Selecciona Edició
Connecta’t

Aquesta llei sembla que s’hagi fet a corre-cuita

Tinc la sensació que els partits a l’Aran estan més pendents del que pensen els “pares” de Barcelona o Madrid que dels habitants

Ahir s’aprovava la llei de la terra on vaig néixer i créixer, la llei de l’Aran. No és la terra on visc, ja que malgrat que és un país no totes les professions hi caben, com la recerca científica. De manera que he seguit tot el procés (aranès i català) a 3.000 km de distància, des del nord de Suècia, a través de les xarxes socials.

És una gran notícia després de dècades d’incertesa i inseguretat, veure com una base legal regula específicament la teva terra. Avui ja he pogut explicar als companys del departament, de més de quinze nacionalitats diferents, que vinc d’una vall peculiar del Pirineu. Podria ensenyar-los un mapa d’Espanya on, dins de Catalunya, la Vall d’Aran estaria marcada d’un color diferent de la resta. No seria com els mapes amb els quals vaig estudiar geografia a l'escola, on només sortien les províncies.

L’anterior llei que fins ahir regulava l’Aran va néixer just uns mesos després que jo, el juliol del 1990. Hem crescut i madurat junts, passat l’infància i l’adolescència alhora, però jo vaig arribar a la majoria d’edat ara ja fa 6 anys. I em pregunto: la Vall d’Aran no hauria d’haver estat major d’edat també? No hauria d’haver madurat al ritme de la meva generació?

Seguint l’escena política del país per les xarxes socials em recorda molt el pati de l’institut, l’adolescència: picabaralles sense fi entre els caps de colles, lluitant per ocupar la pista de futbol, mentre la resta es menja l’entrepà tranquil·lament a la gespa.

És una gran noticia després de dècades d’incertesa i inseguretat, veure com una base legal regula específicament la teva terra

I és que tinc la sensació que els partits a l’Aran estan més pendents del que pensen els “pares” de Barcelona o Madrid, que dels habitants de la vall. M’hauria agradat veure com aquesta llei es redacta, com per exemple a Islàndia, en un procés obert amb tots els ciutadans, i més en un territori tan petit com el nostre.

Després de 24 anys, tota la meva vida, aquesta llei sembla que s’hagi fet a corre-cuita, amb una pobra participació directa de la ciutadania i amb un ull posat a les municipals del març i les plebiscitàries del setembre. Crec que és hora que la sobirania sigui realment del poble, no d’un territori, ja sigui l’Aran, Barcelona, Madrid o Brussel·les.

Com diu un bon amic, sota els efectes d’una greu crisi econòmica, ambiental i climàtica, l’única sobirania que importarà és la que coincideix amb cada conca hidrogràfica.

Gerard Rocher-Ros és estudiant de doctorat a la Universitat d'Umeà (Suècia)