Selecciona Edició
Connecta’t
documentació

Dia a dia de la comissió d’investigació del frau i la corrupció

Recull del contingut íntegre de les sessions

Jordi Pujol a la compareixença al Parlament, el 26 de setembre.
Jordi Pujol a la compareixença al Parlament, el 26 de setembre.

Cronologia de les sessions de la comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscals i les pràctiques de corrupció política.

CREACIÓ (3 de novembre del 2014)

Constituïda al Parlament la comissió sobre el ‘cas Pujol’

La comissió sobre el frau fiscal i la corrupció política ha quedat constituïda aquest matí al Parlament amb l'objectiu exposat per la majoria dels grups parlamentaris d'arribar fins al final en el cas del frau fiscal de Jordi Pujol. El diputat David Fernàndez, de la CUP, presidirà l'òrgan i ha subratllat que la seva aspiració és fer una profunda cartografia de la corrupció que ha patit Catalunya els últims anys

(...) La comissió s'anomena comissió sobre frau fiscal, evasió fiscal i pràctiques de corrupció política però, darrere de la nomenclatura, la intenció real és desentranyar fins on van arribar els possibles delictes comesos durant les dues dècades de pujolisme. La majoria de portaveus han acusat Pujol de faltar al respecte i menysprear els diputats durant la compareixença en la qual no va aclarir l'origen de la fortuna de la seva família i a més va reprendre els parlamentaris.

Mertixell Borràs, la portaveu de Convergència, s'ha desmarcat d'aquesta línia i ha avisat que els nacionalistes no contribuiran a un "espectacle mediàtic" de titulars. "Volem que sigui útil però no farem de justiciers. No ens saltarem la presumpció d'innocència perquè després no hi ha forma de reparar els difamats. Alguns ja han vingut amb les conclusions fetes", ha afirmat en al·lusió a la intervenció de la resta de portaveus. Borràs només ha deixat anar que algunes coses "s'han pogut fer malament".

APROVACIÓ DE 150 COMPAREIXENCES (21 de novembre del 2014)

CiU i PSC veten la compareixença dels seus imputats en casos de corrupció

En total, la comissió d’investigació sobre l’evasió fiscal i les pràctiques de corrupció política va aprovar gairebé 150 compareixences. Els triats estan obligats a declarar ja que, si no ho fan, s’arrisquen a cometre un delicte de desobediència. CiU i PSC van bloquejar la citació de diversos dels seus dirigents polítics implicats en trames com la del cas Palau —que afecta Convergència— i del cas Pretòria —que afecta CiU i PSC—.

(...) CiU, PSC i PP van sumar els seus vots per impedir que hagin de declarar al Parlament els seus expresidents. És el cas de José María Aznar i Felipe González. Tampoc ho faran ni Artur Mas, president de la Generalitat, ni el seu antecessor, José Montilla, ni l’exvicepresident Josep Lluís Carod-Rovira. En aquesta ocasió, els vots en contra van ser de CiU, PSC i ERC.

Malgrat les seves diferències en altres apartats, Convergència i Esquerra van aconseguir que la comissió aprovés compareixences relacionades amb filtracions policials sobre casos de corrupció. L’actual director general de la Policia Nacional, Ignacio Cosidó, haurà de comparèixer al Parlament en contra del criteri de populars i socialistes. No només ell: també està citat el director del Centre Nacional d’Intel·ligència, Félix Sanz Roldán; el comissari en cap de la Unitat de Delictes Econòmics i Fiscals (UDEF), Manuel Vázquez, proposat únicament pels republicans per les filtracions sobre el cas Pujol. El PP va votar-hi en contra.

Uns 60 experts desfilaran pel Parlament en qualitat de testimonis. Entre ells destaquen l’exfiscal anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, la compareixença del qual va ser aprovada per unanimitat. Tots els partits van votar també a favor que comparegui el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso Laso. L’exfiscal en cap de Catalunya, José Maria Mena, també compareixerà

SALVAGUARDAR EL PRESIDENT (1 de desembre del 2014)

Esquerra salva Mas d’anar a declarar a la ‘comissió Pujol’ del Parlament

Esquerra Republicana va evitar aquest dilluns que el president de la Generalitat, Artur Mas, hagi de comparèixer en la comissió que investiga el frau fiscal, la corrupció política, així com els negocis de la família de Jordi Pujol. El portaveu republicà, Oriol Amorós, va argumentar la seva oposició “pel que representa la figura del president”, i va reclamar que Mas acudeixi a la comissió d’afers institucionals per explicar la seva política en aquestes matèries. Només CiU es va sumar a la idea de salvar el president de la compareixença, però n’hi va haver prou per l'aritmètica parlamentària.

La comissió va començar la seva feina amb la compareixença de Miguel Ángel Mayo, coordinador a Catalunya del Sindicat de Tècnics d’Hisenda, que va assegurar que el frau fiscal representa un 24,6% del seu PIB, és a dir, entre 16.000 i 18.000 milions d'euros anuals. “Un de cada quatre euros s’escapa del control fiscal”, va insistir Mayo, per qui la corrupció política té un cost negatiu en l'obtenció d'inversions per la “imatge exterior” que es projecta. “No tenim res que calgui amagar, però volem un país net i no de justiciers”, va explicar Meritxell Borràs, portaveu nacionalista, en una intervenció llegida en què va reclamar que la comissió no es converteixi en un circ mediàtic.

L'HORA DELS EXPERTS (15 de desembre del 2014)

D’elusió també es viu

En la segona part de la sessió, la xerrada del professor Carles Ramió va ser clara, precisa i contundent. Va posar la corrupció política al centre del finançament dels partits i va advertir que sobretot era culpa dels polítics i no dels funcionaris ni dels empresaris. Va parlar també dels 30 anys de silenci pujolista i va dir que la corrupció política que hi ha a Catalunya és molt semblant a la que hi ha a Espanya, i que les dues són “igual de casposes” i, en el cas català, un greu obstacle si es pretén construir “un nou país”. Alt, sever, rigorós, més prop d'Unamuno que de Berlinguer o de Togliatti, el senyor Marc Vidal, filòleg i diputat d'ICV-EUiA, es va lamentar que no li publicaven els articles als diaris (no hi ha res més malenconiós que un filòleg no publicat), i va instar el professor Ramió que fos ell qui amb la seva ploma denunciés d'una vegada aquests silencis, ja que a ell l'han publicat sempre i amb freqüència.

