Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

L’envit grec

L'elecció d'avui conté més matisos dels que sembla entre continuïtat i ruptura

Grècia, l'Estat membre de la Unió Europea (UE) que ha sofert el grau més devastador de la crisi econòmica i el seu consegüent daltabaix social, afronta avui una nova elecció anticipada que aixeca passions oposades.

Es dirimeix, a primera vista, la continuïtat de la política econòmica d'austeritat i estabilitat financera, que ja recull fruits, encara massa incipients, però que ha generat una preocupant inestabilitat social i tensió als carrers; o bé, el seu abrupte final. Així que l'aparença inicial apunta matisos i contrapunts: la simple continuïtat econòmica no garanteix la sortida del col·lapse social; com més programa de benestar, més versemblança guanya la hipòtesi d'un seriós enfonsament financer i monetari.

Com a teló de fons, el futur immediat de l'estratègia fiscal de la UE i de la trajectòria de la unió monetària, fa poc recanalitzada amb seny cap a l'expansió gràcies al BCE. Des de l'òptica grega convé que les opinions dels altres europeus no siguin invasives. I que la festa de la democràcia en què consisteix qualsevol elecció se celebri sense reserves en el marc de la Unió, a la pertinença de la qual una majoria aclaparadora de ciutadans no està disposada a renunciar, ni té per què fer-ho.

Des de la perspectiva europea resulta imprescindible subratllar a la ciutadania i als propers Parlament i Govern grecs que l'interès de la Unió rau a consolidar l'estabilitat de l'euro, i no a posar-la en perill. I que sempre els anhels de cada part a la Unió s'han d'incardinar —com en qualsevol construcció federal— en l'interès del conjunt.

Una eventual victòria de l'esquerra radical, inèdita en la història europea més recent, també ha d'incorporar aquest element. No tan sols perquè figura en el pacte fundacional de la UE i s'ha solemnitzat als tractats, sinó també perquè una opció de ruptura de l'entramat de la unió monetària deixaria els seus postulants sense marge de maniobra. Això afebliria l'euro, sí, però també generaria una gran frustració i perjudicis domèstics. Així mateix, un hipotètic triomf de la continuïtat hauria de garantir el reequilibri de la factura de la crisi en favor dels més perjudicats, perquè Europa també ha de ser un espai social comú.

Hi ha moltes vies per assegurar que qualsevol opció discorri entre debats, i no fractures. Mitjançant negociacions, i no exabruptes unilateralistes. De ningú.