Selecciona Edició
Connecta’t

Vinyetes explosives

Els assassinats de ‘Charlie Hebdo’ són l'últim exemple de l'ús de la violència enfront de l'humor.

L'any 1905 el ‘Cu-Cut!’ va ser incendiat després de publicar una vinyeta de Junceda

Una de les vinyetes de 'Caran d’Ache'.
Una de les vinyetes de 'Caran d’Ache'.

Els assassinats dels dibuixants de Charlie Hebdo són, sens dubte, un moment d'inflexió terrible per a la història de les vinyetes satíriques de conseqüències incertes. No obstant això, el succés tràgic forma part d'un llarg relat de desafeccions entre la ironia i les mentalitats reaccionàries, que en molts casos han entès que l'única resposta a l'humor és la violència.

Des del segle XVIII, el dibuix ha format part d'una crònica més vitriòlica de la hipocresia quotidiana, com demostren els gravats de William Hogarth. La sàtira dibuixada arribava al lector amb una immediatesa impactant, formant part de la història narrada de forma indissoluble a partir del XIX. La revolució de 1830 va tenir expressió fonamental en les vinyetes publicades en Le Caricature i Le Chavariri, que donarien lloc a múltiples processos que culminarien amb el seguit contra Philipon per transformar en pera el rei Lluís Felip. Amb prou feines uns anys després, les vinyetes de Caran d’Ache serien una de les veus principals de l'antisemitisme que va esclatar a França després de l'anomenat affaire Dreyffus, destapat per Emile Zola en la seva famosa carta J’accuse l'any 1898. Les seves col·laboracions a Le Figaro i, sobretot, en publicacions obertament antijueves com Pssst! eren referents per a una societat dividida i enfrontada.

L'any 1905, una vinyeta del dibuixant català Junceda a la revista Cu-Cut! encendria l'espurna d'una reacció violenta davant la sàtira. Durant els anys anteriors, el setmanari i el diari La veu de Catalunya s'havien convertit en portaveus de l'insurgent nacionalisme que s'articulava al voltant de la Lliga Regionalista, enfrontant-se a Lerroux i els poders fàctics amb una única arma: l'humor. Després de les eleccions de novembre, l'èxit del partit nacionalista es va plasmar en una vinyeta del llavors ja famós il·lustrador que va ser interpretada pels militars com la gota que feia vessar el got de la provocació. Malgrat que l'acudit dibuixat per Junceda era molt menys incisiu que la majoria dels publicats abans, la reacció a la seva publicació va ser brutal: més de quatre-cents militars van prendre i van destrossar la impremta i la redacció de Cu-Cut!, van treure tot el que van trobar als locals al carrer i van fer una gran foguera.

L'episodi va tenir conseqüències polítiques importants, que van acabar en la tristament cèlebre Llei de Jurisdiccions, que deixava els delictes contra la pàtria adscrits únicament a la jurisdicció militar. La relació de l'humor satíric amb el poder durant el segle XX ha estat tibant i sotmesa a tot tipus de censures. No cal anar gaire lluny: la dictadura franquista va perseguir pràcticament totes les publicacions satíriques aparegudes a Espanya, des de la mítica La Codorniz a Hermano Lobo, Barrabás i, per descomptat, El Papus. La revista neurastènica nascuda l'any 1973 va rebre multes, suspensos i segrestos per part del Govern durant els seus primers anys de vida, però l'episodi més dur seria l'atemptat perpetrat contra la redacció l'any 1977. L'excusa van ser les crítiques abocades en un número contra les manifestacions del 20-N, però la bomba de la Triple-A, que va assassinar una persona i va deixar 16 ferits, era el resultat final d'una llarga llista d'amenaces i odis previs.

Una dècada després, l'any 1987, l'humorista Naji Al-Ali, un dels més importants del món àrab, va ser assassinat per les àcides vinyetes que publicava sobre les relacions entre Orient i Occident en el periòdic Al-Qabas.

La metxa de la violència tornaria a encendre's, per desgràcia, l'any 2005 amb la publicació d'unes caricatures de Mahoma en el diari danès Jyllands-Posten iniciava un procés de dimensions insospitades. Les primeres reaccions contràries i queixes d'associacions de musulmans locals van anar globalitzant-se com una reguera de pólvora: el març de 2006 Al-Fatah amenaça els danesos de Gaza i es produeixen tot tipus d'atacs contra interessos danesos. La publicació conjunta per diversos diaris europeus de les caricatures de Mahoma només va canviar l'escala i el focus de la resposta, que es va estendre per tot el món àrab prenent d'objectiu Europa. La crema de banderes es va convertir en amenaces i esclats de violència, en atemptats a ambaixades i odi que va cristal·litzar finalment en una fàtua contra els dibuixants danesos. Els altercats i revoltes de la famosa crisi de les caricatures va tenir una factura cruenta: més de 100 persones van morir i els ferits es van comptar per centenars.

A França, la revista Charlie hebdo va publicar les famoses caricatures convertint-se automàticament en objectiu de les ires integristes. El seu humor mordaç mai es va esporuguir davant les amenaces i les pàgines van continuar publicant crítiques ferotges a la política i, per descomptat, a les religions. Per desgràcia, la sàtira solament va obtenir la resposta de la violència: el novembre de 2011, la seu de la publicació va ser atacada amb un còctel Molotov i, el trist 7 de gener de 2015, dotze persones van ser assassinades a la redacció de la revista, incloent el director Charb i col·laboradors mítics com Wolinski, Cabu, Honoré o Tignous.

La sàtira, en totes les seves formes, des de la més bèstia i ofensiva a la més elegant i suau, ha demostrat al llarg de la història la seva capacitat innata per incomodar. La provocació, que havia de ser una incitació a la reflexió, ha tingut com a resposta tot tipus de violència: persecucions, censures, segrestos, empresonaments i fins i tot assassinats.