INTERVÉ UN DELS FISCAL DEL CAS BANCA CATALANA (22 de desembre del 2014)

L'exfiscal José María Mena creu que la confessió de l'expresident pot ser "un esquer"

Aquest dilluns al matí ha comparegut com a expert José María Mena, exfiscal en cap de Catalunya i un dels dos fiscals que va redactar la querella de Banca Catalana, fa 30 anys. Mena ha començat aclarint que la comissió d'investigació havia de fugir de la funció d'exercir un recurs de revisió d'aquell assumpte que va implicar directament Jordi Pujol i que va planar durant dècades sobre la política catalana.

L'exfiscal ha advertit que tenia desmemòria sobre aquella qüestió i que no recordava els detalls de les operacions concretes per les quals li han preguntat alguns parlamentaris.

Sí que ha recordat, per contra, com es va gestar la querella, com es van desviar els diners de la caixa B de Banca Catalana i ha insistit en diversos assumptes ja coneguts: que la majoria dels 41 jutges que van participar al ple de l'Audiència Territorial que va exculpar Pujol (vuit van demanar que el processessin) van votar sense mirar-se el sumari.

Mena s'ha negat a establir una relació entre la fortuna oculta confessada per Jordi Pujol el passat 25 de juliol, i atribuïda a un llegat que li va deixar el seu pare, i l'enriquiment que presumptament va obtenir de Banca Catalana. "No tinc dades per fer una afirmació així i no em correspon", ha dit.

Els diputats li han preguntat sobre la seva valoració sobre la confessió de Pujol i els motius que podrien haver portat a fer-la. L'exfiscal ha comparat aquest reconeixement amb el que en el seu moment va confessar el saquejador del Palau de la Música, Fèlix Millet, i que ha qualificat com la "tècnica de l'esquer". "No cal caure en el parany de quedar-se en la peça petita, sinó que cal anar a buscar la gran", ha dit Mena en referència a la seva creença que la justícia ha d'investigar l'origen del patrimoni dels Pujol i no únicament el llegat.

Malgrat tot, Mena ha assegurat que la confessió de Pujol li semblava un fet "molt estrany". "Jo no ho entenc, és estrany, poc comú, sembla contradictori, és inintel·ligible. No ha passat mai", ha dit Mena durant les dues hores i mitja de la seva compareixença. En un altre moment ha apuntat que es podria tractar d'un "acte cristià de contrició".

L'exfiscal ha recomanat als parlamentaris que reclamin el sumari de Banca Catalana al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya si volen conèixer la veritat del que va passar. "Llegeixin-ho vostès, perquè potser no teníem raó", ha dit, en referència als fiscals. Després ha recordat que el 30 de maig del 1984, el dia que desenes de milers de persones van sortir al carrer en suport de Jordi Pujol després de ser investit president, ell va creuar la manifestació amb una cartera on duia una còpia de la querella. "Llavors no em coneixia ningú, però de por, gens", ha dit Mena.

Memòries de l’Àfrica (i de l’oasi)

José María Mena, excap de la Fiscalia del TSJC. L'home a qui el franquisme va confinar a Barcelona com a càstig i el pujolisme el va castigar desterrant-lo al lúgubre i despoblat país d'Ara Això no Toca per haver-se pres de debò el cas Banca Catalana. Ha fet aquest mes de desembre 78 anys. Barba blanca de jubilat presocràtic. Les taques del temps li esquitxen el cap. Veu vella i captivadora. Parla amb frases llargues perquè té pensaments llargs. La seva sintaxi és la d'un jurista i així concatena (no encadena, perquè és un home lliure) les paraules elaborant des del principi el sentit final de l'oració, igual que un fiscal connecta uns fets amb uns altres intentant esbrinar quina finalitat els ha motivat. Diuen que passeja molt i que probablement aquest matí hagi recorregut a peu mitja Barcelona per anar al Parlament. El cas és que hi ha arribat puntualíssim.

Mentre Mena parla, un silenci litúrgic s'apodera de la sala. Explica que ha vingut a aquesta “institució que encarna la sobirania nacional de Catalunya” no només per mandat sinó per desig formal i explícit de la seva lleial col·laboració. Quan Mena escolta les preguntes dels diputats, es posa l'índex al costat de la boca i es treu les ulleres. Ell diu que ja no té plena memòria de les coses que van passar fa més de trenta anys. Podria refrescar-la amb documentació? Tots els seus papers els va triturar, fastiguejat. La xerrada de l'exfiscal es va omplint llavors de memòria precisa. Dates, impressions, detalls. I s'omple també de biografia, perquè acompanya les seves reflexions morals amb el que li anava passant, com quan algú va disparar amb una escopeta contra la finestra del seu dormitori a la caseta del Montnegre. O quan va decidir travessar la manifestació en defensa de Pujol portant a la cartera l'esborrany de la querella de Banca Catalana i ningú no el va reconèixer. Però ho va fer per demostrar-se que no tenia por. “Disculpin aquesta jactància de vell”, acaba. Afegeix que la pressió política no existeix per als funcionaris públics. Hi ha rendició incondicional, covardia, falta d'ètica; però no hi ha pressió política. D'aquesta manera, va embastant un discurs de dignitat democràtica.

“Érem [el fiscal Villarejo i ell] uns lleials servidors del poble de Catalunya, però això ningú no ho pensava. El nivell de buit [al qual es van veure sotmesos] era impressionant”. Quan el portaveu d'ERC li fa una pregunta en castellà, Mena li replica sense abandonar el seu vell accent burgalès: “En català, sisplau”. A Isabel Vallet, diputada de la CUP, li confessa: “Jo no sé molt bé què és una comissió d'investigació i no sé si vostès ho saben. Quina funció té una comissió d'investigació? No ho sé. He mirat el reglament del Parlament i no ho posa”. La diputada convergent Meritxell Borràs l'acusa de tenir una memòria selectiva i de sentir-se orgullós de ser un fiscal roig, i li recorda que ha estat de l'esquerra radical. “Estic acostumat a jugar al bàndol perdedor i espero passar els meus dies sense passar al bàndol guanyador”, és el que respon; però també ha explicat que va abandonar la militància en el PSUC el dia que es va aprovar la Constitució, ja que va considerar aquesta militància incompatible amb el seu càrrec. Mena ha negat l'existència de l'oasi català i de l'omertà. “No hi havia omertà perquè era flagrant el que estaven fent. Mai no va haver-hi ni oasi ni omertà. Hi ha hagut impunitat”. Ha comminat els diputats de la comissió a rescatar la documentació sobre Banca Catalana dels soterranis del Palau de Justícia. Va començar en to solemne i ha acabat concedint-se algun somriure a mesura que es prenia confiança a si mateix. “Actualment gaudeixo d'una activitat crítica i descreguda de tot el que és humà i diví i fins i tot de mi mateix”. I després de dir això, ha parlat de la seva edat i de la seva memòria i ha deixat la comissió plena de sentit.

