Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Les causes del desprestigi

La desafecció popular procedeix de no haver sabut adaptar-nos als canvis de la globalització i de la unificació europea

Una característica molt preocupant de la situació a Europa és la desafecció popular cap als partits que han governat a cada país durant els últims anys. Aquest desprestigi prové del seu fracàs a l'hora de resoldre els problemes creats per la gran crisi, i del fet que aquesta incapacitat ha continuat quan el partit governant ha estat substituït per la seva alternativa a cada país. Això ha passat tant si els votants han canviat Governs de dretes per altres de socialistes (França), com si ha estat a l'inrevés (Espanya, Grècia, Catalunya).

Les esperances frustrades han radicalitzat les posicions antisistema, ja siguin de dretes (França) o d'esquerres (Espanya). A part de moltes incompetències personals i altres raons, cal entendre que en bona part això ha estat la conseqüència de dos importants desajustaments per no haver adaptat les nostres societats a dos grans canvis de les últimes dècades del segle passat. No hem adaptat els sistemes econòmics a la globalització i al canvi demogràfic; i no hem adaptat les institucions democràtiques a la unificació europea.

1. Globalització i economies europees. El fenomen de la globalització ha estat d'un gran valor, si es llegeix des d'una perspectiva mundial. Ha permès l'enlairament de països que estaven condemnats a l'explotació, ha augmentat la riquesa generada a tot el món, ha fet sortir de la pobresa més de 1.000 milions de persones i ha creat a tot arreu unes classes mitjanes que pràcticament només existien a Europa, a l'Amèrica del Nord, i a la resta de països de l'OCDE. Però, combinat amb la decadència demogràfica europea, això suposa molts canvis. Entre d'altres, ha modificat les regles del comerç mundial, ha canviat les bases de la competitivitat, ha convertit en difícil i car l'accés a molts recursos naturals, i ha obligat a revisar la producció i l'ús del més important de tots, l'energia, tant per l'enorme increment que ha tingut la seva demanda com per les seves indesitjables conseqüències sobre el clima.

Davant d'això, les economies europees han continuat mantenint uns sistemes econòmics, uns mètodes de producció, uns nivells d'eficiència, unes pautes de consum i uns models de protecció social que en la majoria dels casos no es diferencien gaire dels que es van establir durant els “bons anys” seixanta-vuitanta del segle passat, i que tan bé van funcionar llavors. La crisi, en el cas europeu, és el símptoma que la nostra actual capacitat de generar riquesa ha disminuït, però no ho ha fet la nostra capacitat de consumir-la; i a més això s'ha agreujat per la progressiva apropiació dels resultats econòmics d'una banda reduïda de la població, fet que ha generat més desigualtats i ha augmentat les situacions de pobresa. Sense els ajustos necessaris del model, la crisi no acabarà i tot Govern que prometi que la resoldrà, fracassarà i serà objecte de desafecció.

La crisi a Europa és el símptoma que la nostra capacitat de generar riquesa ha disminuït, però no la nostra capacitat de consumir-ne

2. Unificació europea i democràcia. El procés de creació de la UE, encara que lent, ha avançat de forma clara en la seva dimensió econòmica, però està sent un fracàs enorme en la seva dimensió política, i concretament en la construcció d'institucions democràtiques. Els ciutadans europeus tenen plena capacitat per triar els diputats dels seus Parlaments nacionals i, a través d'ells, decidir el Govern del seu país. Però, després d'haver-se transferit a la UE una part molt important de les competències econòmiques que abans tenien aquests Governs, els ciutadans tenen pràcticament molt poca intervenció en la composició dels òrgans executius de la UE, que són els que veritablement condicionen i dirigeixen la política econòmica de tots els països membres.

La paradoxa és simple. Si els ciutadans d'un país estan disgustats amb les polítiques del seu Govern i el substitueixen per l'oposició, pensant que això suposarà un gran canvi, és molt probable que quedin decebuts perquè no és aquí on resideix una part important del poder. Arriba llavors la crítica coneguda: “tots són iguals…”. I així sorgeixen les crítiques a tots els partits que governen i al sistema. Crítica comprensible, perquè el sistema no s'ha adaptat a la nova realitat.

A aquest fenomen, se li afegeix un altre paral·lel. Per poder fer front a l'increment de poder dels mercats financers, els Estats nacionals –amb excepció d'alguns països de gran dimensió–, en haver perdut gran part de la seva capacitat de decisió, tenen l'absoluta necessitat d'actuar conjuntament. Per això, han de cedir, en el nostre cas a la UE, les eines per actuar. Però per evitar la confusió haurien d'haver-se modificat les institucions perquè els dirigents de la UE es triïn democràticament i responguin davant dels ciutadans. Només amb l'adaptació del sistema institucional europeu es posarà punt final a l'engany que els ciutadans, en votar els Governs del seu país, pensin que poden fer moltes coses que no poden fer. Encara que, alerta!, n'hi ha molts que podrien fer moltes més coses de les que fan, sobretot per promoure la justícia social, repartir millor les càrregues de la crisi, reduir les ineficiències i combatre la pobresa…

Joan Majó és enginyer i exministre