febrer de 1815, amb un canvi d’impressor: primer Pere Pau Husson, afrancesat i fundador del Diario de Barcelona, i després la Junta de Comerç, sota rúbrica de Barthomeu Suñol y Bulbena.

Poc se’n sap, de Ballot i la seva gramàtica, almenys fora dels cercles de la gent malalta de llengua

L’enorme valor de la gramàtica de Ballot no és tant la seva aportació en el terreny estrictament gramatical, ni tampoc el grau de seguiment que va tenir la seva obra. Interessa sobretot la seva intenció, bastida d’una modernitat integral a base d’uns arguments que avui ens semblarien obvis. N’hi ha prou de llegir els motius que van impulsar l’elaboració de la gramàtica, publicats en un anunci que va aparèixer al Diario de Barcelona el 5 de març de 1813, i que, en el castellà de l’època, apunten a dues línies que actualment no ens són estranyes: la dignificació del català com a idioma de prestigi i la pretensió d’estendre l’ús social de la llengua, orientat llavors sobretot al comerç. Deia així l’anunci: “Deseando vivamente, no solo los naturales de esta Provincia, sino muchos extranjeros, que llegan a esta capital por razón de comercio, una Gramática de la lengua catalana; y extrañando mucho que no se encuentre, cuando todos los pueblos civilizados la tienen de su propia lengua, los ha dado motivo a creer que nuestro lenguaje es una jerigonza o germanía, y no idioma o lengua del reino, como la castellana y la vascuence. Para satisfacer a sus deseos, y desvanecer este mal fundado concepto, hacemos saber al público que tenemos una Gramática completa de la lengua catalana, pronta a salir impresa, obra original, compuesta por el Dr. Josef Ballot [...]”.

Tanmateix, la fe de Ballot en la llengua i la seva convicció en la necessitat de dignificar-la (ja s’havia mostrat partidari d’elaborar una gramàtica i de fundar una acadèmia pròpia en una polèmica a les pàgines del Diario entre juliol i novembre de 1796) van caure en el buit d’una Renaixença emboirada en els efluvis de passats gloriosos. Val la pena llegir alguns dels textos fundacionals d’aquest moviment per concloure que, més que escrits 25 o 30 anys després de Ballot, semblen fets 200 anys abans, en el que evidencia més una voluntat de reprendre la poesia trobadoresca que no pas d’estendre l’ús social de la llengua, o el que avui en diríem normalitzar-la. Rubió i Ors, al pròleg de Lo gayter del Llobregat (1841), és prou clar: “¿Per què [la llengua] no pot restablir sos jocs florals i sa Acadèmia del gai saber, i tornar a sorprendre el món ab ses tesons, sos cans d’amor, sos sirventesos i ses aubades?” I redunden en aquesta línia els redactors de Lo Vertader Català, la primera publicació periòdica en llengua catalana, de 1846, que pretenia sobretot “que lo nom català sia altra vegada respectat i temut de totes les nacions, i de que nostre hermós idioma recobre aquella fama i apreci que li són deguts”.

No calia la retòrica florida per expressar una certa intuïció de normalitat en uns temps en què la llengua no sortia de l’àmbit domèstic. Però no hi ha fastos per a Ballot.