Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’estratègia de l’aranya

Draghi va atrapar el recel alemany amb subterfugis i l'ús del temps. Ho farà avui amb un altre truc?

Mario Draghi se sap la pel·lícula La estrategia de la araña (Bernardo Bertolucci, 1970). Com el seu protagonista de la Resistència, Draifa, va teixint teranyines per atrapar i paralitzar —en aquest cas el Bundesbank, enemic feroç de l'expansió monetària quantitativa (QE).

Va intentar fer-li ballar el cap amb la deflació. Que si ha de ser “de base àmplia, autocomplerta i creadora de reduccions de preus ulteriors” (9/I/2014). Que si “una prolongada caiguda de preus en diferents productes, sectors i països” (6/VI/2013). Si es focalitza el problema (i per tant, la necessitat de reaccionar) en l'horror de la deflació, es desvia de la (una mica menys) nefasta inflació escassa. És a dir, de l'objectiu del BCE —incomplert!— de mantenir els preus en un nivell “inferior però proper al 2%”. Des de fa molt temps són inferiors al 1% i al desembre van baixar al -0,2%. El que il·lustra l'asimetria de tracte: per combatre els preus alts, reacció ràpida. Per lluitar contra els baixos, parsimònia.

L'hàbil Draghi intentarà a més convèncer Alemanya esgotant-la amb l'evidència de l'evolució de les xifres que empitjoren i amb l'eficàcia precària dels altres mecanismes emprats. Va guanyar temps fins a l'abisme de la quasi deflació. I fins que l'advocat general va validar el dia 14 —herald de la propera sentència— l'instrument de l'OMT. El Constitucional alemany havia remès, el febrer del 2014, al tribunal de Luxemburg, aquestes compres (encara no estrenades) de bons públics dels rescatats, amb fortes condicions.

Entremig, Draghi ha ofert des del 5 de juny aperitius (substanciosos): baixada de tipus a un 0,15%; interessos negatius de dipòsits als bancs (una desena); més liquiditat, fins a 400.000 milions (TLTRO), compra d'actius privats. No n'hi haurà prou  per despertar als preus i per a la reactivació.

Tot això i la QE que ha de decidir avui el BCE ja ha produït efectes anticipats: un euro més barat (estimula exportar); reducció de primes de risc perifèriques; tipus negatius del deute. La UE no és els EUA. No pot comprar bons mutualitzats com els federals del Treasury. Les empreses europees es financen al 80% en la banca i no amb emissions al mercat, al revés que els rivals. Per això, potser l'efecte global no sigui tan gloriós. Encara que extraordinari i benvingut, sobretot si és en les quantitats i llargs terminis filtrats.

Compte. El senyor Mario guarda, després de deflació i aperitius, una possible sorpresa. Potser l'últim fil de l'aranya per caçar i desarticular cremors alemanyes amb els seus mateixos arguments, fent com que cedeix davant Berlín; com que el programa massiu destinat a les compres de bons sigui executat no pel BCE sinó pel Sistema Europeu de Bancs Centrals, els 19 de l'eurozona. I que el seu risc s'incorpori completament —o bé, atenció amb el pegat, parcialment— al balanç de cadascun d'aquests i no a al del BCE. Amb això als contribuents de Sttutgart no se'ls demanaria respondre per les compres del BCE de bons grecs, sostenen alguns anglosaxons.

Seria segurament una dilució de l'ímpetu federal del banc de Frankfurt. D'un missatge de reculada sobre els avenços (unió bancària, compacte fiscal) de la unió monetària. D'una confessió de debilitat i desconfiança. Tant de bo Draghi no caigui en això i el BCE sigui, sense cap objecció, el banc central que ha de ser. L'egoista diktat del Bundesbank no ha de tornar a imperar.

Però alguns experts ja assenyalen que la no-mutualització aparent del risc seria, per a la majoria d'hipòtesi, això: aparent. I que al final, per raons tècniques i per la condició comunitària dels vehicles de finançament (el Target-2), amb prou feines hi ha escapatòria a la solidaritat. Cal tornar a Borges i a Bertolucci. A les aranyes.