Selecciona Edició
Connecta’t

Campi qui pugui

L'autor reflexiona sobre el cessament de Zubizarreta i la figura del secretari tècnic al FC Barcelona

Bartomeu, Luis Enrique i Zubizarreta, en una foto d'arxiu. Ampliar foto
Bartomeu, Luis Enrique i Zubizarreta, en una foto d'arxiu. REUTERS

El mite entre els seguidors nostàlgics del Barça de la figura del “secretari tècnic” prové gairebé de la nit dels temps. Crec que sé qui va ser el geni que un bon dia va afegir l'adjectiu críptic tècnic a la paraula secretari, cosa que va ser un bon truc, perquè l'adjectiu imprecís va donar presència, enigma i saviesa al càrrec. O només es tractava d'una manera original de traduir manager?

Sospito de Pep Samitier. Només cal recordar que era molt llest i el 1945, després de guanyar com a entrenador la Lliga espanyola, va dir que la banqueta del Barça “cremava molt” i va cedir el seu càrrec a Enrique Fernández per passar a dirigir la “secretaria tècnica”. És curiós constatar com, d'alguna manera, amb setanta anys d'antelació, li va mostrar a l'altre Pep –a Guardiola, que, per cert, com a entrenador també va observar que la banqueta cremava–, una estratègia per no enfonsar-se a la primera oportunitat en el club més complicat del món.

Samitier va ser un tècnic partidari de la felicitat i amic a temps complet de la faràndula (entre els seus grans amics, Josephine Baker i Carlos Gardel), fet que no li va impedir tant construir una plantilla del Barça carregada de futur (va contactar amb Kubala) com a continuació, també com a “secretari tècnic”, com dissenyar el gran Reial Madrid de Bernabéu i Di Stéfano.

Que Zubi estava cansat, ja no ho dubta ningú. S'ha cansat de suportar que tots els atacs l'assenyalessin

Pel barcelonisme, Samitier va crear el mite del secretari tècnic que s'ho passa bé amb la mateixa facilitat que fitxa correctament. És una llegenda que inaugura una nostàlgia molt arrelada al Barça i que castiga els que la tenen present i que, en vista del que ha passat amb Zubizarreta –que no ha resistit comparacions–, sembla que afecta molta gent. Per si no n'hi hagués prou, Zubi ha estat un director esportiu arrossegat per la necessitat en molts casos d'haver-se d'ocupar més de temes administratius que no pas futbolístics: ha hagut de mantenir reunions sobre renovacions o situacions contractuals, resoldre qüestions amb els scoutings (abans caçatalents), pagar factures…, només li faltava obrir una finestreta per a la devolució d'impresos.

Per Zubi, el futbol és el joc de l'imprevist, és l'esport on passa allò que no havia de passar. Ell mateix ha vist com es confirmava aquesta impressió no fa gaire, quan ha passat alguna cosa que no havia de passar, però que s'ha acabat produint mesos abans de quan havia de tenir lloc: la seva destitució. Sabia que seria cessat pel president a final de temporada, però no al gener. Després de la sortida de Zubi, se sent a tothora el silenci profund després de qualsevol injustícia. Perquè hi ha una gran coresponsabilitat en els errors, però no surten mai a la llum.

L'absurda, per precipitada, decisió la justifica ara Bartomeu pel fet que Zubi cada dia estava més cansat de les crítiques que rebia… I ara què? Vindrà algú que acceptarà una secretaria sense futur? Que Zubi estava cansat, ningú no ho dubta. Íntegre com n'hi ha pocs, s'ha cansat de suportar que tots els atacs l'assenyalessin a ell. Des d'aquí li enviem una abraçada afectuosa de comiat i tota la nostra admiració. No volem que persones valuoses continuïn sortint del club d'aquesta manera.

Em va impressionar veure com després del partit amb l'Atlètic els mitjans només van estar pendents de si Messi estima el seu club o no

A qui culparan ara els assetjadors mediàtics? Em va impressionar molt veure com després d'un partit de Lliga tan extraordinari com el del Barça amb l'Atlètic de diumenge passat, els mitjans no s'haguessin dedicat a comentar exhaustivament els riquíssims i múltiples detalls estratègics que va deixar el partit, sinó que només haguessin estat pendents de si Messi estima el seu club o no, i de trobar la pregunta que pogués treure de polleguera Luis Enrique definitivament.

Sergi Pàmies no ho va poder dir millor l'altre dia: si ell fos Messi, marxaria del club. No hi donaria més voltes: se n'aniria.

Recordo que Pep Guardiola, a l'hora d'explicar a Munic per quines causes va marxar del Barça, va parlar de “la pressió, per part de la premsa i dels aficionats; cada vegada que deixava Messi a la banqueta, per exemple, s'embolicava la troca a Barcelona”.

És curiós, però aquell embolic es va reproduir exactament l'altre dia a Sant Sebastià, quan Luis Enrique simplement va reservar Messi. I des d'aquell moment caminem acompanyats per la indústria de qui la fa més grossa, com si ens guiés el crit d'una joguina trencada. Com deia James Joyce molt assenyadament: “Passi el que passi, el més correcte és marxar”.