Selecciona Edició
Connecta’t

L’home que canta per a si mateix

Van Morrison ha imposat el seu so en un Liceu que ha trepitjat sense estridències

Van Morrison al Liceu.
Van Morrison al Liceu.

Ha sonat el seu saxo, començant el concert, sord, sense estridències, i oblidem que a fora plovia, que el vespre ha estat inclement i que estàvem en el pitjor tram de gener, el que clama, aquest sí estrident, que la vida normal ja ha tornat. Però sempre hi ha un espai per a un parèntesi, encara que hagi costat un ull de la cara en forma d'entrada per a un nou festival d'upa al Liceu. I allí el teníem, sota el seu sempitern barret, aquesta peça que el lliga encara més a aquesta terra de la qual brolla la seva música, bufant el seu saxo i iniciant un concert que sense grans ostentacions ha congraciat els seus seguidors amb la música d'un artista tan clàssic com aquest blues i soul del qual mama el seu talent.

I com sempre ha tingut veu de vell, el temps amb prou feines la pot entelar. Sí, es dirà no sense raó que quan ha cantat Moondance no hi havia la tensió i el brio d'una veu sense cabells blancs, però no resulta menys cert que Van Morrison, ajustant el volum del concert com si es tractés d'un equip d'alta fidelitat que com més fluix sona més matisat i dúctil resulta, ja no necessita cridar per dir-nos que ha viscut i cantat com si totes dues activitats fossin sinònimes. Per això el seu concert ha estat com passejar per un agradable paisatge conegut. I no tant perquè el seu repertori fos molt popular o farcit d'èxits, sinó perquè la música de Van Morrison té l'estranya virtut de resultar familiar fins i tot encara que es desconegui. És l'actiu de la música aliena al temps, que sempre manté una mica de familiaritat que fa que se senti com si estigués incorporada a la memòria de l'espècie. Esclar que segons com això pot representar algun problema. Per exemple, provocar una certa rutina a l'hora d'interpretar-la, ajustada sempre a un mateix guió. És per això que Van Morrison, com Dylan, pot anunciar un repertori i després no seguir-lo per viure exclusivament de les cançons que li vénen de gust tocar a cada moment, dictades als seus músics quan els aplaudiments que saluden a l'anterior encara remouen l'aire. I sí, Van Morrison s'ha saltat el seu propi guió i ha fet el que li ha vingut de gust. Només faltaria.

Van Morrison té l'estranya virtut de resultar familiar encara que es desconegui.

En el repertori del Liceu hi han conviscut les cançons que ell ha admirat com a aficionat, versions com Sometimes I feel like a motherless child o I can't stop loving you entre d'altres; ha recuperat peces tan antigues com la seva equidistància dels somriures, casos de la citada Moondance o de Brown eyed girl i, en definitiva, s'ha passejat per algun dels molts moments que han orlat la seva carrera, com ara Whenever god shines his light, Days like this, Open the door to your heart, Enlightenment o aquesta estupenda versió, plàcida de nou, que ha fet de No guru, no method, no teacher abans de donar pas a Gloria. Sí, semblava que cantava per a si mateix, fent servir la veu d'home savi que no li cal ser dolça per entendrir. Semblava que es deia que no per cantar més alt la pluja de fora s'oblidaria abans.