Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Algunes contradiccions

El PP presenta el 27-S com si fossin unes eleccions normals, però prepara la gran batalla entre unionisme i independentisme

Com n’és, de dura, la vida de l’unionista conscient a la Catalunya d’avui. No, no em refereixo al fet que, com sostenen alguns, aquest segment d’opinió estigui silenciat, o no tingui tribunes mediàtiques —les té en abundància tant públiques com privades, fem el recompte quan vulgueu—, o estigui orfe de representació política, ja que almenys són quatre (Ciutadans, PP, PSC i Podem) els partits que competeixen per defensar-lo, amb tots els matisos possibles. Penso més aviat en la titànica tasca d’aquest unionista il·lustrat que prova de mantenir-se al dia de les tesis del seu camp, de l’antiindependentista decidit a amarar-se dels arguments que elaboren els seus referents, ja siguin polítics, intel·lectuals, jurídics, institucionals, etcètera. I me l’imagino sumit en una certa confusió.

Me l’imagino, per exemple, cavil·lant com és possible que el procés participatiu del passat 9-N fos una paròdia, una mascarada, un simulacre amb vots duplicats i absència absoluta de control, i al mateix temps constitueixi la prova irrefutable, definitiva, que l’independentisme és minoritari. Tal vegada el nostre esforçat unionista sigui de tarannà cartesià i pensi, com jo, que una paròdia o un simulacre, per definició, no poden tenir valor probatori sobre res, cas en què veurà multiplicada la seva perplexitat. Tampoc no en sortirà si abraça la tesi que formulava una columnista d’aquest mateix diari dilluns passat: la que definia Convergència com “un soci ideològic del PP”. Curiosa societat, en la qual una de les parts contractants vol inhabilitar penalment el líder de l’altra, i ficar-lo a la presó, i fins i tot opina (l’exportaveu d’Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, així ho va dir, i semblava sobri...) que el que li convindria a Artur Mas és un bon escamot d’afusellament. Amb socis així, qui necessita enemics? Sobretot, quina societat ideològica cal imaginar entre els qui defensen la unitat d’Espanya com un dogma sacrosant i els qui volen trencar aquesta unitat per aconseguir la independència de Catalunya? O és que potser això no constitueix un dilema ideològic, i la ideologia només s’expressa a través de les polítiques econòmiques o socials? És admirable la quantitat de gent disposada a tot per impedir que la realitat li espatlli un bon tòpic...

Aquest antiindependentista inquiet al qual al·ludeixo no ho té fàcil per interpretar correctament la situació catalana, si les seves guies de referència s’obstinen a presentar avui Convergència i Artur Mas com si fossin la Convergència i l’Artur Mas del 2011, o del 2004, i no els del 2015. I ara, a sobre, apareix Mariano Rajoy i deixa anar que “les eleccions plebiscitàries no existeixen”. Que els comicis anunciats pel 27 de setembre seran com els de qualsevol altra autonomia i serviran només per triar diputats al Parlament de Catalunya.

Convindria molt que —tant l’unionista reflexiu com tots, en general— ens anéssim aclarint. Si, segons el president espanyol, les eleccions del 27-S no són més que la repetició —per onzena vegada— d’una rutina democràtica inaugurada el març del 1980, com s’entén que a la delegada regional de Rajoy a Catalunya, la senyora Sánchez-Camacho, li hagi faltat temps per oferir al PSC una cosa tan insòlita i inimaginable durant 35 anys com un pacte postelectoral a la basca contra el sobiranisme? En què quedem, seran uns comicis corrents per distribuir 135 modestos escons o bé l’oportunitat històrica d’“alliberar-nos de l’oligarquia independentista”, segons ha clamat una matinera Alicia amb vuit mesos d’antelació sobre l’obertura de les urnes?

Les reaccions immediates del PP davant l’anunci d’Artur Mas s’han mogut entre el desdeny i la dramatització impostada, però els seus dirigents hauran d’escollir molt ràpid un camí o l’altre. Si fos el primer, si de debò a Génova i a la Moncloa contemplessin el 27-S català amb els mateixos ulls que unes eleccions autonòmiques a Galícia o a Múrcia, o fins i tot que unes andaluses anticipades, llavors durant els propers mesos la premsa amiga del PP no desenvoluparia noves estratègies mediàtiques de fustigació i criminalització contra el sobiranisme català; i els aparells de seguretat de l’Estat es dedicarien només a perseguir gihadistes —que bona falta fa—; i Rajoy, ministres, Cospedals i Florianos no s’involucrarien en la campanya fins al juny com a molt aviat; i ho farien en termes semblants als que van utilitzar els seus predecessors durant les campanyes del 1999, o el 2003, o el 2010, els termes propis de qui se sap marginal a Catalunya.

Naturalment, serà tot al contrari: hi haurà sobreactuació i demagògia a dojo, i guerra bruta, i mobilització general de recursos privats i públics, i un ensordidor soroll mediàtic, tot plegat per presentar el 27-S com la batalla d’Harmagedon entre el bé i el mal, entre unionisme i independentisme. Però el que és divertit en aquest cas és que això ho faran els qui sostenen, impàvids, que les plebiscitàries no existeixen, que tindrem unes anodines eleccions ordinàries.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.