Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Amics i (sobretot) enemics

Hi ha molta rancúnia en els atacs al sobiranisme, però també hi ha una caverna catalana que enverina l'aire

"El nostre gran aliat, el gran aliat dels independentistes, era l'ADN espanyol, perquè ells no poden evitar… aquesta actitud dictatorial, impositora, de mala llet, de guàrdia civil…, no la poden evitar i per tant eren incapaços de negociar res. I per tant, això era el que donava força, i a més aquesta actitud insultant, denigrant…, i com més parlaven més independentistes feien…, i era el nostre gran aliat, que no ens ha fallat: Espanya ha fet la seva part".

Qui s'expressava així el matí del 13 de gener al programa més escoltat de la ràdio a Catalunya no era un indocumentat qualsevol, sinó un referent d'un sector important de l'independentisme català i, per més detalls, catedràtic d'Economia a la Universitat de Colúmbia. El pas és interessant perquè desmunta algunes coses sòlidament assentades en el relat independentista, com que l'anomenat procés no té res a veure ni amb les identitats ni amb l'odi a Espanya, o el caràcter amable i democràtic dels sobiranistes, tan diferent del dels seus detractors. Fa anys que una aguerrida colla de locutors i tertulians de ràdio, articulistes de diari i polítics assilvestrats i ben col·locats en els mitjans d'opinió s'obstinen dia rere dia a enverinar la vida pública espanyola. És el que s'ha anomenat “la caverna mediàtica”. Les seves fòbies són múltiples i els temes catalans, en les seves verinoses intervencions, recurrents. Recurrents, però no únics, com demostra la dedicació a fer caure Podem del pedestal a la qual s'han lliurat aquests últims mesos. Tot això és ben sabut i, per aquestes latituds, constantment repetit.

Menys comentada és l'existència d'una caverna catalana que, amb afirmacions com la que encapçala aquest article, contribueix igualment a fer l'ambient irrespirable. Es troba especialment en els mitjans digitals, on el hooliganisme independentista adquireix una violència verbal extraordinària, que connecta amb l'ús intimidatori que aquests mateixos sectors solen fer de les xarxes socials. El cas de Joaquim Brugué és prou proper perquè no necessiti més explicacions. Com ho és també el recent linxament d'Ada Colau per la gosadia de dirigir-se en un vídeo als barcelonins exclusivament en castellà.

Però també als mitjans seriosos es donen situacions vergonyoses. L'endemà, la pel·lícula d'Isona Passola, és un exemple de grollera i ofensiva propaganda cavernícola projectada en prime time per la nostra televisió pública. L'assetjament a Javier Cercas propiciat per una informació no contrastada d'un rellevant diari de Girona és un cas de pura pretensió. I fins i tot el diari de referència a Catalunya publica articles com el de Luis Racionero “La insolidària Andalusia” que avergonyiria, per la seva xenofòbia explícita, fins i tot un militant de la Lliga Nord o del Front Nacional francès.

En aquestes mateixes pàgines, indicar que el sistema electoral català vigent afavoreix determinats partits i que seria avantatjós comptar escons i no vots en unes eleccions a les quals se'ls vol donar el caràcter d'un referèndum va convertir l'autor de l'argument (qui subscriu això) en un espanyolista amb mentalitat de sergent del cigró del franquisme. Esclar que aquesta desqualificació diu més de qui la fa que de qui la rep, però és una bona mostra de la lògica schmittiana de l'amic/enemic que s'està apoderant dels discursos i les pràctiques de molts dels actors polítics i intel·lectuals en escena.

Un altre exemple d'això és la tendència a homogeneïtzar el camp propi i, sobretot, el dels adversaris, amb la corresponent negació de la pluralitat que en realitat caracteritza les societats espanyola i catalana. I en això, gairebé ningú està lliure de culpa. Alguns a Madrid són incapaços d'entendre el que està passant, la transversalitat social i política del fenomen sobiranista i el fet que no es tracta d'un problema inventat, sinó que respon a raons de fons que s'arrosseguen des de fa molt de temps. No volen ni saben distingir entre Artur Mas, Oriol Junqueras o David Fernández. Insulten a tort i a dret, barren el pas a qualsevol possible solució negociada i exigeixen que els qui lideren el procés acabin al més aviat possible entre reixes.

Aquí, independentistes rellevants, a més de fer el sord a les lleis quan convé, no desisteixen en la descripció d'una Espanya compacta, impassible, per descomptat desagradable, sempre anticatalana i amb la qual no hi ha res a fer. En el mateix paquet va l'extrema dreta espanyolista i els qui defensen una reforma constitucional que ofereixi una sortida al laberint en què ens trobem. Rosa Díez és el mateix que Alberto Garzón. El president Monago el mateix que Ramón Jáuregui. La Sexta és igual que 13TV. La Razón equival a EL PAÍS. Jiménez Losantos no es distingeix d'El Gran Wyoming. Sense anar més lluny: Alícia Sánchez-Camacho és el mateix que Miquel Iceta. Pablo Iglesias és, per descomptat, Alejandro Lerroux.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB