Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Democràcia com a forma de vida

Hi ha un atrinxerament creixent en la legalitat, entesa com a trinxera des de la qual retallar i impedir el dissentiment

Sembla bastant clar que el concepte de democràcia tendeix a expandir-se. Ampliant-se a espais i situacions que van força més enllà d'aquella esfera estrictament política i institucional en la qual l'havíem anat confinant. Això es nota en la creixent conflictivitat que s'aprecia entre legalitat i legitimitat, expressada en múltiples ocasions i escenaris. Des de la constant tensió present en el contenciós sobre l'encaix de Catalunya en el marc constitucional espanyol, fins a arribar al debat sobre els fets del 4-F i els efectes del documental Ciutat morta, passant per la més o menys acceptació de si es pot replantejar el tema del pagament del deute a Grècia o Espanya. Però això també es dóna en temes molt més quotidians, com els que afecten l'acceptabilitat dels escraches o l'ocupació de seus bancàries enfront dels desnonaments, que el personal de la sanitat pública atengui els immigrants sense papers o que algunes escoles s'organitzin i funcionin de manera diferent a la que està prevista en lleis i reglaments.

Albert Ogien i Sandra Laugier ho han anat posant en relleu tant en un llibre publicat fa temps en el qual defensaven la força transformadora de la desobediència civil, com en un de més recent (Li Principe Democratie). En aquests textos, miren d'argumentar la força de la democràcia com a principi inspirador d'una societat que busqui els seus paràmetres de convivència en principis com el reconeixement dels altres, l'acceptació radical del pluralisme i la necessitat de la implicació col·lectiva en els temes comuns. En aquest sentit, entenen que la gestió pública ha anat caient en lògiques quantitatives en què l'important acaba sent el compliment d'indicadors d'eficàcia i d'eficiència, desatenent altres paràmetres d'índole superior, com a justícia, igualtat, dignitat. Quan es produeix el xoc entre unes formes i unes altres de valorar o canalitzar l'acció pública, sorgeixen dilemes que acaben afectant col·lectius de professionals implicats en la gestió i provisió de serveis públics (com de fet hem vist fa poc amb la resistència d'alguns treballadors socials de l'Ajuntament de Barcelona a l'hora de tramitar desnonaments i reallotjaments dels afectats, veure EL PAÍS, 21-1-2015).

La democràcia no és un tema que puguem considerar només en mans dels electes que ocupen les institucions, ni tampoc un espai propi d'experts que defineixen què s'ha de fer i com s'ha de gestionar. Una concepció d'aquest tipus provoca el sentiment de despossessió dels qui haurien de ser també protagonistes o coproductors de les polítiques que els afecten (tant si són ciutadans com si són servidors públics) i que en canvi acaben veient-se com a mers objectes d'administració. És per això que podem parlar de la democràcia (en tots els seus components) com una forma de vida. Com un pensar i un fer que s'expressa de manera múltiple en qualsevol aspecte vital, lluny de la lògica estrictament representativa i delegativa. Tota experiència vital i en comú exigeix uns paràmetres comuns que permetin la comprensió, però que també permetin i integrin el dissentiment i el conflicte. Com més dissentiment és capaç de contenir una democràcia, més forta és. I en canvi, el que detectem és un creixent atrinxerament en la legalitat. Una legalitat entesa no com a marc plural i comú de joc, sinó com a trinxera des d'on retallar i impedir el dissentiment.

Aquest és un tema que estarà cada vegada més present en qualsevol dinàmica social. Ja sigui empresarial, administrativa, comunitària o, evidentment, institucional i política. Les contradiccions existeixen i continuaran existint entre el que es predica i el que es practica. I per molt que es parli de “nova política”, els tics de sempre apareixen. Segurament és inevitable, però els grinyols i els frecs augmenten i són menys tolerats. S'exigeix democràcia real ja, però és evident que som més aviat en un horitzó de canvi i de perfectibilitat en què encara ens queda molt per fer. Però, s'equivoquen els que denuncien aquestes contradiccions per posar en qüestió aquest horitzó, refugiant-se en el fet que al final sempre ressorgeix el politics as usual i que res canvia. Des del meu punt de vista, contradiccions a banda, aquesta idea de democràcia com a forma de vida, com a pràctica estesa, com a lògica compartida i col·laborativa ha vingut per quedar-se. No n'hi ha prou a identificar-se amb els que ens representaran. Necessitem poder formar part d'alguna manera d'aquest quefer col·lectiu, ja que som conscients que al final serà en aquest escenari on acabarà jugant-se part de la nostra vida, de la nostra convivència, i volem cuidar-nos-en, d'això. Apropiar-nos d'això. No només viure en democràcia, sinó viure la democràcia.

Joan Subirats és catedràtic de Ciencia Política de la UAB.