Selecciona Edició
Connecta’t

Les noves ruïnes olímpiques

L'abandó de les instal·lacions d'Atenes 2004 és una paràbola del present de Grècia

Aspecte actual de la piscina de la Vila Olímpica.
Aspecte actual de la piscina de la Vila Olímpica.

Visitar les instal·lacions dels Jocs Olímpics d'Atenes 2004 és un passeig malenconiós per les ruïnes del present. L'abandó i l'escassa vigilància han permès que l'òxid i les males herbes amenacin baranes i camps d'esports, que algunes graderies de la piscina olímpica hagin estat arrencades, que un toll tèrbol reflecteixi el trampolí dels salts, que les escombraries i les fulles mortes cobreixin alguns passadissos i les pintades en decorin els murs.

Encara estan en funcionament l'Estadi Olímpic i zones de la Vila Olímpica, i lògicament les destinades als esports més minoritaris com el soft ball o el voleibol són les que es troben en més mal estat, però la deterioració general resulta una paràbola muda del destí de Grècia en aquesta última dècada, del trajecte d'una esplendor que resultaria falsa a la negror de la pitjor crisi econòmica de la seva història recent.

“Els Jocs tornen a casa” va ser el lema que anunciava la celebració dels Jocs de la XVIII Olimpíada d'Atenes aquell mes d'agost de 2004. Grècia havia celebrat els primers jocs de la història, l'any 776 abans de Crist i també els primers de l'era moderna l'any 1896. Serien també els primers després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001 fet que incrementaria els costos de seguretat -650 milions d'euros va ser el pressupost oficial per a aquesta partida, tres vegades més que en els anteriors de Sidney 2000-, i els primers en els quals tornava a participar Afganistan, expulsat de l'esdeveniment l'any 1999 després que els talibans aconseguissin el control del país. Però, sobretot, eren la gran oportunitat per mostrar al món la modernitat de Grècia.

El Govern grec, llavors en mans del Pasok (centre esquerra), va destinar en un inici 4.640 milions d'euros a obres d'infraestructura estrictament relacionades amb els jocs. No obstant això, els retards en les obres i la suma d'imprevisió, negligència i corrupció van elevar-ne finalment el cost als 9.000 milions aproximadament. Aquesta despesa no incloïa la construcció del nou aeroport internacional d'Atenes ni el metro de la capital –un orgull nacional amb un funcionament modèlic- i malgrat tot, aquestes quantitats eren cacauets comparats amb els 360.000 milions d'euros que aconseguiria anys més tard el deute grec. Però sí que va ser llavors quan van començar a sonar les primeres alarmes a Europa sobre la situació econòmica del país.

Pintades a l'entrada de la Vila Olímpica.
Pintades a l'entrada de la Vila Olímpica.

L'any 2004 el dèficit grec va arribar al 6,1% del PIB, el doble del límit del 3% establert per Brusel·les i el deute al 110,6%, el més alt de la UE llavors -actualment és del 177%, una xifra que el consens entre els economistes veu com a impagable- i l'Estat grec era qualificat de “financerament imprudent” per les institucions europees. Un any més tard, Grècia es convertia en el primer país de la Unió sotmès a control fiscal per la Comissió Europea. Després arribaria la crisi global i el reconeixement pel socialista Iorgos Papandreu, flamant vencedor en les eleccions de 2009, del falsejament dels comptes públics presentats pel seu antecessor, el conservador Costas Karamanlis.

Va començar llavors per als grecs el malson dels rescats europeus -240.000 milions d'euros-, les mesures d'austeritat –aplicades amb una intransigència sorda- i l'enfonsament del seu sistema polític.

Ha passat una mica més d'una dècada d'aquell 13 d'agost en el qual es van inaugurar els Jocs d'Atenes i sembla que va ser fa un segle. El temps que discorre per a un país entre viure per sobre de les seves possibilitats i la fallida. Atenes 2004 no marca solament una oportunitat perduda –ni tan sols va servir per impulsar el sector turístic- sinó el final d'una era.