Selecciona Edició
Connecta’t
LA QUARTA PÀGINA

Fracàs de Mas, ocasió per a tothom

Les eleccions de setembre, convocades pel president català, allarguen massa el període de provisionalitat. Però també són una oportunitat per posar fi d'una vegada a la turbulència política

Fracàs de Mas, ocasió per a tothom

La insòlita convocatòria de les eleccions autonòmiques catalanes a vuit mesos vista suposa, en primer lloc, un fracàs de CiU i d'Artur Mas i un triomf de Junqueras i Esquerra Republicana. Només cal veure la foto del moment en què va ser anunciada.

Com és sabut, en els sistemes parlamentaris, la dissolució del Parlament i la convocatòria d'eleccions solen ser competència exclusiva dels presidents de l'Executiu. És així a Espanya, i també a Catalunya, encara que no en altres comunitats. Doncs bé, Artur Mas va anunciar la convocatòria flanquejat per Oriol Junqueras i per les presidentes de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i d'Òmnium Cultural, Carme Forcadell i Muriel Casals, respectivament, així com pel president de l'Associació de Municipis per la Independència, Josep Maria Vila d’Abadal. El president havia estat reunit amb tots ells durant les cinc hores prèvies a l'anunci. Després de dos mesos de desavinences i indecisions, Artur Mas s'havia rendit. Renunciava a perllongar el seu mandat i, també, a la seva prerrogativa estatutària de dissoldre i convocar lliurement: havia pactat amb ells la data electoral i les línies generals d'un pla sobre el camí a recórrer a partir d'ara fins a aconseguir la hipotètica independència.

La derrota de Mas es reflecteix bé a les imatges de l'acte: l'efusivitat perfectament descriptible de l'encaixada de mans amb Junqueras i, un pas enrere, entre tots dos polítics, la cara de satisfacció de Carme Forcadell, la mediadora necessària de l'acord a causa de la seva capacitat per organitzar mobilitzacions de carrer. Com dèiem la setmana passada, la fatal decisió de Mas, al setembre del 2012, de confondre una manifestació amb tot un poble, l'ha convertit en presoner dels que van organitzar aquella manifestació.

La paròdia de consulta de novembre va demostrar que l'independentisme és minoritari

Catalunya és autònoma però no independent. Mas no és ni independent ni autònom, vol la independència però ell no ho és, sinó que es troba estretament lligat a les decisions dels que controlen el carrer. Sabia que, si ara no accedia a les seves peticions, l'endemà li haurien convocat una enorme manifestació davant del Palau de la Generalitat en la qual, a més, participarien molts membres del seu partit i bona part dels seus votants.

Amb la seva falta d'autoritat, la seva impostada actitud de Messies disposat a conduir el seu poble fins a la independència promesa, està canviant el caràcter mateix de CiU, un partit —o federació de partits— en què cabien radicals, moderats i fins a moderadíssims, una equilibrada combinació que Jordi Pujol va consolidar a partir de les eleccions del 1984 en recollir bona part del vot d'UCD, acabada de dissoldre.

Ara, bona part del vot radical se n'ha anat a ERC i molt vot moderat està espantat davant les conseqüències d'aquesta lenta marxa cap a la suposada independència. “El negoci és el negoci”, es diu a Catalunya. I la independència, excepte per a aquells que no voten amb el cap sinó amb els sentiments, “és un mal negoci”: després de fer comptes, molts han calculat que no els surt a compte. I a Catalunya es compta molt, fins i tot els passos de la sardana. CiU va reduint el seu espai electoral just en la mesura que augmenta el d'ERC. A això no només hi han contribuït els errors de Mas sinó també els escàndols de corrupció política: el cas Palau, incomprensiblement embussat als jutjats i, molt especialment, el cas de la família Pujol, que donarà molt joc els propers vuit mesos. Junqueras es frega les mans: la centralitat del nacionalisme s'està traslladant —si no s'ha traslladat ja— cap al seu partit. La CiU d'uns altres temps pot passar a la història.

