Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tres lectures del 27-S

Entre l'immobilisme constitucional i l'independentisme hi ha una tercera lectura, que és un pacte per a la consulta

Les eleccions catalanes del 27 de setembre del 2015 seran diferents de totes les altres eleccions celebrades a Catalunya des del 1980. Ho seran fins i tot per als que no volen que siguin diferents en res.

Els elements diferencials són molts, començant per la seva convocatòria, amb tanta anticipació: seran anticipades en la data de celebració, un 14 mesos abans del que pertocava; i ho seran en l'anunci, molts dies abans del termini mínim establert per la llei per anunciar-les –un cop acordat que serien a la tardor, i abans de les generals espanyoles, el president ha volgut llençar la clau de la dissolució sense deixar-se marge a si mateix per fixar el dia exacte–.

La diferència fonamental entre aquestes eleccions i qualsevol de les anteriors és la lectura que en faran els diferents actors, governs, partits, mitjans de comunicació i, sobretot, opinions públiques. Les lectures dependran dels resultats, lògicament, i poca cosa en podem dir a hores d'ara, tret que sabem que seran definitòries d'una redistribució del vot i, per tant, del poder polític, i que necessàriament n'ha de sortir un Parlament més plural i fragmentat.

Però hi ha unes lectures encara més importants que les que es puguin fer el dia 28-S i són les que podem fer ja des d'ara, derivades de la inserció de la consulta dins el procés sobiranista. Com en tot a la vida, n'hi ha tantes com partits, encara que es poden sintetitzar en tres. La primera, la dels convocants, és un pal·liatiu de la consulta sobre la independència, una segona part del 9-N en la qual no tindran més remei que participar tots els que no ho van voler fer aleshores, i de la qual s'ha de derivar una lectura plebiscitària. Segons Junqueras, si hi ha un vot més a favor dels partits que volen la independència dins d'un Parlament de majoria independentista, la cosa ja estarà feta, i l'única votació que caldrà després serà la de ratificació del camí emprès o fins i tot de la Constitució catalana ja redactada pel Parlament sortit del 29-S.

Encara hi ha una tercera lectura, que eludeix tant la clau plebiscitària com la restricció del constitucionalisme immobilista

Hi ha també una lectura diametralment oposada, com a eleccions només autonòmiques: la majoria que en surti tindrà dret a promoure iniciatives de reforma de l'Estatut i de la Constitució, però en cap cas a emprendre actuacions que desbordin la legalitat i sobretot que contradiguin la Constitució respecte a la unitat d'Espanya. Tota proposta que surti dels marcs legals, segons aquesta lògica, serà recorreguda i anul·lada des del Govern de Madrid. Si la majoria parlamentària no arriba als dos terços necessaris per reformar l'Estatut, tal com estableix l'Estatut mateix, la força per emprendre el procés pretesament constituent serà encara menor: es farà difícil d'entendre que es pugui aconseguir el més difícil, la independència, si no es té majoria per al que és més fàcil, com és reformar l'Estatut.

Encara hi ha una tercera lectura, que eludeix tant la clau plebiscitària com la restricció del constitucionalisme immobilista. És la que s'até al principi democràtic que la Constitució espanyola empara i que han consagrat de forma explícita per aquesta mena de casos tant el Tribunal Suprem del Canadà com després la llei canadenca de la claredat. L'un i l'altra ens vénen a dir que no es pot eludir l'expressió reiterada de la voluntat democràtica dels habitants d'un territori ben delimitat i homogeni que manifesten el seu desig majoritari de separar-se i que això s'ha de fer negociant abans els termes de la celebració d'una consulta, una pregunta clara, els percentatges mínims de participació i la interpretació dels resultats.

El primer pas perquè es pugui produir aquesta lectura l'han de fer els que volen la independència, expressant el seu propòsit sense tergiversacions, com les que van envoltar en les eleccions del 2012 la candidatura de CiU respecte a un imprecís i discutit dret a decidir i a una opció encara més ambigua sobre l'Estat independent dins d'Europa. Els que facin la tercera lectura entendran que Artur Mas vol proposar per al 2015 el que havia d'haver proposat el 2012, és a dir, la independència sense més adjectius, i que, en conseqüència, si guanya el front de partits que hagin anat a les urnes amb aquest objectiu, el Govern de l'Estat no tindrà més remei que asseure's a negociar amb aquests partits la forma, la data, la pregunta i les majories exigibles per a una consulta legal.

Això no és la tercera via. La tercera via és la reforma de la Constitució que reconegui per a Catalunya els blindatges competencials, sobretot en llengua i cultura, i les necessitats d'autogovern fiscal i que introdueixi a més les reformes institucionals que coronin l'Estat federal. La tercera via, en la mesura que existeixi com a opció creïble, pot incidir en el resultat de les eleccions del 27-S, com podia haver incidit abans i estalviat bona part del procés, ja que sabem que una part important de l'opinió catalana és el que realment volia i potser encara vol obtenir de tot aquest llarg embolic.

La tercera lectura del resultats, la més improbable i en canvi la més beneficiosa, és una altra cosa i hauria de servir per a tothom, independentistes i immobilistes constitucionals, a més lògicament dels federalistes, perquè no és una via intermèdia sinó la via del diàleg i del pacte entre tots que fins ara no s'ha produït. Els seus avantatges són ben clars: segueix la millor jurisprudència internacional (Quebec i Escòcia); permet una lectura diàfana, dins i fora d'Espanya, institucions internacionals incloses; i conduiria a celebrar les eleccions del 27-S amb un acord previ de totes les parts i la garantia per tant que no es produirà una baralla interpretativa sobre els resultats, amb el perniciós efecte que pugui tenir sobre la seva legitimitat.