CALENDARI PER A LA FAMÍLIA PUJOL (23 de desembre del 2014)

La comissió del frau citarà Jordi Pujol el 23 de febrer

La comissió d'investigació del frau, l'evasió fiscal i la corrupció ha acordat aquest dimarts citar per al 23 de febrer al Parlament l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, la seva dona, Marta Ferrusola, i el seu fill gran, Jordi Pujol i Ferrusola, per donar explicacions sobre els comptes que van declarar que tenien a l'estranger.

La comissió, que ja ha fet quatre sessions de compareixences, ha aprovat el calendari de treball per als propers mesos, tot i que les dates encara s'han de comunicar als citats i són susceptibles de ser modificades per problemes d'agenda.

També s'ha acordat demanar per al 14 d'abril la compareixença a la comissió del ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, del responsable d'Interior, Jorge Fernández, i del cap de gabinet del president del Govern espanyol, Jorge Moragas.

Per al 2 de març està prevista la compareixença d'Oleguer Pujol, Pere Pujol i Oriol Pujol, fills de l'expresident català. La d'aquest últim suposaria el seu retorn al Parlament després d'haver abandonat l'escó al juliol, pocs dies abans que es fes pública la confessió del seu pare.

La resta de fills de Pujol –Josep, Marta i Mireia– seran citats per al 9 de març, encara que totes les compareixences són susceptibles de patir canvis i podrien quedar anul·lades si un avançament electoral a Catalunya liquidés de forma precipitada la feina de la comissió.

Ribó afirma que Pujol no hauria d’haver estat president després de Banca Catalana

El Síndic de Greuges, Rafel Ribó, ha afirmat que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, no hauria d'haver ocupar aquest càrrec durant 23 anys després de la gestió que va fer de Banca Catalana. Ribó creu que l'expresident va ser el "màxim responsable d'un forat de 200.000 milions de pessetes" que va registrar l'entitat bancària.

En la seva intervenció a la comissió Pujol, ha reivindicat que com a diputat del Parlament, llavors amb les sigles del PSUC, va ser el primer a portar el cas en seu parlamentària. També ha afirmat que si ningú va parlar llavors de l'herència de Pujol a Andorra no va ser perquè hi havia un pacte de silenci en la societat catalana, si no perquè "no [se'n] tenia ni idea".

INTERVENCIÓ DE JIMÉNEZ VILLAREJO (16 de gener del 2015)

 Corrupció amb rostre humà

Villarejo, nas aquilí, pentinat amb la clenxa al costat de l'home prudent, va portar uns folis escrits a mà i abans de prestar-se a les preguntes va dir que subscrivia tot el que havia dit en la sessió anterior el seu company l'exfiscal Mena, i, a continuació, es va encomanar al fòrum de Porto Alegre. Va explicar molt, va acusar molt sense objeccions i va assegurar que “Jordi Pujol va contribuir a la fallida de Banca Catalana i que es va envoltar de gent que no era un exemple de neteja”, i aquí va assenyalar el cas Pretòria amb les condemnes a Alavedra i Prenafeta, i va continuar amb Sánchez Carreté, Piqué Vidal, Javier de la Rosa, Pascual Estevill... Va concloure que és clar que hi havia hagut aprofitament dels càrrecs per poder defraudar i que “no hi ha parangó europeu de tota aquesta corrupció en cap sistema democràtic, ni tan sols a l'Est quan hi havia Est”.

També va detallar el clima polític i social en què va desenvolupar la seva feina com a fiscal en el cas Banca Catalana i, sense entrar en l'aspecte autoreferencial, va posar com a exemples Solé Tura i Vázquez Montalbán, va explicar que “es va crear un clima irrespirable per als qui eren partidaris d'investigar Jordi Pujol”. (Encara sort que sempre hi ha, com deia Bertolt Brecht, els qui “plens d'ira i esperança es van asseure a terra per escriure”). Respecte a aquells mateixos dies i els posteriors, la diputada de Ciutadans Carina Mejías li va preguntar si a més hi havia pactes de silenci de PP i PSOE amb CiU. “Sí, evidentment”, va ser la resposta de Villarejo.

Cada grup parlamentari té la seva particular manera de preguntar. ERC, és a dir el diputat Oriol Amorós, va ser sistemàtic i buscava assenyalar les contradiccions dels compareixents. Els socialistes, és a dir el diputat Jordi Terrades, ho feia sempre amb peus de plom, mirant de no acabar preguntant-se sobre ells mateixos. El grup popular, a través del diputat Sergio Santamaría, preguntava sempre intencionadament, volent evidenciar els rivals. Els d'Iniciativa preguntaven sempre políticament, però des de la cultura política, no des de la política legislativa, com és l'estil del diputat Marc Vidal. A Ciutadans, tots els diputats que fins ara han pres la paraula han coincidit a preguntar antinacionalísticament. El caràcter de les preguntes formulades (formulades, no llançades) per la diputada de la CUP Isabel Vallet desbordava un sentit profund de la forma i de l'equitat. I finalment (en totes les sessions la participació se succeeix amb aquest ordre) van irrompre les preguntes de la diputada de CiU Meritxell Borràs, que van començar entre interrogants retòrics i que sempre acabaven sense ells en forma d'acusacions explícites. Com que els convergents no han trobat una dama de ferro, han hagut de conformar-se amb una mestressa implacable. Aquesta vegada, a l'exfiscal Villarejo la diputada de CiU va començar preguntant-li si en la seva querella contra Pujol va ser protagonista d'un desistiment de funcions en no denunciar llavors als tribunals el que ara explica a la comissió, després va passar de preguntar-ho a afirmar-ho per, tot seguit, dir-li que hauria d'haver dimitit del seu càrrec de fiscal si no podia enfrontar-se amb tot el que es posava en contra seva, i va acabar lligant tot això amb el “rebuig al dret a decidir” del fiscal (així ho va dir, ni tan sols “procés” o “independència”). Com a punt final, la diputada va rematar desacreditant-li la seva carrera fiscal.

TESTIMONI DE LA GUÀRDIA CIVIL (26 de gener del 2015)

“Portar diners a Andorra era com portar sucre o formatge a Espanya”

“Portar diners a Andorra era molt fàcil. Tant com portar mantega, sucre o formatge a Espanya”. La frase del coronel en la reserva de la Guàrdia Civil José Matas Zapata pronunciada ahir en la comissió d'investigació del cas Pujol reflecteix els nuls controls que fins fa poc hi havia a Espanya en la lluita contra l'evasió de capitals. “Això no era una prioritat per l'Estat”, va confessar el compareixent davant la insistència i la sorpresa del diputat d'Esquerra Republicana Oriol Amorós.