Les eleccions al setembre no són una bona notícia perquè allarguen massa el període de provisionalitat en què viu Catalunya: no només no es governa, ja que tota l'activitat política està abocada al procés sobiranista, sinó que la incertesa ja està provocant seriosos perjudicis econòmics.

Segons dades oficials del Registre d'Inversions, des de final del 2010 —en què Mas guanya les seves primeres eleccions i es comença a esmentar el terme independència— fins al setembre d'aquest any, la inversió estrangera a Catalunya és només una quarta part del que s'ha invertit a la Comunitat de Madrid, amb un pes econòmic i un PIB similar. Exactament, 42.569 milions a Madrid i 11.464 a Catalunya. Però això va a més. En els mesos de gener a setembre del 2014, la inversió estrangera ha caigut a Catalunya un 45% respecte al mateix període de l'any anterior, i les desinversions han augmentat un 42%. En aquest mateix període, a la resta d'Espanya les desinversions han disminuït un 56% i a la Comunitat de Madrid la inversió estrangera ha quintuplicat la de Catalunya. Si les eleccions s'haguessin fet al març hauríem pogut escurçar aquesta trista agonia.

Però no ha estat així, i les eleccions de setembre són una gran oportunitat per posar fi a aquest període de turbulències i inestabilitat política. La paròdia de referèndum del passat 9 de novembre va mostrar clarament que els partidaris de la independència eren minoria. Si això passa quan tots els independentistes van anar votar i, atès que el vot sortia gratis, també van acudir a la cita molts altres que asseguraven que si fos de debò passarien del sí al no, no sembla gens probable que triomfi una majoria independentista.

La convocatòria suposa un fracàs de CiU i d'Artur Mas i un triomf de Junqueras i ERC

Ara bé, perquè això passi el plantejament de les eleccions ha de ser clar, és a dir, els partits independentistes han de fixar al seu programa, de forma palesa i indubtable, que el seu pla d'acció és, en cas de guanyar, aconseguir immediatament la independència detallant el pla que ha de conduir-hi. Així mateix, els no independentistes han d'expressar-ho també amb la mateixa claredat i, si escau, definir els canvis que proposen, per les vies legals, respecte a l'organització territorial de l'Estat. D'aquesta manera, amb programes que no ofereixin dubtes, l'elector sabrà a quin atenir-se en dipositar la seva papereta. Aquesta claredat ha de traslladar-se a la lectura dels resultats: quin ha de ser el percentatge d'uns i d'altres perquè es considerin guanyadors i perdedors?

Aquestes eleccions hauran de ser també una ocasió per al debat, per entendre què significa per als catalans i per als espanyols que Catalunya se separi d'Espanya i no formi part de la UE. Aquest debat amb prou feines s'ha esbossat i a Catalunya està seriosament distorsionat per uns mitjans de comunicació oficials, tant radio com televisió, que incompleixen cada dia de forma escandalosa tots els requisits d'objectivitat, neutralitat i pluralisme que prescriuen les lleis, amb el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) mirant cap a un altre costat.

Però, a més, aquest debat ha de donar un salt qualitatiu important, no pot deixar-se en mans d'uns tertulians professionals que en moltes ocasions no saben ni del que parlen o d'uns periodistes que disparen des de la seva trinxera respectiva duent a terme més una tasca de propaganda que d'opinió raonada. Ara estem en el moment de la veritat i cal que la veritat s'esbrini a través d'informes i dictàmens l'autoria dels quals s'encarregui a especialistes neutrals, a poder ser estrangers, de reconegut prestigi. L'impacte de les seves fundades i argumentades opinions pot ser decisiu en l'actitud de molts ciutadans catalans que fa temps que estan esperant que algú amb autoritat en el seu àmbit de coneixement —econòmic, financer, jurídic, històric o polític— els digui la veritat dels fets i els orienti de cara al futur.

Per tant, per concloure, estem davant una gran ocasió: ja no comptarem manifestants sinó vots que seran emesos en eleccions legals, davant perspectives que han de ser clares, per ciutadans que han de disposar de la informació necessària per saber-ne les conseqüències.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional