Selecciona Edició
Connecta’t

Diguem-ne borinot

Encara no s’ha estès cap fórmula en llengua catalana per referir-nos als ‘drones’

Un 'borinot' durant una demostració.  Ampliar foto
Un 'borinot' durant una demostració. Bloomberg

No hi ha dia que, en un lloc o altre, no se’n parli. No és una presència massiva en els mitjans de comunicació, i encara no han entrat en la vida privada (espera’t...), però al capdavall tothom té una lleugera idea del que és un drone. No parlem ja dels ginys de l’aeromodelisme (d’avions teledirigits fa temps que n’hi ha), sinó d’aparells ultratecnològics capaços de dur a terme tasques militars, d’espionatge, d’inspecció, de transport, fotogràfiques i fins i tot merament lúdiques. Ja n’hi ha que demanen drones als Reis.

Escric drones perquè, de moment, així m’ho dicta el Termcat, que ha preferit estar-se d’executar qualsevol maniobra que porti a catalanitzar el terme en alguna direcció. Aquí l’opció més senzilla seria fer l’adaptació de la paraula a l’ortografia catalana, un pas natural quan el mot ja té un cert arrelament i, sobretot, res fa pensar que pugui desaparèixer o ser substituït per una altra forma. Pompeu Fabra semblava tenir-ho força clar en una de les seves converses filològiques: “Quan un mot anglès que no ha trobat la seva traducció catalana, és ja d’ús general i pot considerar-se com una adquisició definitiva de la llengua, és qüestió d’escriure’l a la catalana, sempre però que la seva pronunciació no sigui massa allunyada de la que té el mot en la llengua originària”. En definitiva, que si un mot immigrant es vol integrar, som els primers que li hem de facilitar les coses, com passa amb pàdel, gofra, gaspatxo i xauarma. Amb les excepcions, evidentment, d’aquells mots que gaudeixen d’una abundant presència en suports no textuals (etiquetes, rètols, eslògans, anuncis) i que generen una potent imatge gràfica. Faríem riure si intentéssim adaptar paraules com whisky, online, spa o thriller, de manera que acabem acceptant aquell terme tal com és. És allò tan típic de “t’estimem, no canviïs mai”.

No cal dir que, en adaptar termes, convé no precipitar-se, perquè no és tan fàcil decidir si un mot ja és d’ús general, i de fet no són poques les paraules que han mort d’èxit. No fa pas tants anys va saltar a l’actualitat el mobbing. Alguns eixelebrats vèiem que de seguida se n’havia de dir mòbing, tal qual, tot i que ara és evident que el terme és víctima d’un procés de reculada. Es coneix, sí, es fa servir, també, però el genèric i genuí assetjament s’ha bastat prou per designar aquest i d’altres tipus d’assetjaments. El mateix Fabra (tenia explicació per a tot) ja intuïa que l’adaptació precipitada podia ser contraproduent mentre no es verifiqués l’arrelament del mot o bé es trobés una solució autòctona, i proposava “de conservar-los llur aparença exòtica i no pas de vestir-los a la catalana, cosa que més aviat dificultaria llur bandejament”.

L’adaptació ortogràfica, doncs, no és més que traslladar el significant del mot al format català, però també podem fixar-nos en el significat a l’hora de buscar substituts. És el que es fa quan es proposa una alternativa per mitjà d’una paraula pròpia que remeti al mateix sentit, com en el cas del ratolí dels ordinadors, clarament victoriós davant del mouse. I de vegades de solucions n’hi ha dues, una de proposada i una d’adaptada, en una lluita de titans que no te per què acabar malament. Ho hem vist fa poc amb un mot d’una actualitat indiscutible, tweet, que va sobreviure mentre la nova xarxa social era poc coneguda però que després es va haver de batre amb dues alternatives que l’han eclipsat del tot: la proposta piulada i l’adaptació tuit, les quals, avui, conviuen amb una certa harmonia, sense que es pugui dir que una preval sobre l’altra. Si arrelen totes dues, no hi perdem res.

Per això sobta la contenció acadèmica davant dels drones. El primer pas, més evident i fàcil, és provar de llevar la e i fer directament dron, tot evitant la cursiva en una mutació ortogràfica menys lesiva fins i tot que la del tuit. Ben fàcil que seria. I el segon pas, sempre més agosarat, és aventurar una proposta d’alternativa, i que sigui la llengua –sempre sobirana− qui acabi triant entre les dues opcions. I aquí tenim un candidat perfecte amb borinot. No és el primer membre del regne animal que usurpa altres sentits, com el mateix ratolí d’abans o les granotes de treball, i no està pas tan allunyat del sentit entomològic del drone anglès original (‘abellot’). I a més, atresora característiques pròpies de l’andròmina, com el brunzit i el vol irregular, i, per què no, les molèsties que poden acabar causant. Que mira com emprenya el nen aquell, amb el borinot que li han portat els Reis.