Selecciona Edició
Connecta’t

El dia de la veritat

El desenllaç colèric de l'austeritat i els errors de l'euro es concreta diumenge

Aquest diumenge, Grècia decidirà el seu futur i, en certa manera, el futur de les relacions intraeuropees. Si Syriza, el partit d'esquerra antiausteritat d'Alexis Tsipras, guanya les legislatives amb majoria absoluta, l'elecció per a ell serà més difícil que si es posiciona al capdavant sense aquesta majoria, ja que en el primer cas podrà governar sol, però estarà obligat a complir, per al seu electorat, el seu programa (rebuig d'un nou pla d'austeritat, reestructuració del deute). En el segon cas, Syriza necessitarà el suport d'altres formacions, sigui per associació en el Govern o per suport al Parlament. Paradoxalment, això donarà més marge de maniobra a Tsipras quant al seu electorat. En el procés de construcció europeu, aquest diumenge serà històric, ja que concretarà el desenllaç colèric de tots els errors comesos tant en la concepció de l'euro com en l'estratègia d'austeritat imposada des del 2010, primer pel tàndem Merkozy i després per la Comissió de Brussel·les i l'FMI. Amb el cas grec, Europa paga l'aberració estructural de la concepció inicial que va precedir el naixement de l'euro i que es resumeix en una única fórmula: acceptant signar el Tractat de Maastricht, Alemanya ha donat el marc fort als europeus, (l'euro és des del principi un marc emmascarat), a condició que els països del club med (Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal), com se'ls deia en aquella època, preservessin el seu valor alemany, és a dir, el marc fort.

Malgrat això, països tan heterogenis en els seus fonaments econòmics com els de l'Europa del sud i del nord no poden convergir cap a una cohesió econòmica i una zona monetària òptima, com desitjava el tractat monetari, excepte si hi ha un pressupost federal molt alt i polítiques fiscals comunes, cosa que actualment i per molt de temps impossible. Recordem-ho: en aquella època s'havia calculat que per arribar a una relativa cohesió econòmica Alemanya hauria d'haver contribuït amb més d'un 10% del seu PIB. Cap país podia acceptar un sacrifici com aquest.

Així doncs, la crisi era virtual des de bon començament entre aquests dos pols de la zona euro. Esclata amb l'explosió de la bombolla financera el 2008, que havia servit a Espanya per amagar la realitat de les divergències de desenvolupament; a Itàlia, l'augment incessant del deute; a Grècia, l'existència d'un dèficit real de més del 12% quan la xifra anunciada per les autoritats gregues era del 2,7% el 2009! Una enorme mentida que servirà de capot per al toro alemany. Tres plans de rescat en marxa, milers de milions desapareguts en el pou grec, i encara res resolt set anys després d'esclatar la crisi! Una única xifra dóna idea del desastre grec: aquest país haurà de reemborsar el seu deute fins al…2045! Hi ha alguna altra solució que la sortida de Grècia de l'euro? Siguin quins siguin els resultats electorals, aquesta qüestió serà central al país que ha inventat la tragèdia.