Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La mort a Verdi Hills

Verdi és un emblema a la nostra República. S'omple d'aquest públic de VOSE, que històricament sempre riu abans de l'acudit

Els Cinemes Verdi, abans Cinema Verdi, abans cinema Verdi, sembla que sigui un objecte de tota la vida, com l'oliva farcida, d'altra banda un altre objecte no gaire antic. Té, sense ser-ho, tot l'aspecte d'haver estat el cinema de barri on actuava, en els descansos de varietés, el Torero Rapsoda, un dels xarnegos de Marsé. Els xarnegos de Marsé, per cert, tenen el seu biòtop en Verdi i rodalies. Curiosament, el primer xarnego –etimològicament, el fill d'una catalana i un francès mal-rotllo, dels que van baixar a carregar-se el trienni liberal– va ser intel·lectualitzat a 50 metres del cinema, al palau d'estiu de la Virreina, actual plaça de la Virreina, caserna de la delegació per a Barcelona dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.

El cinema Verdi està situat, per tant, al cor físic i espiritual de la República Federal de Gràcia, que agrupa el topònim dels seus carrers en tres paquets. Els carrers maçònics tenen nom de planetes i estrelles, s'organitzen entorn del gran rellotge de la Campana de Gràcia, replet de simbolisme còsmic –fins al 39, quan tot va desaparèixer, aquesta campana va ser un símbol republicà peninsular de primer ordre–. Són carrers que evoquen un temps en el qual, a la Vila i a Barcelona, els lliurepensadors, els federalistes i els primers anarquistes eren un grup determinant i difícil de distingir-se entre si. Després hi ha els carrers amb nom de sant. I, després, els carrers amb revolucionari egregi. Verdi entra de quatre potes en aquest trade-marketing. Evoca Verdi, emblema del Risorgimento, i un compositor que ho era tot a Barcelona durant un període en el qual la ciutat, molt italianitzada, tenia una inteligentsia trilingüe. La cosa va acabar amb un canvi de paradigma cultural, quan va arribar Wagner, aquell tio estirat, i va ordenar que es parés.

Verdi és un emblema a la nostra República. S'omple d'aquest públic de VOSE, que històricament sempre riu abans de l'acudit. Una cua llarguíssima ho recorda cada cap de setmana. Hi fan fila matrimonis i exmatrimonis, parelles, paios amb barba i paies sense ni un pèl. Que sigui un emblema sentimental no treu que també pugui estar patrocinat per Qatar/haver patit una gestió ocurrent. Tampoc treu que estigui patint, a banda del dolor, l'última batalla al món de l'exhibició de cinema, consistent en la implantació del nou projector imposat per les majors. Una joia. 60.000 cogombres i la possibilitat, en breu, de projectar les pel·lis que rebi via satèl·lit. Aquesta màquina està destruint les multisales –multipliqueu 60.000 per X–, la penúltima fórmula de supervivència dels antics cinemes. Si ho penseu, la història del cinema, des del nickel odeon fins a aquesta màquina, és la història de com augmentar el benefici de l'emissor. És la història de com s'han anat eliminant tots i cadascun dels sistemes d'exhibició i, en el mateix itinerari, possibilitats de pel·lícules cada vegada més improbables.