Selecciona Edició
Connecta’t

La crisi socioeconòmica fa el Pireu menys vermell

El suburbi de Pérama, que concentrava drassanes, decau per la deslocalització

Uns quants homes juguen al backgammon arrecerats de la pluja al Pireu.
Uns quants homes juguen al backgammon arrecerats de la pluja al Pireu. Getty Images

A l'època daurada dels vuitanta i noranta, els sous a Pérama, on hi havia les grans drassanes del Pireu, eren de 100 euros al dia, recorda Akis Sideris, de 58 anys. Però després d'una deslocalització animada per directives europees, i davant la invencible competència de mercats més barats –de Turquia a Corea del Sud o Singapur-, avui la paga no arriba als 40, i sense assegurança, per als escassos afortunats que aconsegueixen un contracte, perquè ja gairebé no s'hi construeixen vaixells, i se'n reparen molt pocs. La resta de la mà d'obra, com el mateix Sideris, engrosseix una legió d“aturats de llarga durada, sense expectatives i sense futur, ja que només funciona un 10% dels tallers”. La deterioració del lloc resulta tan evident que els cinc quilòmetres que separen el port de passatgers del Pireu del suburbi obrer de Pérama són una successió de barris amb aparença de faveles, com els de Drapetsona; sitges de càrrega i contenidors corcats pel sutge i una infinitat de grafitis amb missatges de ràbia entre un horitzó congelat de grues. El mar plomís que voreja el territori sembla un convidat mut.

Durant dècades, Pérama va ser un territori vermell, si no en representació política, sí pel que fa a la força sindical: el sector portuari ha estat un vedat privat de Pame, el sindicat del molt ortodox Partit Comunista grec (KKE). Però els últims anys, la barreja d'atur, pobresa i falta d'infraestructures i ajudes ha donat ales a propostes extremes com les que ofereix el partit ultra Alba Daurada (AD), que, fins a la detenció de la seva cúpula el 2013, va fer una autèntica demostració de força a la regió, i on encara continua repartint ajuda periòdicament.

Ho reconeix sense embuts Yanis Lagudakis, primer alcalde de Syriza a Pérama “després de tres dècades d'alternança de Nova Democràcia i Pasok”, a l'Ajuntament, situat a l'entrada de La Zona, com anomenen els locals a l'epicentre de l'extinta activitat portuària. “La crisi va començar a Pérama molt abans del 2009”, explica Lagudakis, “fonamentalment per la falta de voluntat política del Govern de donar supor a l'única indústria pròspera que hi havia a Grècia juntament amb el turisme. A la dècada dels vuitanta treballaven a La Zona 20.000 obrers, inclosos els de milers d'indústries auxiliars, des de mecànics a soldadors, que també depenien de l'activitat de les drassanes. Avui, l'atur real supera el 70%, al 20% de les cases els han tallat la llum i l'aigua per impagament i el 40% de la població de Pérama [uns 25.000, segons el cens oficial] viu sota el llindar de pobresa. El context perfecte per Alba Daurada, que el 2012 va aconseguir aquí el doble de vots que la mitjana nacional”, és a dir, el 14%, admet.

Popi Papageorgiu, periodista i veïna de Pérama, confirma la transformació de la localitat. “Fa dos anys, AD treia sense objeccions les seves milícies al carrer i feien una exhibició de força passejant-se per les places o pel mercat setmanal, per subratllar el seu poder. Avui la seu local continua oberta, però amb una activitat al ralentí… i pocs presumeixen de ser membres o simpatitzants del partit… Llavors van arribar a protagonitzar diversos atacs a sindicalistes. El més greu, que va enviar diversos membres de Pame a l'hospital, es va produir just una setmana abans que un membre d'AD assassinés un raper a Níkea [un suburbi veí]” a final de setembre del 2013, el succés que va desencadenar la investigació contra la cúpula. En el relat de Papageorgiu hi apareix una altra de les raons que expliquen la presència d'AD a la regió: el seu treball de sapa per trencar l'espina dorsal del sindicat, especialment bel·ligerant contra les retallades del Govern i els interessos dels grans armadors, que han gaudit de privilegis fiscals sense comparació.

El 2013, les mobilitzacions de Pame als ports –algunes de les quals van bloquejar durant dies milers de passatgers al Pireu- van acabar gràcies a l'adopció de mesures d'excepció per part de l'Executiu, un recurs utilitzat poques vegades després de la restauració de la democràcia, el 1974. I mentre les milícies d'AD feien la feina bruta, els representants del partit hi ajudaven des del Parlament. “Els diputats neonazis no han votat mai en contra dels interessos dels grans armadors”, recorda l'expert Dimitris Psarràs, autor d'un llibre sobre el partit.

“AD és un instrument en mans del poder polític i econòmic per atacar els sindicats”, sosté Nikos Zeodorakis, de la secretaria general de Pame, “però no l'únic: el control per l'empresa xinesa Cosco de bona part del port del Pireu vol jugular també els drets dels treballadors, amb sous que trenquen el mercat, nul·les garanties de seguretat i, sobretot, vulnerant els drets sindicals, com el d'associació. Per això no es tracta únicament dels neonazis. Avui és AD, demà serà una altra, l'eina”.

En aquesta lluita soterrada per destrossar resistències i salvaguardar interessos, els veïns de Pérama hi tenen les de perdre, repartint-se les engrunes d'una riquesa que mai els va pertànyer del tot, però amb la qual van conviure, recorda l'aturat Sideris, “com si fóssim rics”. Un record que avui sembla més aviat un miratge, confrontat a un present miserable. “Jo era molt petit quan hi va haver la guerra civil [1946-49], però recordo bé les ‘sisitia’ [els menjars de beneficència]”, explica mentre deixa la mirada perduda el jubilat Babis Kharálambos, de 80 anys, que va ser mariner i després obrer en una drassana. “Mai vaig pensar que tornaria a veure cues de gent famèlica, esperant un plat de menjar; i ara ho veig cada dia”.