Matas Zapata va estar destinat a Andorra des del 1979 fins que es va jubilar, i era precisament el responsable d'evitar l'evasió de capitals. Se li atribueix haver estat espia del CNI i darrere de la fugida de xifres milionàries protagonitzada per la família Pujol al país veí. “La paraula espia no m'agrada, era un interessat en informació”, va dir. També va negar qualsevol vinculació amb l'expresident de la Generalitat, la seva esposa i els seus fills, però sí que va admetre que entre el 1991 i el 1997 Marta Ferrusola viatjava a Andorra cada dos o tres mesos.

Matas Zapata va admetre haver-la vist en nombroses ocasions en aquell país amb els seus fills i va reconèixer que sabia que ingressaven diners, però va concretar que “en aquell moment ningú pensava que podien ser diners bruts”

ARTUR MAS, CONVOCAT (2 de febrer del 2015)

Mas declararà a la comissió Pujol el 9 de febrer, per acord de CiU i ERC

El president de la Generalitat, Artur Mas, declararà a la comissió d'investigació del Parlament sobre la corrupció política el 9 de febrer. L'acord s'ha adoptat aquesta nit amb els vots favorables de CiU i Esquerra Republicana. La resta dels partits polítics hi han votat en contra i reclamaven que la declaració del líder nacionalista es produís el 23 de març, després que haguessin desfilat per la comissió l'expresident Jordi Pujol, la seva dona, Marta Ferrusola, i els seus set fills.

El dia de l’òliba

Doncs, precisament, alhora que la comissió es preguntava a força de votacions i picabaralles com es meravellaria ella entre els dies que fugen existencialistament del temps, la llarguíssima llista d'espera (sembla un ambulatori de barri) dels que encara han de comparèixer i l'humiliant degoteig dels que fan campana..., precisament, ves per on!, li ha tocat el torn (ja que ha estat l'únic que s'ha presentat dels tres citats) a l'exdirector de l'Agència Tributària de Catalunya, Lluís Franco i Sala, que era, ostres!, conseller de Treball quan es va descobrir el cas Pallerols, que consistia a finançar Unió Democràtica amb els fons destinats a la formació dels aturats. Camisa blanca impol·luta (però no un blanc bandera de la pau sinó un blanc de mercat de valors), corbata de color granat amb pics, anell d'or i polsera de fil. Comença amb una dissertació més soporífera que un article de Francesc-Marc Álvaro, i d'aquesta manera una veu monòtona procedent de l'Administració pública va inundant la sala igual que el llot que traspua de Frank Zappa (que tenia una lletra que deia: "Sóc l'eina del govern / i també de la indústria / perquè estic destinat a governar / i a regular-te...").

L'orador entona la seva exposició amb monotonia professional, amb la perícia d'algú que ha avorrit molt i molt bé. Fins i tot quan deixa de parlar segueix parlant avorridament. Es va omplint la sala d'un d'aquests discursos en què només es distingeixen les xifres. Mentrestant, aquí fora la nit ja cau invariable sobre el parc, i a l'interior les cortines i les parets de color caoba empal·lideixen fins a semblar la xocolata aigualida dels hospitals. Tot és música de monocord. El lletrat de la comissió fa una ullada a un quadern vermell o un llibre tan vermell com quan la seva barba no era tan blanca. Sergio Santamaría, portaveu del grup popular, té obert un diari damunt de la taula. El portaveu iniciàtic per Catalunya, Marc Vidal, doblega el seu mocador de tela i se'l guarda a la butxaca. Es grata la cara amb un bolígraf el portaveu multiindependentista Quim Arrufat. Oriol Amorós, portaveu republicà, parla més amb els portaveus socialistes del banc de darrere que amb el seu company de formació, i cada dos per tres es gira per explicar-los alguna cosa. Així la porta giratòria es veu substituïda per la cadira giratòria. Els portaveus de Ciutadans i Convergència romanen resignadament fòssils, cada grup al seu extrem de la sala. Qui va dir que una comissió d'investigació no és un laboratori de democràcia? Ha estat possible concentrar en aquest lapse de temps el sopor de més de vint anys de pujolisme. En acabar, i com a conclusió, l'orador demana als polítics, en nom de l'Agència Tributària, més mitjans, conscienciació general i compartir les dades amb els homòlegs, és a dir, el que acostuma a demanar tota associació de veïns.

COMPAREIX ARTUR MAS (9 de febrer de 2015)

Mas es desmarca del ‘cas Pujol’ per salvar CiU i la seva pròpia imatge

Artur Mas s'ha tornat a desmarcar del tot aquest dilluns de la confessió de l'expresident Jordi Pujol sobre la seva fortuna oculta, i ha reiterat que es tracta d'“un tema personal i familiar que no va més enllà”. L'actual president de la Generalitat ha declarat durant gairebé cinc hores en la comissió d'investigació del Parlament català creada arran d'aquella confessió i ha rebutjat per complet que aquella fortuna pugui procedir del cobrament de comissions per obres o contractes.

“El que va confessar l'afecta a ell i a la seva família i no té res a veure ni amb Convergència Democràtica ni amb Convergència i Unió ni amb el Govern català ni amb mi mateix”, ha afirmat Mas en diverses ocasions. “Jo no tenia ni idea del patrimoni acumulat per la família Pujol. I si no estiguéssim al Parlament hi posaria una altra paraula al davant”, ha tornat a reiterar davant la insistència de l'oposició.

(...)Miquel Iceta, primer secretari del PSC, ha abordat directament Mas sobre el compte que el seu pare va mantenir obert a Liechtenstein del 1986 al 1998, quan va regularitzar els diners a Espanya. El cas va ser investigat per l'Audiència Nacional i arxivat el 2010, ha recordat Mas, encara que ha obviat concretar que aquesta decisió judicial es va produir perquè el suposat delicte fiscal havia prescrit.

El president de la Generalitat ha dit que la seva mare i els seus germans eren beneficiaris d'aquest compte, però no testaferros. També ha relatat que la mare es va convertir en l'única hereva de l'herència. El president de la Generalitat ha admès que va conèixer l'existència d'aquest compte del seu pare a l'estranger a finals de la dècada dels vuitanta. Molt abans, per tant, de ser nomenat conseller d'Economia del Govern català, càrrec que va ocupar entre el juliol del 1997 i el gener del 2001. “Mai no vaig preguntar res perquè no m'afectava a mi, ni tenia res a veure amb la Generalitat ni amb cap partit”, ha dit.

