Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Prohibit eludir Carl Schmitt

Cal mostrar de forma clara les propostes que tenen connexió amb el nazisme per advertir-ne el perill

Fa unes quantes setmanes Enrique Gil Calvo assenyalava en un article publicat en aquest mateix diari, "Plebiscits", l'error que havia comès el nou ministre de Justícia en una intervenció recent en comparar la disjuntiva entre legalitat i legitimitat que planteja el president Mas amb el debat entre Kelsen, el filòsof de l'Estat de dret, i Schmitt, el jurista del nazisme. Encara que a Rafael Catalá l'assistís en teoria la raó, argumentava el nostre analista, l'hauria perdut en incomplir la cèlebre llei de Godwin que resa: "Una discussió caduca quan un dels participants esmenta Hitler o els nazis".

Si s'interpreta de manera restrictiva la suposada llei —cosa que no feia Gil Calvo però que sí que fan molts des de fa un cert temps a Catalunya— ens podríem trobar amb la situació, tan paradoxal com poc desitjable, que cap participant en una discussió política esmentés ni Hitler, ni els nazis ni, per extensió, cap teòric del nazisme per no córrer el risc que el debat en qüestió acabés de mala manera. Examinada amb una mica d'atenció, l'ocurrència (parlar de "llei" sona una mica excessiu) de Godwin té una aroma a conversa enginyosa i relaxada entre aristòcrates britànics a l'hora del te. En cert sentit, es diria el revers de la frase pronunciada per Stephen Daedalus a l'Ulises, de Joyce: "Ja que no podem canviar el país, canviem de conversa".

Però val la pena preguntar-se si el valor suprem de la discussió teòrica ha de ser mantenir les formes en el sentit que cap participant pugui sentir-se incòmode o, en canvi, es considera molt més important aconseguir objectius com la clarificació dels arguments o fins i tot una correcta descripció dels fets. Facilitarà la resposta imaginar-se què podrien pensar en un futur aquells que reconstruïssin els debats actuals i constatessin que va haver-hi qui en el seu moment va percebre perills tan greus com el de la deterioració de la democràcia o la relliscada cap a actituds poc respectuoses amb l'Estat de dret, però es va abstenir de denunciar-ne la gravetat amb l'argument que... no volia que la discussió acabés abruptament.

Per si cal explicitar-ho, diré que estic absolutament en contra de la banalització del nazisme, del feixisme i fins i tot del franquisme, actitud en la qual, per cert, no estic segur de poder comptar amb un absolut suport al meu voltant. (De fet, a Catalunya per gairebé res es denomina fatxa el discrepant: tant Josep Rull com López Tena han titllat Pablo Iglesias de joseantonià! per no entusiasmar-se amb el secessionisme, de la mateixa manera que s'ha convertit en moneda corrent per part dels guardians de les essències patriòtiques denunciar com a "nostàlgic de l'Espanya una, gran i lliure" a tothom que no abraci sense reserves la proposta independentista, per més acreditada trajectòria antifranquista que pugui presentar). Però no crec que d'això se'n desprengui la conseqüència que el millor sigui no esmentar aquestes ideologies. Per una via semblant, acabaríem considerant-hi afí únicament els que s'acullen a la seva simbologia més inequívoca (creus gammades, jous i fletxes, banderes preconstitucionals, etc.), cosa que resultaria sens dubte exageradament restrictiva.

Més raonable sembla, en lloc d'utilitzar aquestes etiquetes com a armes llancívoles, mostrar de manera argumentada i clara en quina mesura determinades propostes, actituds, iniciatives o valors tenen alguna connexió amb aquelles nefastes ideologies i, per això, han de ser criticats a la plaça pública precisament per advertir la ciutadania del seriós perill que en constituiria la tornada, per maquillada que fos.

En aquest sentit, té molt de farisaica l'actitud escandalitzada amb què reaccionen molts sobiranistes quan se'ls assenyala la proximitat d'alguns dels seus plantejaments als de Carl Schmitt. Si el seu genèric decisionisme sempre va semblar inspirat en aquest autor, el comportament concret d'Artur Mas en determinats moments es diria que l'ha pres com a model en algun aspecte que val la pena destacar. Així, per Schmitt el sobirà és aquell que imposa l'estat d'excepció, qui deixa en suspens les lleis, perquè, en el fons, no hi està subjecte. Artur Mas, a qui no suposo lector de Schmitt (ni de cap pensador, posats a dir-ho tot), sembla estar duent a terme el que bé podríem anomenar una lectura postmoderna de les tesis del teòric del nazisme.

Aquesta lectura, paradigmàticament exemplificada pel filòsof italià Giorgio Agamben, entén que l'estat d'excepció, més que representar el cop de puny a la taula que engega en orris l'entramat legal establert, el que fa és definir i, sobretot, mostrar la zona d'indiferència, els llindars d'indeterminació existents en tot ordre jurídic, per després maniobrar sense cap limitació en aquesta zona grisa i d'ombra. Doncs bé, per ventura Artur Mas va fer res més en ocasió del 9-N en intentar aparèixer davant els seus com aquell que era capaç, amb la seva proclamada astúcia, d'esquivar totes les lleis i enganyar el mateix Estat?

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona