Selecciona Edició
Connecta’t

L’Espanyol es declara a la Copa

L'equip blanc-i-blau entra en èxtasi i descomponen un Sevilla que s'agafa al darrer gol de Bacca

Sergio García i els seus companys celebren el segon gol. Ampliar foto
Sergio García i els seus companys celebren el segon gol. EFE

Qualsevol pilota li va bé perquè l'acomoda amb el pit generós, amb els quàdriceps herculins o amb els peus que bé semblarien maces. Felipe Caicedo és el rei Mides de l'Espanyol, el davanter que converteix en or tot allò que toca. Ja va descavalcar el València de la Copa amb dos gols i va descosir el Celta a la Lliga amb una altra xarxa sobre el xiulet. I ahir a la nit va repetir la gesta amb un altre gol que déu n'hi do. Va ser el principi de la fi del Sevilla, que va governar l'esfèric però es va quedar orfe d'idees i enginy davant l'abrigada saga rival, que va acabar per descompondre's davant el penal materialitzat per Sergio García i la definició de Lucas Vázquez només maquillada pel gol final de Bacca. La festa va ser, en qualsevol cas, de l'equip blanc-i-blau, que es va declarar a la Copa de la millor manera possible.

ESPANYOL, 3 – SEVILLA, 1

Espanyol: Pau; Arbilla, Colotto, Álvaro, Duarte; Montañés (Lucas Vázquez, min. 67), Cañas (Salva Sevilla, min. 78), Víctor Sánchez, Víctor Álvarez; Sergio García i Caicedo (Stuani, min. 61). No utilitzats: Casilla; Mattioni, Moreno i Álex.

Sevilla: Rico; Coke, Pareja, Arribas, Navarro; Iborra, Vitolo (Deulofeu, min. 62); Vidal, Reyes (Bacca, min. 46), Denis Suárez; i Gameiro (Aspes, min. 77). No utilitzats: Barbosa; Krychowiak, Figueiras i Carriço.

Gols: 1-0, min. 18, Caicedo; 2-0, min. 74, Sergio García, de penal; 3-0, min. 81, Lucas Vázquez; 3-1, min. 91, Bacca.

Àrbitre: Gil Manzano. Va amonestar Montañés, Caicedo, Arbilla, Álvaro, Arribas, Pareja, Víctor Sánchez i Sergio García.

Power8 Stadium. 14.838 espectadors.

En combustió permanent a la Lliga —ha fet la primera millor volta de la seva història—, el Sevilla se sent i és poderós, còmode amb l'esfèric a les botes, amb la pausa i l'agitació al seu aire. Però contra l'Espanyol es va empal·lidir en perdre el duel des de l'autobús, quan l'afició blanc-i-blava —no era gaire abundant per l'horari, però ningú no va deixar de castigar-se la gola— va omplir l'ambient de bufandes, càntics, bengales i una il·lusió contagiosa, acostumada a bregar per alegries menors i convençuda com està que el seu equip és coper, amb quatre trofeus a les seves vitrines. El seguidor de l'Espanyol, a més, tenia una aflicció pendent amb el Sevilla; no oblida que el 2007 i a Glasgow li va arrabassar la UEFA de les mans.

Poc li importava això a l'equip d'Emery, que va plantejar un duel atractiu per la seva proposta amb les rotacions i barreges de Reyes, Vitolo i Denis Suárez; però insuls perquè el contrincant l'hi va negar en un exercici fenomenal d'ajudes i cobertures. Però l'Espanyol gaudeix de l'exercici defensiu perquè se sent fort, perquè sap que quan no el fereixen pot llançar les seves hordes a la contra. I ho fa sense objeccions, perquè té la virtut d'acabar les jugades —bé o malament—, perquè evita les parets i les passades curtes i perquè s'expressa amb assistències profundes i rematades de fàcil gallet. Li va com anell al dit perquè mai no l'enxampen en fals. O gairebé, perquè el Sevilla li va prendre el cuir en una d'aquestes jugades i Duarte, en la seva cursa i desesperació, gairebé la fica en pròpia porta. Era a centre de Gameiro, davanter sargantana que es cola per les escletxes, però que ni de lluny ofereix el desmarcatge i rematada de Bacca, que va sortir després de l'entreacte i amb el seu gol va aconseguir que el Sevilla no s'hipotequés completament en l'eliminatòria.

Però el guirigall i l'èxtasi eren de l'Espanyol, que va suportar el travesser de Denis Suárez —futbolista ja consolidat— per abraonar-se en unes contres enverinades. Com la que va catapultar Cañas, que va perllongar Sergio García i que només Sergio Rico va desbaratar després del xut de Víctor Álvarez. No va poder fer el mateix, no obstant això, en la de Lucas Vázquez, que va picar la pilota amb encert. I enmig de tot plegat va arribar la mà d'Arribas i el gol de penal de Sergio García. Tota una catarsi que l'Espanyol degusta amb delit, almenys fins que jugui la tornada al Pizjuán. S'ho ha ben guanyat.