Selecciona Edició
Connecta’t
ELS COMANDANTS DEL PROCÉS / FERRAN MASCARELL

Mascarell, el catalanisme d’Estat

Ha fet el camí del federalisme a l’independentisme sense sobresalts

Ferran Mascarell
Ferran Mascarell

Ferran Mascarell ha fet el camí del federalisme a l’independentisme amb la mateixa seguretat amb què ho explica, sense sobresalts, parlant pausat mentre dibuixa esquemes per no perdre’s en els folis en blanc que sempre té damunt la taula. Durant alguns anys, va buscar una formulació política de futur per a l’històric catalanisme polític, una doctrina centenària que, en la seva opinió, va tocar sostre amb l’Estatut del 2005. El seu últim servei al país va ser el fet d’actuar com a detonant del procés sobiranista. Ha elaborat un catalanisme renovat, batejat com a deucentisme. “Per primera vegada a la història, el catalanisme que no és nacionalista, s’ha fet estatista, perquè hem descobert que, sense Estat, la crisi s’emportarà el país”. En el trànsit d’una fórmula a l’altra va deixar el PSC i ha fundat Sobiranistes d’Esquerra, una plataforma socialdemòcrata que dóna suport a Artur Mas. El president llegeix els seus llibres.

La seva crisi política personal va madurar durant el període 2008-2010, quan ja havia dimitit del Parlament però encara era militant del PSC. Havia estat, durant anys, l’home de la cultura dels socialistes catalans, primer com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona i després com a conseller del ram en el primer Govern tripartit. Formava part del que se’n deia maragallisme. Amb el segon tripartit, va quedar exclòs de l’Executiu i es va convertir en diputat ras. El seu procés de reflexió es va desenvolupar en dos fronts, el sentit de la militància al PSC i el paper de l’Estat espanyol respecte de Catalunya, encara que difícilment es podria destriar l’un de l’altre.

Com una mena d’avís per a navegants, el seu web està presidit per aquesta frase de l’escriptor austríac Robert Musil: “Si existeix el sentit de la realitat també deu existir el sentit de la possibilitat”. El desencadenant temporal de la recerca d’una nova possibilitat alternativa a la realitat decebedora que estava vivint té per escenari el despatx del president Montilla, una tarda de setembre del 2008. El president l’havia convocat per parlar del Consell de les Arts, però la conversa va girar a l’entorn de la notícia del dia, l’enfonsament de Lehman Brothers, el quart banc d’inversions dels Estats Units. Montilla li venia a dir: això serà molt dur però aquí no tenim eines per fer res. Aquest reconeixement d’indefensió en un moment tan delicat va tenir l’efecte de la gota que fa vessar el got d’una constant comprovada en la seva experiència de conseller i regidor de cultura: l’Estat espanyol no juga a favor ni de Barcelona ni del conjunt del país. I d’una sospita, havia dedicat la meitat de les seves energies institucionals a discutir amb l’Estat central: “Em vaig passar mesos negociant la Carta Municipal per acabar introduint 20 milions a favor de la capitalitat cultural de Barcelona; havia estat un sí, però immediatament es va combatre per deixar-ho en no res. Ara, davant d’una crisi monumental, la societat catalana no té eines pròpies i hem de confiar en un instrument en el qual no podem confiar: l’Estat espanyol”.

Aquella conversa va actuar com a l’espoleta definitiva. Durant els següents mesos va desenvolupar la seva teoria, a partir d’una tesi i una evidència històrica: “els catalans necessitem un Estat com tothom però no hem sabut reflexionar mai en termes d’Estat”. La seva explicació històrica del que anomena la medul·la àcrata de Catalunya, en síntesi, és aquesta: L’Estat del 1714 neix amb la premissa de fer un relat unificat d’Espanya, a l’estil francès, però la nostra realitat és molt diferent a la de França. L’Estat borbònic és un Estat tancat i excloent, amb la missió d’adaptar en el relat únic la realitat diferencial catalana; però no se’n surten, tanmateix segueixen necessitant la Catalunya proveïdora. Davant d’aquesta realitat, la burgesia catalana es fa la seva composició de lloc: l’Estat no ens estima gaire, però té una política protectora i quan convé a la nostra seguretat i a la dels nostres negocis ens envia la Guàrdia Civil. La petita burgesia reacciona més malament: l’Estat només representa pagar molts impostos que no serveixen per a res i ens roba els fills per a la guerra. I l’obrerisme català és converteix en el més anarquista d’Europa, són els partidaris més decidits a destruir l’Estat perquè a més de veure’l opressor, el senten molt llunyà, perquè no és el seu. La por de l’Estat es manté fins a la Transició. Els nostres negociadors no en volen sentir a parlar: Déu ens guardi de fer Estat, haver de cobrar impostos i utilitzar la força pública.

