Selecciona Edició
Connecta’t

El món trencat de Patricia Heras

El seu llibre 'Poeta muerta' és com un cop de puny clavat a la vida

Patricia Heras, la jove detinguda el 2006 que es va suïcidar el 2011.
Patricia Heras, la jove detinguda el 2006 que es va suïcidar el 2011.

“A la mierda el pensamiento inducido, la reeducación y la ciega huella de uno mismo”. Vet aquí, resumit, el món trencat i fosc de Patricia Heras, la dona hipersensible, la dona que no encaixa, la dona que no va suportar el pes del 4-F. El documental Ciutat morta li fa homenatge i torna a obrir un cas terrible, que ensenya com el sistema és capaç de triturar un grup de joves que viu als marges de la societat, entenent marges com una franja de moral diferent. Patricia Heras tindria ara 40 anys però es va suïcidar el 2011, quan complia en tercer grau –dormint a la presó—la condemna per uns aldarulls en què, afirmava, no va participar mai. Era poeta, era estranya. Els seus amics van reunir els papers que van aconseguir salvar i els han publicat en un llibre, Poeta muerta, editat per Ediciones Capirote. 300 pàgines que són com un cop de puny clavat a la vida. “Tener que vivir obligatoriamente inmersa en la puta Realidad –esa que siempre he esquivado--, aparte de exasperarme sobremanera también me entristece”. Ho va escriure cap al final de la seva vida viscuda a la contra.

Els escrits del llibre tenen formats diversos: poemes, una mena d’autobiografia que no podem contrastar, contes breus que més aviat són imatges, tota la peripècia del 4-F incloent-hi cartes i memòries des de la presó, un guió de còmic. Que és tant com dir que hi havia en Patricia Heras una creativitat desbordada, imparable. Escriu en llibretes d’espiral, amb una lletra rodona i un pèl infantil. I és aquesta la imatge que preval: una dona-criatura, perduda en un món que rebutja. La portada, negra, és un dibuix copiat d’una fotografia que et trobes quan gires la primera pàgina: és exactament una nena que està sent renyada, amb una mescla perfecta d’estupor, rebel·lia sorda i tendresa. “Soy la caída, la bajada en picado a los infiernos, el dolor, el amor, la esperanza”, confessa.

És exactament una nena que està sent renyada, amb una mescla perfecta d’estupor, rebel·lia sorda i tendresa

Tot el que escriu la té a ella com a referència, de manera que podem rastrejar alguns fets de la seva història. Neix a Madrid en el si d’una família benestant –“depravada opulencia”, descriu —de “rígida mentalidad franquista”. Té una germana i un germà, i de petita ja es queixa contra el costum de la nena ajudant a parar taula i el noi mirant la tele. No ho entén. És una criatura estranya: esmenta visites a la psiquiatra del col·legi, però podem pensar que algunes de les coses que explica són inventades, potser metàfores de la vida que està construint tot modificant-ne el passat, una vida literària. El suïcidi hi és present. Narra una primera fantasia amb la mort als 14 anys: posar-se davant d’un camió que arriba; no ho fa i corre a preguntar a les amigues: heu pensat mai en el suïcidi? Construeix, per contra, un altre episodi semblant –ficar els dits a l’endoll—amb quatre anys. Potser sí, potser no.

La pulsió suïcida no l’abandona mai, però al costat hi apareix amb força imparable el sexe. És lesbiana. Escriu poemes que expliquen llargs episodis sexuals, amb metàfores increïbles, com si explorés un món complicat, però tot té sempre gust de cendra. “Vi peces de plata boqueando en la orilla de tu sonrisa / y flores marchitas, rotas, en la curva de tu ser. / Olas de fuego bailando melodías turbias, / destruyendo con su danza millones de seres invisibles, / que me chillan al oído palabras muertas. / Vi sombras anulares sobre espejos rotos, tac, tac, tac / y me senté en el suelo a comer sal…” Era una gran poeta, i tenia una vida de mort, de sexe a dojo i, com no podia ser altrament, les drogues. “Qué difícil a veces coser un botón con alicates grises, / se me dobla la aguja y me sale un moratón en el brazo, / otro más”, diu en un poema que acaba així: “Ahora sí que lo noto”.

Una vida així es construeix sempre a precari. Ho té clar: “las mudanzas se han ideo sucediendo con los años, y con ellas, la certeza de que jamás venderé mi tiempo a un banco”. Ha acabat Filologia. De Madrid se’n va a Londres, a Atenes, a Berlín, i finalment arriba a Barcelona, “una ciudad que me hacía aún más daño y que me perdería del todo”, escriu ella mateixa. Segueix habitant un planeta devastat, en el qual tanmateix regna l’amistat. No és un món convencional, no hi sap posar ordre ni ho vol, però hi ha una solidaritat de base que la relliga amb la seva gent, i busca aferrar-s'hi per trencar, sense trencar-hi mai, amb el “gélido espanto” que l’acompanya des que era petita i va pensar a matar-se. “Mi dolor cobarde, mi soledad tangible, mi estupidez sumisa, mi irrealidad”, escriu. S’exigeix molt, és cruel amb ella mateixa, i alhora pensa que anar en bici a la platja és un autèntic luxe.

S’exigeix molt, és cruel amb ella mateixa, i alhora pensa que anar en bici a la platja és un autèntic luxe

I llavors arriba el 4-F, la nit que va sortir a passejar amb un amic, tots dos en una sola bici, i van caure i es van fer mal i van anar a parar a l’Hospital del Mar. Gasta vint pàgines a explicar aquella nit, en un relat que és pur Kafka. Ha canviat el to del que escriu, ara usa un llenguatge objectiu, endreçat, descriu els fets com si anés d’excursió per la realitat, sense metàfores. El relat és duríssim, aquest món és encara més cruel que el que ella s’aplica quan somia. És sòrdid, és brut, és injust. “Era un juicio político que de antemano ya teníamos perdido”, sentencia. I comença a escriure el dietari de la presó de Wad-Ras, com si volgués entendre un univers que li presenta regles noves. “Me siento como una jodida superdotada”, marca. Fins que li concedeixen el “tercer grado. NEW LIFE” i intenta construir una realitat que s’aguanti, treballant en un bar del Raval, en una vida que s’acaba puntualment, diu, a les 20.40, quan ha de marxant “pitant” cap a la presó. El barri que descriu s’assembla molt al de Jean Genet al Diari d’un lladre, i tampoc Patricia Heras no jutja, enumera: romanesos traficants, italians “revientapisos, marroquíes pendencieros, negratas camellos, kinkis chulos, secretas y los algo más respetuosos camellos paquistaníes”, però també “ocupas, turistas, despistados, yonkis, buscavidas, erasmus, trans, maricas, bollos o putas”.

Tot i que deixa escrit “me bajo aquí mismo”, que és un final, fa palesa la seva innocència davant el mal i el fracàs

Descriu alhora teràpies obligades a les quals assisteix astorada, al costat de gent que ha tocat fons, i que no és el seu cas: tot i que deixa escrit “me bajo aquí mismo”, que és un final, fa palesa la seva innocència davant el mal i el fracàs, dues paraules que no escriu mai. Ella té un humor cínic i voluble però és un humor real. És el sistema, representat per aquests psiquiatres que l’avaluen, el que no entén res. “Opresor y siniestro”, diu ella, quan ja comença a claudicar, perquè “no puedo evitar ver la cárcel por todos lados”. Potser era la pitjor persona per patir una experiència com la que li va tocar, però segurament també estava fatalment destinada a la tragèdia. “Me siento extraña, coño!!!”, protesta. I salta per la finestra de la quarta planta.