Selecciona Edició
Connecta’t

Boxejadors de 10 anys

Acaba de celebrar-se el primer campionat d'Espanya de boxa sense contacte per a nens

Izan Pérez, campió de la categoria de benjamins del primer campionat nacional de boxa sense contacte per a nens.
Izan Pérez, campió de la categoria de benjamins del primer campionat nacional de boxa sense contacte per a nens.

El Pare Noel li va portar un joc de màgia però, als 10 anys, Izan Pérez té clares les seves prioritats: “Jo seré campió del món de boxa, i, de tant en tant, faré trucs de màgia”. Ho explica a poc a poc, obrint molt els ulls, en el lloc en què entrena des de fa tres anys, el Club de Boxeo San Cristóbal de València. Podria ser a Filadèlfia, compleix tots els tòpics cinematogràfics: aire industrial, parets folrades de fotos de combats, una dotzena de sacs embenats amb cinta americana... “El cinema ha fet molt de mal a la boxa”, diu el seu amo, l'exboxejador Sento Martínez. “La realitat no és tan pel·lículera, la majoria dels nois que s'apunten ara a boxa ho fan com qui fa judo o futbol, és una activitat extraescolar més”.

El Potro de Valencia —així anomenen l'Izan quan es calça els guants— és un dels gairebé 1.000 menors de 15 anys que, segons la Federació Espanyola de Boxa, practiquen “boxa educativa sense contacte”. L'etiqueta es va crear fa una dècada per deixar clar des del nom que la boxa en edat escolar es practica de forma individual, sense contrincant, i per subratllar, segons Sento Martínez, tres dels alumnes de la qual han arribat a l'equip olímpic, que “no s'ensenya a combatre, sinó coordinació, autodisciplina i joc net”.

Però no tothom està d'acord que la boxa sigui una activitat com una altra qualsevol. “Aquesta moda d'apuntar els nens a esports de contacte és preocupant, fa que no es calibri bé la violència i en podria generar més”, opina Juan Antonio Plazas, de la Confederació d'Organitzacions de Psicopedagogia i Orientació d'Espanya. “Els menors no han de veure ni practicar la boxa. Encara que el nen copegi un sac, no deixa de ser un acte violent. No cal banalitzar-ho, ser agressiu amb els punys és injustificable”.

1.000 menors de 15 anys practiquen boxa sense contacte, segons la Federació Espanyola

La qüestió de fons, independentment que els xavals combatin amb un contrincant o contra l'aire, és si s'ha de fomentar entre els nens un esport la versió adulta del qual té detractors ferotges. Molt pocs acabaran sent boxadors, però és convenient formar una pedrera? “Encara que sigui un esport olímpic, les institucions mèdiques estan unànimement en contra de la boxa”, explica el doctor José Ramón Huerta, portaveu del Consell General de Col·legis Oficials de Metges. “Entre el 2000 i el 2010 la boxa va provocar 68 morts al món, és una barbaritat”, continua. “És clar que hi ha més morts en el muntanyisme o les curses, però en aquests esports no es premia el mal que s'infringeix al contrari, per a un metge, èticament, és indiscutible”. El Consell forma part de l'Associació Mèdica Mundial, una de les més taxatives en la recomanació sobre aquest tema: “La boxa és un esport perillós. Pot causar la mort i produeix una incidència alarmant de lesió cerebral crònica. En recomanem la prohibició”.

L'exboxejador Sento Martínez entrena 10 menors en el club de boxa San Cristóbal (València).
L'exboxejador Sento Martínez entrena 10 menors en el club de boxa San Cristóbal (València).

Malgrat les crítiques, la boxa està en auge. També l'infantil. Federacions com la madrilenya porten diversos anys divulgant-ne les bondats als col·legis. Els clubs de boxa, molts dels quals entrenen nens, han augmentat en els últims anys. A més, la Federació Espanola de Boxa va celebrar a principis de desembre el Primer Campionat Nacional de Formes de Boxa Olímpic en Edat Escolar. Va consistir en tres proves d'un minut: corda, sac i “ombra” (en el qual els púgils es barallen contra l'aire). “Sabem els recels que desperta la boxa a Espanya, així que som més papistes que el Papa”, assegura Pedro Retuerto, directiu de la Federació i autor del reglament del campionat en el qual van participar 56 nens de 8 a 14 anys. L'Izan va ser el campió dels benjamins, els més petits. Li van donar tres medalles i un trofeu, però el veritable premi va ser un patinet que li van comprar els seus pares de tornada a casa.

“Encara que el nen copegi un sac, no deixa de ser un acte violent”, opina un pedagog 

“Al principi el vam apuntar a futbol, però era molt dolent, es refredava molt i la graderia sí que era violenta, els pares insulten a crits les pobres criatures, al ring hi ha molt més respecte”, explica Tere Guillem, la mare de l'Izan, perruquera de 32 anys de Silla (València). El seu pare, Raúl Pérez, fuster a l'atur de 36, que boxeja com a aficionat des de nen i va arribar a obrir un gimnàs, assenteix: “Estem parlant d'un esport olímpic. Em fa ràbia la gent que mira malament la boxa però no s'escandalitza quan un nen fa taekwondo o munta en kart... El problema és que aquí no hi ha cultura. A Las Vegas un campió de boxa és com Messi”.

Als Estats Units, en què milers de menors sí que combaten en parelles des dels vuit anys, l'Acadèmia Americana de Pediatria desaconsella la boxa per a nens i adolescents per les possibles lesions cerebrals i facials: “Encara que el risc d'una lesió en termes generals sembla més petit que en altres esports com el futbol, el futbol americà, l'hoquei, la lluita lliure o el rugbi [...] al contrari que en aquests esports, la boxa fomenta i recompensa els cops intencionats al cap i la cara”. L'Associació Espanyola de Pediatria no es posiciona. “Aquí la boxa infantil és encara massa minoritària, ni tan sols ens ho hem plantejat”, explica Gerardo Rodríguez, portaveu del Comitè d'Activitat Física de l'entitat. “En general, els esports de lluita han d'evitar-se en l'edat pediàtrica, encara que si no es peguen...”, dubta el metge. “Una altra cosa és a què porta aquest aprenentatge, si el nen es dedicarà a això en el futur, o si amb 15 anys, un xaval està preparat per començar a combatre; sobre això cal acudir al que diu l'Acadèmia Americana, que fa anys que estudia el tema”. I ho desaconsella.

Tanmateix, els pediatres americans admeten alguns beneficis de la boxa (exercici, disciplina, autoestima) i esmenten que per a “molts joves en desavantatge social” ofereix una alternativa al carrer. Jero García, excampió d'Espanya, té un projecte socioeducatiu a La Escuela, el seu gimnàs de Carabanchel (Madrid), on beca 30 nois del barri i al qual arriben xavals remesos per assistents socials i pedagogs perquè els canalitzi. “Jo no busco fer boxadors, sinó persones. El nostre crit de guerra és que cal estudiar”, diu. “Abans la gent s'apropava a la boxa per competir, però ara assisteixen a classe metges i advocats”.

Menors al ring

Al Regne Unit els nens poden combatre des dels 11 anys; als EUA des dels vuit—l'Acadèmia Americana de Pediatria ho desaconsella—. El Consell Superior d'Esports espanyol només permet combatre amb adversari des de l'any en què es compleixen els 15 anys.

Espanya els combats de júniors (15 i 16 anys) són més curts que els dels adults i la tècnica puntua més que el cop contundent. És obligatori fer servir casc i guants amb cambra d'aire.

En algunes autonomies com València els nens poden federar-se i en unes altres no (Castella-la Manxa). En certs casos, poden fer-ho des dels 14. Comunitats com Madrid prohibeixen l'entrada de menors a combats de boxa.

Si un alumne es baralla fora del ring, no torna. “En la boxa no hi ha equips, però som una família... Una amb regles”, insisteix Jero. “L'important és que l'entrenador i els pares expliquin els riscos, posin límits i inculquin valors”, opina el psicopedagog especialitzat en educació física César de la Hoz. “Els problemes arriben quan el nen n'aprèn per YouTube o amb el seu germà gran; però si existeixen mecanismes de control es pot viure com un esport... Igual que a la meva generació fèiem judo”.

“Hi ha molts altres esports que fomenten l'autodisciplina i canalitzen l'energia sense que el seu objectiu sigui copejar una altra persona”, dissenteix Patricia Ramírez, psicòloga esportiva. “Fins i tot altres esports de contacte, com les arts marcials, limiten els cops al cap”. “A més a més, encara que els nens boxegin sense contrincant, els seus referents sí que ho fan... Si practiques tennis vols ser com Rafa Nadal i el que ell representa; si boxeges, el teu ídol és un campió que noqueja el contrari”. “Com a mare, jo no portaria el meu fill a boxa”, sentencia.

“Jo no el portaria a aprendre toreig, però no jutjaria una mare que ho faci”, insisteix la de l'Izan, conscient de les crítiques. “Mai va ser un nen agressiu, ni abans ni després de la boxa... És una criatura com qualsevol altra i això li encanta... Descriu com és”, demana. El nen explica que també competeix als escacs i que prefereix les bales a la play. No perd de vista el seu germà de 20 mesos, per qui es desfà en petons i pessigolles. Cansat de preguntes, juga entre els sacs a tirar una pilota el més amunt que pot. “Sempre va ser bon estudiant, però des que boxeja està menys inquiet i més centrat, ho diuen les mestres i fins i tot el logopeda”, assegura la seva mare. L'Izan ho explica a la seva manera. “El que m'agrada més de boxejar és que em diverteixo i em concentro aquí, aquí”, diu dibuixant un túnel al voltant de la seva cara amb les manetes. Per demostrar-ho, es posa seriós i llança a l'aire un parell ganxos ràpids i precisos. I en fer-ho, les seves mans ja no semblen tan de nen.