Em vaig passar mesos negociant la Carta Municipal per acabar introduint 20 milions a favor de la capitalitat cultural de Barcelona

La seva conclusió és diàfana, hem de deixar de ser un país àcrata: “Necessitem un Estat, que sempre ha de ser propi, però pot ser un Estat exclusiu o compartit. Això depèn de l’Estat espanyol. Si sap ser inclusiu serà el nostre, si és exclusiu, tard o d’hora petarem”. En un primer moment, es mou en el camp del federalisme clàssic, reclama una proposta espanyola que doni resposta a aquesta exigència, malgrat tenir ben present el viacrucis de l’Estatut. “Jo estic en el federalisme amb Maragall, i veig com els que ara reclamen el federalisme li van fer la vida impossible. De totes maneres, no hi ha resposta de Madrid. Però mentre la crisi econòmica despulla l’Estat, veiem que bàsicament és un Estat jerarquitzat, autoritari, en mans d’unes elits excloents (els dos grans partits, els alts funcionaris, algun líders d’empreses privatitzades i dels grans mitjans de comunicació) que han bastit un gran subterfugi històric: la unitat. No em toquis res, que tal com està em va bé. La unitat no és res més que la metàfora de la política extractiva amb Catalunya”.

L’actual conseller de Cultura no ve del nacionalisme, ni de l’independentisme, més aviat de la tradició trotskista. “Jo vinc de la convicció que la societat necessita un Estat, un Estat no és una imposició divina, és una eina. No és una abstracció romàntica, sinó una estructura complexa que, quan funciona bé, pot canviar l’estat d’ànim i el benestar de tota una col·lectivitat; pot generar esperança i una nova manera d’organitzar la vida en comú. Ara bé, tenim tal prejudici de l’Estat que ens fa cosa discutir-hi, com si allò que diu fos d’obligat compliment, com si fos etern. Quantes vegades han canviat els francesos la seva república? O els alemanys. Espanya no, vol ser immutable”.

Quan va entrar a la universitat, el 1972, es va fer estudiant de Bandera Roja, formació marxista leninista liderada per Marina Subirats, Jordi Borja i Jordi Solé Tura. Quan acaba la carrera d’història, ingressa al PSUC, però la seva militància és curta; una setmana, aproximadament un parell de reunions. Després milita a la revista L’Avenç, de la qual és editor i director; a principis dels vuitanta entra al PSC. A la dècada dels noranta, comença a treballar a l’àrea de cultura de l’Ajuntament fins a ser-ne el regidor. En aquella etapa, impulsa el grup Homes i Dones d’Esquerra, un intent dels antics camarades de Bandera, convertits en professionals urbans, d’eixamplar l’àmbit tradicional de l’esquerra socialista, més exactament del maragallisme. Va ser un dels escassos socialistes que va sortir en defensa de Pasqual Maragall quan va decidir plegar per la pressió de la direcció socialista, el 2006. En la seva curta estada al Parlament, es va oferir per treballar en la renovació del seu partit en tres àmbits: el programa socialdemòcrata, la concepció del partit i la política i el projecte del PSC respecte de la identitat nacional. En obtenir un no per resposta, va dimitir de diputat.

En un article a La Vanguardia de finals del 2009, durant els mesos que precedeixen la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, es pot llegir la seva intuïció de canvis polítics, encara però des de la seva adscripció a l’àmbit federalista, tot deixant entreveure la poca confiança d’una reacció de Madrid: “La societat catalana ha de reinventar el país i afinar la configuració del catalanisme. D’una banda, es consolidarà un catalanisme independentista. Falta veure si aconseguirà ser més clar, creïble i eficient que l’actual... De l’altra, es desplegarà un catalanisme constitucionalista d’esperit federal. Marcarà el seu destí la seva habilitat estratègica en relació amb l’Estat... Sintetitzen els drets que Catalunya està defensant amb polítiques ambigües i conceptualment confuses. Per un costat, el dret que l’Estat sigui també el seu Estat, adequat als seus interessos... Per l’altre, el dret a la independència, si així ho reclama una majoria suficient de ciutadans... El futur dirà: però sembla obvi que si Espanya no accepta el seu caràcter plurinacional, no podrà estranyar-li a ningú que en termes democràtics, una majoria de catalans s’inclini per la independència.”

Necessitem un Estat, que sempre ha de ser propi, però pot ser un Estat exclusiu o compartit. Això depèn de l’Estat espanyol

La sentència va arribar, finalment; així es van tancar uns anys de certa desorientació col·lectiva, certificant, al seu parer, la defunció del discurs de l’evolució federalitzant de l’Estat autonòmic, la del catalanisme primigeni i, amb aquest, també, la del federalisme clàssic. Aleshores, es diu: “jo no he estat al costat de Maragall perquè ara aquests jutges facin de tercera cambra; aquest Estat no em serveix”. Tampoc li resulta operatiu el catalanisme partidari d’aprofundir l’autogovern mentre vol modernitzar Espanya, proposant el federalisme. “Des de Valentí Almirall fins a Maragall ho intenten, passant per Prat de la Riba. L’Estatut és el darrer gran intent de materialitzar aquesta doctrina, però fracassa. Amb la reacció de l’Estat espanyol davant la proposta del Parlament del 2005, el canvi històric del catalanisme és inevitable, només pot ser estatista, voler un estat propi.”

Al llibre Catalunya deucentista: a la recerca d’un Estat eficient, recull el conjunt de converses i reflexions que l’han portat allà on és ara. “L’arrel del meu pensament és socialdemòcrata, segueixo pensant en clau socialdemòcrata, això no és incompatible amb el fet de ser sobiranista, ni amb el federalisme, malgrat tot; però la frustració que sento em fa dir: si tots els països necessiten un Estat i nosaltres no el podem compartir; ho sento molt, aquest Estat ens l’hem d’inventar”. Al mateix temps que diu això, potser com a reflex del pòsit format pel tradicional interès dels catalanistes pel futur d’Espanya, defensa que la nova actitud de Catalunya fent el que està fent podria ser “l’única manera d’ajudar a transformar l’Estat espanyol en benefici dels espanyols –amb els catalans fora– perquè si no les elits espanyoles no es transformaran mai”.

El nom propi del seu projecte socialdemòcrata i sobiranista, el deucentisme, de referències inevitables al noucentisme enviat a l’arxiu històric, és un decàleg a desenvolupar quan arribi el dia del debat sobre el país que imaginem, avui encara ofegat pel procés, els seus ensurts i contradiccions. En les seves conferències sol desgranar els enunciats de la proposta: 1. Un Estat propi, petit, eficient, sostenible i participatiu; 2. Una col·lectivitat fonamentada en la societat civil; 3. Una societat de benestar segura i sostenible; 4. Una nació culta i educada, que necessitarà diners però sobretot lleis culturals com la de mecenatge o la de propietat intel·lectual; 5. Una nació profundament democràtica, construïda des de la bona política i lliure de corrupció; 6. Una base econòmica modernitzada i sostenible orientada a generar la màxima prosperitat col·lectiva sense frenar la de ningú; 7. Un país articulat a l’entorn de les seves ciutats, respectant el pluralisme territorial; 8. Una nació europea i europeista; 9. Una nació iberista, un projecte pel conjunt de la península de caràcter cooperatiu; i 10. Una nació singular i universal, oberta al món.

Amb la reacció de l’Estat espanyol davant la proposta del Parlament del 2005, el canvi històric del catalanisme és inevitable

“Jo vull marxar. Alhora que dic això també dic, un dels punts del meu ideari serà l’iberisme. Quin problema hi ha que la realitat ibèrica, ara gestionada per dos estats, ho sigui per tres? En cooperació entre ells en camps com l’energia, el sistema de transports, el turisme, la innovació... No hi hauria d’haver cap inconvenient; només un, les actuals elits espanyoles que proclamaran: si això es trenca, tots hi perdem. No, hi perden ells, nosaltres, no.”