‘El virginià’

El president Artur Mas ha dibuixat en la seva compareixença l'heroi malenconiós que en els moments de més dramatisme se sincera amb els rivals (i fins i tot amb els seus enemics) al mateix temps que els menysprea. Li ha quedat molt bé el personatge. Vaquer solitari que fuig del seu passat, o que el seu passat és una incògnita, a l'estil del Virginià. I d'aquesta manera, en solitud (i aureolat de flaixos), s'ha presentat Artur Mas a la comissió (la veritat és que fins ara els compareixents entraven acompanyats del president de la mesa, el diputat social independentista David Fernàndez). Mas portava una carpeta fosca a joc amb les cortines de la sala, i quan els comissionats (que no comissionistes) li llegien les seves preguntes sense aixecar la vista dels folis, el president abaixava el cap i consultava els seus papers, de manera que el personal es parlava però no es mirava. En les respostes, el molt honorable president no feia altra cosa que subratllar aquest paper de noi temerari que tan bé sap fer, i així li sortia el justicier de noble inclinació a qui no li fa res suportar les desgràcies (bé, deixem-ho en l'ombra que projecten) dels amics extraviats. “Jo vaig començar des de baix de tot”, ha revelat en un espuntament. I en una altra ocasió ha al·ludit a l'anomenada en dret “prova diabòlica”. Llavors s'ha comparat amb l'home injustament acusat que pretén demostrar la seva innocència però que, desgraciat d'ell, no té manera material de fer-ho.

Editorial: Mas diu que no ho sabia

El líder de Convergència Democràtica, Artur Mas, ha acabat cedint a la pressió política i després de quatre negatives del seu grup i els seus submissos aliats d'Esquerra s'ha avingut a atestar davant la comissió parlamentària d'investigació sobre la presumpta corrupció de la família del seu antecessor i padrí, Jordi Pujol.

S'ha d'encomiar el fet de la compareixença, que contrasta amb l'escapisme dels governants del PP en casos semblants. Mas ha intentat ser contundent en un tema lateral de l'interrogatori, la irregularitat fiscal del patrimoni del seu pare, col·locat al paradís de Liechtenstein. De les seves afirmacions una mica confuses, se'n treu una conclusió clara: la coneixia abans de ser conseller d'Economia i Finances de la Generalitat. La justícia va arxivar el cas per prescripció, el 2010; però ell va conviure abans, llargament, amb aquest coneixement.

Anàlisi: “Un esdeveniment històric”

Lluís Bassets analitza la compareixença de Mas, inèdita en la història del Parlament, on el president ha estat poc convincent quan ha insistit que no s'havia assabentat de res

COMPAREIX FRANCESC CABANA (17 de febrer)

Francesc Cabana, cunyat de Jordi Pujol, es va desvincular del tot de la fortuna oculta a l'estranger confessada per l'expresident de la Generalitat i va renegar sense objecció de la seva relació familiar. “Juro que ni jo ni la meva dona en sabíem absolutament res, ni ens ho ensumàvem”, va dir Cabana per il·lustrar el seu absolut desconeixement sobre els comptes que va reconèixer haver tingut durant gairebé 34 anys l'exdirigent de CiU. “No ens consta que vingui ni d'una herència, ni d'un llegat, ni d'una deixa, ni de res”, va precisar. Es va desmarcar contínuament de Pujol, la seva esposa Marta Ferrusola, i els seus set fills.

El costum

Després del periodista, va ser l'advocat Francesc Cabana qui va comparèixer. A més de jurista, Francesc Cabana és cofundador (de Banca Catalana), cunyat (de Jordi Pujol) i gendre(de Florenci Pujol). Duia el clàssic vestit que semblava més fosc del que era. La manera de vestir de l'home d'ordre que en el fons és home de poder. No és possible comparar-lo amb un model actual, ja que pertany a una altra època, a una altra manera de fer, però potser, no a una altra moral. Això és el que es pressentia en la comissió. Una moral.

Si es volgués comparar l'estil de Cabana, caldria fer-ho per exemple amb l'esgarrifança que provoca Robert S. McNamara, l'antic secretari de Defensa nord-americà, quan se'l veu avui en els documentals parlant de les seves guerres, que van ser les del seu país. Però els catalans som mediterranis i tendim al que és entranyable. Francesc Cabana va treure teatralment una escriptura de la seva cartera negra per avalar el que deia i la va mostrar des d'on ningú podia comprovar el que hi havia compulsat. Quan feia referència al seu sogre, explicava que vivien al mateix replà i que Florenci Pujol era un home “bo, honest i extraordinari”, militant d'ERC abans de la guerra, i que després no va voler fer-se agent de canvi i borsa per no signar un document d'adhesió als principis del Movimiento.

Les explicacions de Cabana van traspuar un patriotisme de diners, ja que en realitat és del que parlava. Però no ho va manifestar a través d'un discurs polític, sinó d'una actitud moral. La moral burgesa. La moral per sobre de la legalitat, o la moral com a legalitat, el cor profund del pujolisme es va manifestar aquest dilluns en la comissió a través del seu cunyat, però, esclar, som en un país de cunyats. La moral de la família. A diferència de la llei, la moral no està mai escrita, ja que la moral és un costum (i això vol dir, en llatí: mos, moris, el costum). És un món on les veritats s'han constituït sobre els prejudicis i l'àmbit domèstic s'ha constituït com a mètode de raonament. “El Banc d'Espanya em va oferir feina i vaig ser un ruc dient que no. Tota la meva vida he estat un ruc”. “La meva dona sempre em diu: 'No t'excitis, Francesc...' ja m'he perdut una altra vegada!”. “A Banca Catalana no va haver-hi aprofitament perquè el consell d'administració no ho necessitava; un, per exemple, era fabricant de mitges que es guanyava bé la vida...”. “Jo no sabia ni quan anaven a Andorra ni quan van tenir el seu primer besnét. Quan ens vam assabentar que havien tingut un besnét i no ens ho havien dit, la meva dona es va enfadar molt”. “I si nosaltres [i subratlla que el plural els concerneix, a la seva dona i a ell] no en sabíem res, ningú més no en sabia res. Ni tan sols Mas”. I va repetir tota l'estona a tots els parlamentaris: “Jo sé tant com vostès”. Després va estendre la mà sobre la taula com per jurar i va dir: “Posi'm el que vulgui i juraré que no sabia res”. Sota el capitalisme de colleta, batega el cor profund de la moral familiar. “Estimo el meu cunyat i espero que en surti ben parat, però no faltaré mai a la veritat per fer un favor”. (Abans de res, un cunyat és gendre, igual que en les Escriptures des de temps d'Isaac s'és més fill que germà).

