Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN | LLIBRES

Des de l’absència

'El nen perdut' és una 'nouvelle' plenament autobiogràfica

Thomas Wolfe, el millor autor de la seva generació, segons Faulkner. Ampliar foto
Thomas Wolfe, el millor autor de la seva generació, segons Faulkner.

Quan el nord-americà Thomas Wolfe (Asheville, 1900 - Baltimore, 1938) tenia quatre anys, el seu germà de dotze, Grover, va morir. A Saint Louis se celebrava l’Exposició Universal, i la família Wolfe havia pensat obrir una pensió per a la gent de la seva ciutat natal, Asheville, que anés a veure aquell gran esdeveniment. Grover Wolfe va contraure un tifus fulminant.

El nen perdut és una nouvelle plenament autobiogràfica, d’autoficció en diríem avui, una narració que no sol inserir-se en el conjunt de les quatre novel·les amb què Thomas Wolfe ha esdevingut un clàssic modern, però que és un dels textos més intensos de qui William Faulkner va dir que era el millor de la seva generació.

El primer capítol, narrat en tercera persona, mostra el nen Grover passejant pels carrers de Saint Louis, camí de la botiga de làpides de marbre del seu pare. Ben aviat el lector s’adona de la peculiaritat del noi, capaç de fer abstraccions —ajudat pel narrador— d’allò més adultes. “Aquí tenim en Grover a la plaça que mai no canvia, aquí tenim en Grover, aquí tenim la botiga del seu pare i aquí tenim el temps”, se li diu al lector de manera obsessiva. Com en un joc proustià perdut a l’avançada, és a dir, amb un fraseig que tracta de capturar el temps, el narrador vol fixar el noi en aquest paisatge, provant de mostrar la seva presència perenne i impossible en aquest barri populós, vital.

EL NEN PERDUT

Thomas Wolfe

Viena Edicions

112 pàgines. 14,80 euros

Al segon capítol, la mare dels Wolfe és entrevistada per un periodista a propòsit del seu fill cèlebre: el famós escriptor Thomas Wolfe. Però la mare esmenta tothora el seu fill Grover, el veritable geni de la família, en paraules seves. Després, al tercer capítol, parla la germana de Grover, i explica el dia que el nen va tornar malalt a casa, un dia que havien anat a una fira de l’Exposició de Saint Louis i, sense saber com, se’ls va fer molt tard.

Finalment (i tornant al to calibrat i intel·lectual de la primera part, el qual contrasta amb la temperatura emotiva de la segona i la tercera), parla Thomas Wolfe, en primera persona. Han passat 30 anys. Thomas torna a Saint Louis, als carrers on s’estava la família. El paisatge ha canviat sobre manera. Thomas avança a les palpentes, preguntant aquí i allà, parlant amb alguns veïns. La certesa del narrador de la primera part, el qual afirmava que Grover sempre pertanyeria a aquest lloc, dialoga amb el camí incert del Wolfe escriptor avançant per aquests carrers diferents, volubles. La novel·la se la juga en aquest contrast de perspectives.

No és gens estrany que autors com l’abans esmentat Faulkner, Sinclair Lewis o Jack Kerouac, entre d’altres, admiressin Wolfe, i encara més aquesta narració. La tècnica de la novel·la és impecable. La tragèdia de la mort del nen queda accentuada i neutralitzada amb gran categoria literària. La història commou i satisfà estèticament.

Marcel Riera ha fet una bona traducció i, a l’epíleg, explica algunes peripècies de l’original, publicat per primer cop l’any 1937. (No deixa de ser curiós que una novel·la que s’ocupa del temps i l’eternitat tingui un aspecte que la fa estranya avui dia: em refereixo a la desaparició i l’addició, en unes versions i altres, del negre Featherstone, personatge amb qui la mare Wolfe i el nen Grover topen al tren que va cap a Saint Louis.)

Sembla mentida, però el cert és que Thomas Wolfe no s’havia traduït mai al català. La col·lecció Clàssics moderns, de Viena Editorial, col·lecció de primer ordre per als bons lectors, l’encerta amb aquesta novel·la curta.