Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

Per després de l’onatge secessionista

Convertir-se en un Estat independent deixaria Catalunya en una via morta

El reflux tan caòtic del secessionisme que fa mesos semblava irreductible a Catalunya no buida incògnites sobre el que ve quan la mala política porta a un atzucac. Convocades per Artur Mas unes segones eleccions autonòmiques anticipades, potser anem cap a un buit de poder, sense voluntat ni autoritat institucional, amb nous agents polítics en escena, un desgast greu de la política i els símptomes d'aquella frustració que generen els maximalismes, tant entre els que volen la independència com sigui i els que recelen silenciosament d'una secessió. Malgrat les seves abundants fractures internes, el front secessionista continua pensant que una societat complexa i plural és reductible a la foto fixa d'una il·lusió impracticable i fora de la llei.

Un símptoma de l'actual inanició intel·lectual de l'independentisme és que els seus líders opinants han estat exhortatius, de minvada racionalitat autocrítica i sense fer-se responsables del que preconitzaven. Per aquest procediment, ara culpen el president de la Generalitat del fracàs del procés de secessió els mateixos que el van portar als altars. En fi, és perceptible que gairebé tot era una licitació pel poder entre Artur Mas i Oriol Junqueras. Ni sumar, ni dividir, ni restar: la qüestió ha estat sobreviure.

Si es busca destriar entre el pes dels factors individuals i col·lectius, el cas d'Artur Mas és categòricament individual perquè la seva insuficiència política és demostrable en abundància, com ho prova aquesta nova anticipació electoral en un panorama de pèrdua de credibilitat institucional, menor poder d'imantació econòmica i desafecció social. Mentre l'economia anava millor malgrat Artur Mas, la política ha anat a pitjor gràcies a la seva incapacitat política. A quina normalitat cívica pot aspirar-se a Catalunya, amb eleccions anticipades o sense? Independentistes davant de tots els altres: un cas clínic de discòrdia.

Artur Mas no ha aconseguit expandir majoritàriament la tesi que Catalunya estaria millor fora d’Espanya

En el conjunt d'Espanya, els indicis de recuperació econòmica denoten una estabilitat el requisit de la qual és un mercat únic interior, la coherència de les reformes i la cooperació entre els diversos nivells d'Administració pública. Passa en tots els ordres. És improbable que, donada la concentració específica del gihadisme, Catalunya tingués més seguretat estant fora d'Espanya. Què significarien els controls de Schengen per a una Catalunya despresa de la Unió Europea?

Si ara el context europeu té les seves dificultats, convertir-se en un Estat independent previsiblement deixaria Catalunya en una via morta. Tant el context espanyol com el comunitari són impermeables a qualsevol aventura perquè ja en tenen prou d'absorbir o metabolitzar nous conflictes i friccions.

Però, fonamentalment, el que passa és que el secessionisme d'Artur Mas no ha aconseguit expandir majoritàriament la tesi que Catalunya estaria millor fora d'Espanya o que un pot marxar d'Espanya i alhora quedar-se a la Unió Europea. Així es va anar esquerdant cada vegada més el seu projecte improvisat, fins a reduir-se a una pugna grotesca pel poder entre Convergència i Esquerra Republicana. És una suma de confusionismes i, per part d'Artur Mas, d'una incompetència política molt cridanera. Ha ignorat els fonaments del catalanisme bàsic per lliurar-se a un independentisme cada vegada més friqui, sense més suport que la distorsió permanent que practiquen la televisió autonòmica i un entorn digital al servei de la causa.

Queden uns mesos per examinar enquestes que  seran altament contradictòries

Algun dia serà motiu d'estudi per què els arguments a favor de la permanència de Catalunya a Espanya han pogut ser tan menyspreats pel Govern d'Artur Mas. És una clara anomalia en la història del pluralisme. I, de sobte, Mas ha prescindit del seu propi partit per parlar d'una llista electoral d'unitat per a la secessió. Un pot preguntar-se per què serveixen avui mateix Convergència i Unió.

Després de l'onatge secessionista el primer que ve és la descomposició d'una cosa que mai va ser realment sòlida i que, si per ventura, s'ha anat esfilagarsant encara més, fins a la fugida cap endavant i l'escena clàssica dels rosegadors que fugen del vaixell. Falten uns mesos per examinar enquestes que probablement seran altament contradictòries. Aquest excés d'incògnites erosiona la cohesió civil. Primer ve el vertigen de les municipals i després unes eleccions autonòmiques al setembre, per les quals hi ha dubtes sobre la possibilitat d'articular de manera versemblant un nou full de ruta per a la ruptura amb Espanya, segons la propugnen Convergència, Esquerra Republicana i organitzacions de representativitat tan incerta i de tan escassa substància argumentativa com l'Assemblea Nacional Catalana i un Òmnium Cultural entregat a les tasques d'identificar cultura catalana amb secessionisme.

Si Òmnium no destrueix la vitalitat de la cultura de Catalunya serà per un contrapès portentós de talent individual. El bagatge més constructiu del catalanisme ha passat a ser, per obra d'Artur Mas, un factor de disrupció, ruptura i irrealitat.

Valentí Puig és escriptor.