Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Relats? No, gràcies

L'independentisme és un exemple del que John Gray denomina “religions polítiques” basades en mites laics

Un dels arguments més repetits últimament a Catalunya per explicar l'auge de l'independentisme consisteix en la idea que els independentistes han sabut construir un relat il·lusionant sobre les bondats de la secessió, mentre que els constitucionalistes hem estat incapaços d'elaborar un relat suggestiu en pro de la unitat d'Espanya. Sorprèn la naturalitat amb la qual alguns, implícitament, reconeixen satisfets que la secessió es basa en un relat inventat, una rondalla, un conte per no dormir basat en una espúria reconstrucció del passat, una obscena interpretació del present i una utòpica projecció del futur posterior a l'imminent adveniment de la independència, quan per fi els catalans tornarem a ser lliures després de tres-cents anys d'opressió espanyola.

Passat, present i futur configuren en l'imaginari nacionalista un relat coherent basat en la persecució sistemàtica del poble català per l'Estat espanyol —curiosa persecució que, en la pràctica, ha desembocat en una eclosió independentista radicada en la regió més rica i avançada d'Espanya, quina fustigació!—. La persecució s'estén, almenys, des del 1714 fins als nostres dies, en un continu que va des de Felip V fins a Felip VI i de Rafael Casanova a Artur Mas. Tot quadra, la narració històrica és rodona. No hi falta ni hi sobra res.

La història que narren els nacionalistes és teleològica, és a dir, té un propòsit que en tot moment és al darrere i que no és un altre que la independència de Catalunya. Així, els catalans invariablement han aspirat a deslliurar-se de la resta d'Espanya, sempre han estat independentistes —digui el que digui la historiografia més solvent, Rafael Casanova, Antoni de Capmany, el general Prim o Francesc Pi i Margall eren independentistes d'allò més—, per la qual cosa els catalans d'avui no tenim més remei que actuar d'acord amb el guió escrit i exercir cadascú el seu paper en aquesta tragicomèdia. Els que sempre han viscut conforme al relat dominant només han de continuar fent-ho al seu gust, mentre que els que ni tan sols no hem llegit el llibret subjacent només hem d'acceptar a les palpentes el nostre paper de comparsa i plegar-nos a aquesta etèria voluntat del poble que sacsejava el president Mas en les eleccions del 2012.

Artur Mas: “L'Estat ens vol dividits perquè sap que així som més vulnerables”

L'independentisme és un exemple paradigmàtic del que el pensador britànic John Gray denomina “religions polítiques” contemporànies, basades en “mites laics” que “reprodueixen la forma narrativa del gènere apocalíptic cristià” i que no són més que “maneres d'acceptar allò que és impossible saber”. Així, en la mesura en què renuncia a un coneixement mínimament equànime de la realitat, l'independentisme només pot ser un acte de fe en una comunitat imaginada com a blanc d'una conspiració planetària, que el seu objectiu és posar fi a aquesta comunitat. “L'única cosa que ens podria i ens podrà salvar —de l'intent d'Espanya de residualitzar (sic) els catalans— seria i serà el pensament i l'actitud independentistes”, deia el març del 2012 un dels pares de la criatura, Jordi Pujol. I aquesta és precisament la base apocalíptica del relat independentista que el seu successor, Artur Mas, propala als quatre vents, com en el seu últim missatge de Cap d'Any: “L'Estat ens vol dividits perquè sap que així som més vulnerables”.

Assenyala Gray que “els miratges col·lectius de persecució serveixen per enfortir una fràgil sensació d'acció pròpia”, observació que em sembla aplicable al cas que ens ocupa, ja que l'acció del Govern de la Generalitat aquests últims dos anys ha estat marcada pel victimisme i l'abstracció. Però la veritat és que aquesta pretesa autoafirmació reactiva comporta necessàriament l'allunyament entre els catalans que creuen experimentar-la i els que no vivim la nostra catalanitat d'acord amb aquest relat divisiu que, desgraciadament, presideix la vida pública com una mena de fe revelada.

D'aquí la importància de continuar posant en qüestió els dogmes d'aquest “credo secular” que és l'independentisme, fins i tot a risc de passar a engrossir la ja de per si mateixa abundant demonologia del nacionalisme, la qual cosa, ben mirat, no deixaria de ser un honor per tal com aquesta demonologia inclou en una sola llista negra pensadors forans de la talla de John H. Elliott, Henry Kamen o Jürgen Habermas, que s'uneixen a dimonis patris com Félix de Azúa, Fernando Savater, Mario Vargas Llosa o qualsevol que qüestioni el relat. Gray conclou que aquests credos seculars “són més irracionals que cap fe tradicional, encara que només sigui perquè s'esforcen molt més per donar mostres de racionalitat”.

La història no està escrita, sinó que som nosaltres com a individus, i no com a mers espectadors d'un relat summament reduccionista que tot ho explica, els responsables d'aquesta història. Espanya —Catalunya inclosa— és com és: essencialment imperfecta, amb les seves grandeses i les seves misèries. És clar que és perfectible, però només des del realisme reformista i no a partir de relats basats en somnis d'alliberament col·lectiu que parlen de països nous, que per alguna impenetrable raó no tindran res a veure amb els vells; somnis que, en despertar, només poden generar frustració.

Nacho Martín Blanco és periodista i politòleg