El portaveu d'EUiA, Joan Mena, li va preguntar:

―Creu que Marta Ferrusola podria ser-ne el cervell?

―Vostè està casat?!

―No.

―Doncs no li puc contestar perquè em comprometria.

LA FAMILIA PUJOL. DIUEN, DIUEN DIUEN (23 de febrer de 2015)

Pujol defensa la seva gestió i no aclareix l’origen dels seus diners

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol ha negat aquest dilluns al Parlament que la fortuna oculta que va confessar l'estiu passat procedeixi del cobrament de comissions i ha defensat la seva gestió com a president de la Generalitat durant 23 anys. El veterà polític ha comparegut per segona vegada a la Cambra —aquesta vegada a la comissió d'investigació creada precisament arran de la seva confessió l'estiu passat—, davant la qual ha insistit que la fortuna era un llegat del seu pare i ha negat que tingués comptes a l'estranger. S'ha negat a respondre la major part de les preguntes dels partits de l'oposició, igual que la seva dona, Marta Ferrusola. El seu fill primogènit, en canvi, sí que ha respost, i ho ha fet per assegurar que “mai” ha actuat des de paradisos fiscals.

“No tinc ni he tingut casos de corrupció i els diners del llegat no procedeixen de la gestió pública. Ho repeteixo amb rotunditat”, ha proclamat Pujol pare en un comunicat que ha llegit. Després ha advertit que no contestaria totes les preguntes i que no admetria que es fes un judici del seu mandat. (...)

“Diuen, diuen, diuen”, ha repetit en diverses ocasions de la seva intervenció, cosa que han aprofitat diputats de diversos grups per replicar-li “menteix, menteix, menteix” o “roben, roben, roben”. Pujol també ha declinat detallar l'origen dels negocis dels seus set fills, sis dels quals estan imputats en diversos processos. “Jo els puc fer advertiments, però no puc entrar en els detalls”, ha dit.

Les perles de Marta Ferrusola

“Jo, a Andorra, hi vaig a esquiar”. Oriol Amorós, d'Esquerra, ha preguntat pels viatges freqüents de Ferrusola al Principat. La compareixent ha dit que té "la memòria petita" i ha recordat la seva afició a l'esport.

“Ritme elevat de vida? Vostè no sap el que passa a casa, res de nivell elevat”. Jordi Terrades, d'Iniciativa, ha tingut diverses enganxades amb la compareixent.

“El Ferrari el va comprar desballestat completament i després el va arreglar”, ha respost Ferrusola a Terrades, quan el socialista l'ha inquirit per la flota de vehicles del seu fill Jordi.

“Van amb una mà al davant i l'altra al darrere”, ha dit Ferrusola sobre els seus fills. En diverses ocasions ha defensat que la seva família anava curta de diners. “No en tenim ni cinc”, ha dit en un altre moment.

Pujol Ferrusola: “Artur Mas i jo som molt amics”

Jordi Pujol Ferrusola, el fill gran de l'expresident de la Generalitat, sí que ha respost a totes les preguntes, al contrari del que han fet els seus pares. La seva compareixença davant la comissió de la Cambra catalana ha durat més de cinc hores i mitja i s'ha estès en tota mena de detalls. En el seu cas no ha calgut que l'advocat de la família, el penalista Cristóbal Martell, li fes gestos simulant unes tisores amb els dits perquè tallés la seva intervenció.

Junior, que és així com es coneix també el fill gran, ha confessat la seva estreta amistat amb el president de la Generalitat. “Artur Mas és molt amic meu, i jo als meus amics no els he de veure cada dia, anar-hi a sopar, esquiar o jugar a la ruleta”. Les seves paraules han qüestionat el relat que el 9 de febrer passat va oferir el president de la Generalitat, en desmarcar-se del fill gran dels Pujol i assegurar que únicament havien sortit a sopar en una ocasió amb les parelles. “És una connexió molt íntima, intel·lectual i espiritual”, ha insistit en un altre moment. I ha rematat: “ Sé que el dia que el necessiti el trobaré. Jo sóc una persona independent i de moment no m'ha fallat mai”.

Pujol Ferrusola ha insistit que volia desmentir diversos “mites” que li han atribuït. Així doncs, ha confessat que va gestionar el llegat familiar a partir dels anys noranta per encàrrec de Joaquim Pujol Figa, ja mort, cosí de Jordi Pujol i exsecretari general de la Presidència de la Generalitat, però ha declinat donar-ne més detalls, perquè el 25 de març ha de declarar com a imputat en un jutjat de Barcelona per aquest motiu.

La resta (i tot) és silenci

És el 23-F i Espanya es trenca per Albacete a la mateixa hora en què, a 400 quilòmetres de distància en línia recta, Marta Ferrusola els deixa anar als comissionats que no tenen ni idea del que passa a casa seva (a la d'ella, per descomptat). I remata: “No en tenim ni cinc!”. La comissió ha estat esperant que arribés la dona de l'expresident Jordi Pujol i també els periodistes, els fotògrafs que esperaven inquiets amb els objectius en renglera per oscaritzar la seva entrada a la Sala de Grups. Pujol ha comparegut a les tres de la tarda, ha estat una hora parlant (o alguna cosa per l'estil) i com que fins a les cinc no li tocava a ella, el personal ha sortit al passadís a matar l'estona.

Portentosa família

També queda al descobert una manera de governar patriarcal i despectiva, proteccionista i excloent, la del fundador del moviment. Els exabruptes i les burles del veterà polític, la seva altiva esposa i el seu esmunyedís primogènit configuren un saborós tot i que lamentable anecdotari que teixeix una cortina de fum sobre les seves presumptes irregularitats, sí. Però al mateix temps marquen una sospita cada vegada més creixent, profunda i estesa: per què no acompanyen les seves protestes d'innocència d'una sola dada concreta? De la documentació corresponent al presumpte llegat de l'avi Florenci; o dels moviments dels comptes corrents d'aquest llegat i dels legataris, als paradisos fiscals on es va ocultar la fortuna il·legal i secreta. Amb un simple extracte tot quedaria clar: seria o l'antídot o la prova més eficaç sobre les enraonies, que ell minimitza amb la cantarella: “Diuen, diuen, diuen”.