En la seva anàlisi, la clau de volta de futur són les polítiques de cooperació entre estats, a l’estil de les aplicades en el marc de la Unió Europea, però incrementades amb el factor de proximitat. El seu exemple habitual és el dels països nòrdics. En un segle, aquests països han passat de ser una de les àrees més pobres d’Europa a transformar-se en una de les zones amb un desenvolupament més avançat: “La raó és que han sabut crear els seus estats de forma molt ajustada a les societats particulars i preparats per a cooperar amb les nacions veïnes”.

Por qué fracasan los países, de Daron Acemoglu i James A. Robinson, és un dels seus llibres de referència, del qual treu una lliçó per explicar el passat i per imaginar el futur: “la clau és la capacitat dels estats de ser integradors; nosaltres no l’hem tingut mai aquest tipus d’Estat”. En una intervenció al Fòrum Europa, a finals del 2013, afirmava en aquest sentit: “Si l’Estat espanyol ha fracassat en les seves obligacions, és lícit que la ciutadania cerqui nous espais que li donin resposta, que es plantegi la creació d’un nou Estat més útil”.

Si l’Estat espanyol ha fracassat en les seves obligacions, és lícit que la ciutadania cerqui nous espais

En un paratge del seu viatge a Damasc, Mascarell va coincidir amb Artur Mas, que des de l’oposició feia un procés de reflexió paral·lel, mentre esperava per retornar al Govern. Convergència s’havia instal·lat a la Casa Gran del Catalanisme, concretant el nou paradigma del catalanisme en el dret a decidir. Quan Mas es converteix en president, li proposa ser conseller de Cultura. Unes setmanes abans, després que el PSC ja hagués perdut les eleccions, l’encara militant socialista apunta al sector crític del partit una doble iniciativa per remuntar la situació i evitar el perill intuït de la marginalitat: expressar la predisposició a enfrontar l’emergència de la crisi donant suport durant 18 mesos al Govern de Catalunya i endegar la refundació del PSC, en el context d’una crisi que havia deixat en evidència els dèficits de la política socialdemocràta. Una mena de sociovergència al revés. “Quan truco a Montilla per dir-li que he acceptat la proposta de Mas, em queda clar que no tenim gaire res més a dir-nos”. Després d’aquells de tres minuts, li van reclamar que tornés el carnet.

No s’ha fet militant de Convergència, però la influència dels seus textos sobre l’Estat propi en la literatura oficial del partit és innegable. Una vegada al Govern, el president Mas encara va seguir un temps en la lògica del pacte fiscal, fins al fracàs alliberador de la proposta; llavors, va introduir el concepte de les estructures d’Estat, prenent un fil argumental de Prat de la Riba, desenvolupat abastament pel seu conseller de Cultura des d’abans de retornar al departament.

No sóc un independentista historicista o romàntic

La seva alineació definitiva en el camp independentista queda registrada perfectament en una conferència al Teatre Romea, el 2013: “Potser encara no hem assumit prou que el nostre frame de referència –el catalanisme històric– ha caducat... Som al bell mig d’un canvi de paradigma històric: autogovernar-nos en el marc de l’Estat espanyol autonòmic actual crea fugues explícites i contínues de qualitat del nostre model de benestar i en el desplegament de la nostra identitat col·lectiva. En conseqüència, mantenir el nostre benestar col·lectiu i competir en condicions pel nostre futur només serà possible si aconseguim una sobirania total”.

“No sóc un independentista historicista o romàntic. El que estem vivint té més a veure amb els propers 30 anys que amb els darrers 300. És un procés molt més racional del que ens adjudiquen des de fora. La política de celebracions és una anècdota; quan preguntes a la gent per què està amb el procés, et parlen dels fills. El que és rellevant és el que volem que passi en aquest país d’ara endavant i no només el que ha passat”.

Ferran Mascarell.
Ferran Mascarell.

Abans de les festes de Nadal del 2014, en una intervenció al Fòrum Nova Economia, situava el punt en què es trobava el país; ho feia a partir del seu retrat de la realitat social catalana. Els factors determinants d’aquesta circumstància històrica van ser els següents: una pluralitat com mai havia existit, una societat adulta, amb més població de 64 anys en amunt que de 34 en avall, la més formada de la història i la més polititzada i mobilitzada des dels anys setanta. El seu dictamen resulta contundent. “Som en una rebel·lió democràtica de les classes mitjanes i treballadores, amb una explosió de consciència històrica de dir “ens hem d’espavilar perquè si no anirem molt enrere” i de plantejar-nos un projecte de futur perquè ningú ens el regalarà. Durant molt de temps hem pensat que el projecte de futur sortiria de l’Estat. Hem deixat de confiar-hi. I ara considerem que o ens el fabriquem nosaltres o retrocedirem”.

