Selecciona Edició
Connecta’t

Els monstres femenins de la vida burgesa

Un dissabte de 'performances', sexe i angoixa amb Carol Rama

'Apassionata', aquarel·la de Carol Rama, del 1940.
'Apassionata', aquarel·la de Carol Rama, del 1940.

Margarida Manucci repeteix que ser dona és una desgràcia. Li surt de l’ànima quan fa un recés durant la visita a l’exposició La passió segons Carol Rama, al MACBA. Hi ha dibuixos que no pots creure que Rama creés als anys 40, durant el feixisme. La sexualitat bruta de les sèries Apassionata o Dorina, Marta cagant lascivament, un noi fornicant amb un gos. “És molt dur ser dona, sobretot ho era abans. Mira-la, pobra, al vídeo, amb la trena envoltant-li el cap, com si fos una corona. Ho ha passat malament”, conclou Manucci.

Carol Rama té 98 anys i viu a Torí. Manucci és catalana però el seu marit és torinès. “Hi vaig molt. La meva sogra viu allà. Té 101 anys i em demana que li cuini bacallà”. Manucci visita l’exposició del MACBA amb un grup d’amigues. “Jo conec la seva família”, afegeix. Tothom a Torí coneix la família de Carol Rama. Grans industrials, el seu pare fabricava components per a cotxes i bicicletes. “El pare es va suïcidar, a la mare la van internar en un psiquiàtric”, afegeix Manucci mentre m’enumera alguns dels seus conflictes amb la sogra.

El psiquiàtric i les sangoneres

Amb motiu d’una exposició a la Tate Gallery, Rama va explicar el 2010 que les llengües tan recurrents a les seves pintures i les dones postrades en llits, en habitacions opressives, són producte del que veia quan visitava la seva mare al psiquiàtric. En aquella entrevista per a la revista Tate Etc, Rama recorda que de petita, els seus germans l'obligaven a enfonsar les cames en una bassa plena de sangoneres. Les sangoneres s’enganxaven a les extremitats i els germans després l’hi arrencaven per vendre-les.

L'artista Carol Rama al seu estudi.
L'artista Carol Rama al seu estudi.

L’obra de Rama és angoixant, et trasbalsa com et trasbalsa La Dolce Vita: és la foscor que sorgeix de la comoditat de l’existència burgesa, de cuinar el bacallà a una sogra de 101 anys. Les visions de Rama són producte d’un Torí gris, ensopit, adormit. Ho diu una amiga i col·leccionista de l’artista al documental que es projecta a l’exposició: “És la versió femenina del poeta maleït”.

Les obres de tinta i ulls de plàstic de la dècada dels 60 provoquen terror. Més contundent que una novel·la d'Houellebecq o Peter Handke és l’aquarel·la Urinaris, del 1941: mostra tres vàters suspesos sobre un fons marró. No hi ha res més excepte una borrosa i petita taca de sang a terra. Hi ha múltiples estomacades visuals contra Courbet i el seu L’origen del món. Hi ha un quadre titulat Maternitat en què uns ulls de nina suren damunt d’una vagina ensangonada. Rama s'entesta a trencar qualsevol idealització de la feminitat.

Tribut a Instint bàsic

L’exposició acaba el 22 de febrer. Aquest dissabte és un bon dia per fer la visita perquè a les set del vespre l’artista Itziar Barrio ve de Nova York per posar en escena una de les seves performances entrevistes. En aquest cas, Barrio exposa All of us want to work less, on desenvolupa un particular homenatge a l’escena mítica d’Instint bàsic en què Sharon Stone creua les cames a l’interrogatori amb la policia. Barrio entrevista un home de la mateixa manera, seguint els seus neguits recurrents com a estudiant de psicologia i d’art dramàtic.