La gran vergonya

Als uns i als altres se’ls ha de dir que la gran vergonya no és un parlament que finalment investiga, ni uns diputats que fan el que poden i arriben on arriben, i encara menys uns ciutadans que poden obtenir una allau d'informació de primera mà. La gran vergonya és el cas sencer, amb el passat de complicitats i silencis en què es fonamenta, i amb la reacció posterior de la família i darrere seu de Convergència i d'Artur Mas davant les preguntes obligades, inevitables, necessàries, que se segueixen del que Pujol va dir a la confessió. Diuen, diuen, diuen... no. Diu Pujol i el que diu exigeix aclariments, cosa a la qual la comissió s'ha dedicat amb les eines i les capacitats que són les seves

COMPAREIXEN TRES FILLS (2 de març de 2015)

Marta Pujol va fer 12 projectes per a la Generalitat quan manava el seu pare

Marta Pujol Ferrusola, de 55 anys i arquitecta de professió, va obrir la sessió de la comissió d'investigació amb una dada desconeguda: entre el 1988 i el 1997, quan el seu pare era president, va fer un total de 12 treballs per a diversos departaments de la Generalitat. Van ser projectes variats, entre els quals promocions d'habitatges, dos centres d'assistència primària, la reforma d'un tercer, un altre centre sociosanitari, una llar d'avis o el projecte d'un arxiu. Els municipis on es van fer les obres van ser Calella, Blanes, Sant Cugat del Vallès, Vilafranca del Penedès, Llavaneres o Manresa, en molts casos governats per CiU.

L'estimació que va fer Marta Pujol és que aquests projectes van representar el 20% de l'activitat del seu despatx en aquella època. “De vegades m'obren les portes i de vegades me les tanquen per ser qui sóc”, va explicar. En el cas d'aquesta dotzena de projectes, tots van ser facilitats perquè es van adjudicar de manera directa, excepte en una ocasió, que va haver-hi concurrència pública. “Em venien a buscar”, va explicar.

Oriol Pujol nega el cobrament de comissions i comptes a l'estranger

Oriol Pujol Ferrusola ha negat aquesta tarda al Parlament el cobrament de comissions a nom seu o de la seva dona, així com l'existència de comptes a l'estranger. Durant la seva compareixença a la comissió d'investigació del Parlament, el fill de l'expresident català també ha negat que hagi regularitzat diners amb l'Agència Tributària i s'ha negat a entrar en els detalls del llegat rebut pel seu pare.

L'únic dels set fills de Jordi Pujol que es va dedicar a la política s'ha negat en rodó a referir-se a la deixa del seu avi Florenci i que, segons Jordi Pujol, és l'origen de la fortuna oculta durant 34 anys a l'estranger i confessada el 25 de juliol passat. Oriol Pujol ha recordat amb solemnitat en diverses ocasions que no en parlaria perquè aquest tema ha provocat la imputació dels seus pares i de quatre dels seus germans.

L'exsecretari general de Convergència, que estava cridat a ser el successor d'Artur Mas, està imputat en dos processos judicials per tràfic d'influències per haver intervingut per beneficiar unes empreses en el cas de les ITV i per mitjançar en deslocalitzacions d'empreses.

Van venir de dins de...

Oriol Pujol feia una hora que repetia que no ha regularitzat cap capital, que no té diners a l’estranger, que mai no ha tingut voluntat de participar o tenir una ITV i que ni la seva dona, Anna Vidal, ni ell no han cobrat mai cap comissió (tot això davant la vigilant presència a la sala del nucli dur convergent: Josep Rull, Lluís Corominas i Jordi Turull, és a dir, la seva antiga colla), i llavors li ha tocat el torn al portaveu del grup popular, Sergio Santamaría, que, al revés que Antonio Gala, és de Còrdova però sembla manxec. El parlamentari ha deixat anar un sermó encès i interminable (ha duplicat els minuts que li corresponien), en què ha insistit en el terme “nepotisme” mentre Oriol Pujol l’escoltava amb el cap inclinat. La immediata resposta del cinquè dels Pujol ha deixat el personal descol·locat: “No li cau la cara de vergonya quan la presidenta del seu grup s’ha passat el Parlament pel clatell”. I a partir d’aquí, Oriol Pujol, que ha après tots els trucs del seu pare, ha continuat amb la provocació, i li ha sortit bé. Ha recriminat als populars que, ni quan havien estat socis, els haguessin suportat a ells, als convergents. Ha crescut el to de veu de les rèpliques entre Oriol Pujol i Sergio Santamaría.

El president ha intervingut per posar ordre i el portaveu popular l’ha acusat d’erigir-se en defensor del compareixent. Se li ha encès el rostre a David Fernàndez com a l’intendent d’Els llorers del Cèsar quan tastava el menjar dels gals. Dues vegades ha amenaçat Fernàndez amb suspendre la sessió (“doncs suspenc la sessió i vostè i jo tenim una conversa”, ha dit a Santamaría la primera vegada); però Santamaría allargava la situació parlant de la situació en si: “No m’ha de dir vostè la meva manera de conduir-me”. Si deixaven d’enfrontar-se president i portaveu, intervenia Oriol Pujol per tirar més llenya al foc. “Com que ja he deixat de ser polític, l’‘i tu més’ se’l pot guardar a la butxaca”, ha dit al portaveu popular. I després ha tret del calaix dels draps bruts una al·lusió a una senyora mexicana que va fer arribar als convergents alguna cosa fosca, i ells, sense ni mirar-se-la, la van lliurar a un alt càrrec del PP. El comentari ha deixat garratibat tothom qui ho ha sentit. Oriol Pujol també ha al·ludit a “algú que ha tingut una relació sentimental amb Alicia Sánchez-Camacho”, però no ho ha precisat. Ha estat aquí quan David Fernàndez ha demanat que no l’obliguessin a recórrer a l’autoritarisme i ha amenaçat, per segona vegada, amb suspendre la sessió.

TRES FILLS MÉS (9 DE MARÇ DE 2015)

Oleguer Pujol: “Potser el meu pare hauria d’haver renunciat a la deixa”

Oleguer Pujol Ferrusola, el més petit dels set fills de l'expresident de la Generalitat, ha defensat aquesta tarda al Parlament de Catalunya la legalitat de la seva activitat empresarial i l'ha desvinculat de l'activitat política del seu pare. El fill petit de Jordi Pujol ha admès que l'empresa matriu a través de la qual opera, Drago Capital, gestionava uns 2.730 milions d'euros en 1.600 immobles i que generaven una renda anual de 160.000 milions el 2013. El benjamí dels germans Pujol està imputat per blanqueig de capital i frau fiscal a l'Audiència Nacional. El magistrat Santiago Pedraz investiga precisament set operacions immobiliàries gestionades per Drago Capital. El mes d'octubre passat va ser detingut per la policia i van escorcollar casa seva. Llavors es va negar a declarar a comissaria i aquesta tarda ha anunciat al Parlament que declararà "quan em citi el jutjat". (…)