Quant a la forma de seguir el procés, no veu cap altra manera de fer-ho que no derivi de la concepció democràtica del país. No cal dir que comparteix plenament el guió presentat pel president Mas: “Un esglaó darrere l’altre; buscar la majoria parlamentària; establir un termini de 18 mesos per construir legalitats paral·leles, microtrencaments, i negociar amb Madrid i Europa; i, finalment, unes eleccions constituents. El que no veig són declaracions per dir que exercirem la independència des del primer dia. La clau rau en el període de l’any i mig, en el programa de microtrencaments de la legalitat i en el pla d’emergència social”.

Jo he de tenir la certesa que si un dia em proposen fer la meva declaració de renda a la Hisenda catalana estigui tot previst

La seva frase preferida, o com a mínim, la cita que més utilitza en les seves intervencions, és de Max Weber: l’home no hauria obtingut allò que ha estat possible si no hagués propugnat una vegada i una altra allò que semblava impossible. D’aquesta manera, no és d’estranyar que cregui que Espanya pot canviar la seva actitud respecte del procés, encara que sigui per endurir-la, hipòtesi que no els fa pestanyejar. “No és sostenible tenir una comunitat de 7 milions de persones permanentment enfadades; o potser sí, però aleshores no hem de descartar que els microtrencaments acabin amb la suspensió de l’autonomia”.

Malgrat no entrar en detalls de les possibles ruptures de la legalitat previstes, l’eventualitat que algunes impliquin que els ciutadans hagin d’incomplir certes lleis vigents tampoc no sembla que l’amoïni especialment, molt en la seva línia de relativitzar els efectes, siguin positius o negatius, d’allò que no preveu com a aspecte essencial en el procediment per arribar a l’objectiu. “El que és rellevant és que el sistema de legalitat alternativa que es proposi sigui fiable i que l’ideal de país que hi ha darrere del procés sigui engrescador”.

La desobediència fiscal, la que més fàcilment s’identifica com una de les ruptures estudiades, ell la imagina de la següent manera: “Jo he de tenir la certesa que si un dia em proposen fer la meva declaració de renda a la Hisenda catalana estigui tot previst. Fins i tot, em poden proposar de fer la declaració a l’agència catalana, sabent que després aquesta la transferirà a Madrid, amb l’objectiu d’anar guanyant confiança en el bon funcionament de l’estructura d’Estat; quan el 50% dels contribuents ho facin pel servei català, encara que se segueixi enviant la recaptació a Madrid, tindrem la base per decidir. Que recaptis no t’ho poden impedir”.

El seu àmbit d’influència no és tant el del calendari de ruptures o el de la construcció de les legalitats alternatives com el de la discussió de l’ideal de país. Aquí és on el programa del nou catalanisme estatista es jugarà el futur. Aquest és el gran debat pendent al seu entendre. “És possible que estiguem cansats de parlar del procés, però d’imaginar el país que volem, no; perquè encara no hem començat. Això és el que viurem els propers mesos: el debat de l’ideal de país, que haurem de ratificar a les eleccions constituents”.

“No dic que s’hagi fet tot perfecte fins ara, però amb la lògica d’enfrontament establerta per Madrid és molt difícil fer-ho d’una altra manera”. No dóna més importància a determinades campanyes antiespanyoles que podrien enrarir les relacions entre els ciutadans i condicionar les relacions de futur. “Les teves reclamacions només les imposes si les presentes amb contundència”. En aquest sentit, creu que l’animadversió actual és reversible. “L’admiració de la societat espanyola creixerà en la mesura que siguem capaços d’explicar per què fem tot això. Si tu dius: 'Ho fem perquè estem farts de no poder crear més riquesa de la que podríem, de no poder construir un Estat del benestar més sòlid’, ens diran egoistes; però si els dius que estàs disposat a fer un projecte de cooperació entre els dos Estats, potser et diran: endavant”.

Aquest text forma part del llibre 'El tigre sobiranista' que editarà Proa al mes de març.