La tesi de la Fiscalia afirma que a través de la interposició de societats Oleguer Pujol va poder moure uns 3.000 milions de pessetes en diverses operacions, però ell ho ha negat rotundament. "No tinc 3.000 milions i gairebé tot el que ha dit la premsa és fals", ha afegit. Pel que fa al suposat llegat familiar procedent de la fortuna del seu avi, Oleguer Pujol no s'ha sortit del guió dels seus germans. Ha defensat l'existència d'aquests diners i ha dit que ho va saber el 1990, quan el seu germà gran Jordi l'hi va comunicar. El primogènit és la persona que va gestionar aquest llegat fins que el 1992 va ser repartit entre els set germans i cadascun d'ells va percebre 62 milions de pessetes, segons ha coincidit a explicar també Oleguer Pujol. Amb tot, el compareixent ha admès que la regularització de la deixa "ha estat una inquietud que sempre ha estat present" i ha afegit que "probablement, el meu pare hauria d'haver renunciat a la deixa". Si no ho va fer, ha afegit, va ser perquè l'expresident de la Generalitat "va tenir el dubte de respectar la voluntat del seu pare". Malgrat la crítica implícita al seu pare, el fill ha volgut justificar que s'amagués la suposada deixa. "Una vegada acceptada la voluntat de l'avi, era molt difícil regularitzar", ha dit.

Sòlid, líquid, gasós

Amb la compareixença dels germans Oleguer, Mireia i Josep Pujol Ferrusola, la sessió d'aquest dilluns va recórrer els tres estats de la matèria, sòlid, líquid i gasós, per aquest ordre. Oleguer Pujol no només va ser sòlid sinó plumbi, endurit, espès en detalls, estret en quantitats, en complicacions de formiguer (però no de formiga obrera), a detallar lligalls formant laberints que només un Groucho Marx encertaria a treure'n l'aigua clara (el marxisme existeix per entendre el món a més de transformar-lo). No en va, la paraula més pronunciada per Oleguer Pujol al llarg de les seves gairebé tres hores d'intervenció va ser “complexes”, així, en plural, sempre referint-se a les seves activitats. Com ja havia demostrat fa un parell de sessions el gran dels germans, Júnior, especificar tant és una manera enciclopèdica, i fins i tot ciclòpia, de no dir res.(..)

L'estat gasós va sobrevenir en materialitzar-se Josep Pujol en forma de videoconferènciades de Miami (sobre una pantalla de tela plàstica, com les de Cine Exin). Aquest tercer fill de la família viu als Estats Units des que va esclatar el cas Pujol, i allà, al costat dels Everglades on es van rodar les aventures de Flipper, el dofí, treballa per a la consultoria Indra, a la qual va vendre la seva empresa Europraxis fa uns anys.

SÁNCHEZ CARRETÉ APEL.LA AL SECRET PROFESSIONAL (16 març de 2015)

L'assessor fiscal dels Pujol es nega a declarar

Joan Anton Sánchez Carreté, l'assessor fiscal de la família Pujol-Ferrusola des del 1983, ha apel·lat aquesta tarda al secret professional per negar-se a declarar a la comissió d'investigació del Parlament creada després de la confessió de l'expresident de la Generalitat. Els representants dels diversos partits han intentat del dret i del revés provocar la declaració amb tota mena de preguntes, però Sánchez Carreté ha respost amb somriures, indiferència i fins i tot fullejant uns papers i menyspreant completament els parlamentaris.

"Vostè està cometent un delicte per no contestar les preguntes i no dir per quina raó no ho fa", ha acabat etzibant Carlos Carrizosa, diputat de Ciutadans, al compareixent. Per aquest motiu, ha reclamat que la comissió dedueixi testimoni per l'actuació de Sánchez Carreté, un dels més de cent mil evasores fiscals que apareix a la llista Falciani amb comptes no declarats a la sucursal a Ginebra del banc HSBC.

Jo, a Pujol, li parlo de vostè

Aquest dilluns es van repetir una absència i una compareixença, totes molt significatives a la seva manera. Per segona vegada, va passar de comparèixer Manuel Vázquez, no el creador de la família Cebolleta, que en la glòria dels dibuixants sigui, sinó el comissari en cap de la unitat de delinqüència econòmica i fiscal de la Policia Nacional. Potser és que no ve perquè la unitat té unes sigles (UDEF) que semblen d'universitat a distància, i per això sempre li queda lluny. El president de la comissió, David Fernàndez, va exposar davant els reunits a la sala de grups que fins aquí s’ha arribat en això de no comparèixer, i que, per primera vegada des que dura aquesta història, es demanarà a la Mesa del Parlament que es denunciï algú a la Fiscalia. A David Fernàndez l’estan traient cada vegada més de la polleguera assembleària. Es posa vermell (de cara, de la resta ja en ve), se li endureix la veu i també la sintaxi, amenaça cada vegada amb més freqüència amb suspendre les sessions, i la setmana passada ho va fer durant uns minuts després d'una enganxada amb el portaveu del Partit Popular. Aquesta vegada va tornar a suspendre-la momentàniament per endur-se a capella Joan Anton Sánchez Carreté, que compareixia en aquesta comissió contra la corrupció per segona vegada. El primer cop (ara fa un mes), Sánchez Carreté (que des del 1983 és l'assessor fiscal de Jordi Pujol, i encara avui continua sent-ho) es va negar a declarar, va armar un escàndol majúscul desafiant els portaveus parlamentaris (vaja, que els va vacil·lar tant com va poder) i va marxar sense obrir la boca. Aquest dilluns Sánchez Carreté tampoc no va accedir a badar boca, en aquesta ocasió utilitzant el que el diputat ecosocialista Marc Vidal va anomenar "fer un Júnior". És a dir, explicar moltes coses que al final no serveixen per a res. L'enganxada la van tenir David Fernàndez i Sánchez Carreté quan l'assessor fiscal pretenia respondre, a una pregunta del portaveu republicà Sergi Sabrià, llegint seguits quatre articles, apareguts en diverses publicacions, sobre doctrina legal, obra dels “catedràtics més significatius del dret tributari de l’Estat espanyol". Ja es feia interminable la lectura del primer, i la sala començava a cabotejar i distreia la somnolència fullejant apàticament (això, per no escoltar-lo) les fotocòpies que s'havien repartit entre els presents, quan el president de la comissió li va dir en llenguatge jurídic que anés al gra, i que si ja estava repartida aquesta documentació no calia llegir-la amb detall, que n’hi havia prou amb explicar-ne el sentit general.