Selecciona Edició
Connecta’t
LA QUARTA PÀGINA

I aquest conte s’ha acabat

El relat sobre la independència s'ha revelat com a mera disputa de poder i ara competeix amb Podem, el ‘cas Pujol’ i la matança de París, que assenyala el perill efectiu que pateixen les llibertats dels catalans

I aquest conte s’ha acabat

El relat és l'important. Avança i venç qui té relat i perd qui es queda sense. Durant almenys quatre anys ens han explicat un únic conte. El de la Transició ja va quedar vell. Per no parlar del de l'Espanya que es va modernitzar i gairebé va arribar al G-7, tal com ens ho va explicar José María Aznar. Ha tornat el conte de sempre, el de la vella Espanya, la de la sabata i l'espardenya, i s'ha esfilagarsat en canvi el relat de l'Espanya plural i tolerant, en la qual per primera vegada convivien en pau i harmonia els vells pobles i llengües, desmentit per boicots, campanyes de firmes, sentències del Constitucional i al final, per la polarització i la divisió entre independentistes i unionistes. El conte d'Espanya tornava a acabar malament i per això sorgien altres contes meravellosos.

Així és com va créixer aquest nou conte, potent, ben assajat, des de baix i des de dalt, amb micromecenatge i amb pressupost públic, com era el que Catalunya es declararia independent –"tenim pressa", deien– i que seria ara, de seguida. En dates assenyalades, a més: el 2014 del tricentenari d'aquell 1714 de la Nova Planta que va passar com una piconadora sobre la llengua i unes institucions medievals en les quals els historiadors més perspicaços han vist un incipient sistema parlamentari a l'anglesa, ofegat in nuce pel centralisme borbònic. O, a tot estirar, el primer 23 d'abril de l'any següent, l'actual 2015. I que es produiria gairebé automàticament, a l'estil d'una màquina expenedora: vostè tira les monedes d'una forta voluntat popular degudament organitzada i manifestada a les urnes i cau immediatament una bombollejant, dolça i fresca independència que deixa satisfets els que la gaudeixen, desconcertats els que la rebutgen i meravellats a tots per la capacitat catalana per produir miracles històrics.

El final del conte és conegut. Hi ha un gos i un gat, que són Mas i Junqueras: no importa per a l'argument entrar en més detalls sobre qui de tots dos és felí i qui cànid, perquè n'hi ha prou amb assenyalar, com ha vist tothom i especialment els seus partidaris, que es comporten com a gos i gat. Són gos i gat. El conte s'ha acabat per moltes raons. En primer lloc, perquè el contacontes que és la història ens està explicant tres contes més que interfereixen en el conte únic vigent fins fa ben poc temps. En segon lloc perquè el relat de la independència s'ha revelat finalment que era el que és sempre el conte polític: una simple i brutal baralla pel poder.

Tots aquests contes, curiositat de la història, comencen per P, com Podem, la força que desorganitza primer el mapa espanyol i després, sense ni tan sols líders, fa el mateix amb el català. Aquest conte li diu a Artur Mas que també ell és casta. Li llança a la cara el cas Pujol i li refrega a Esquerra el seu zel escassíssim en la depuració de responsabilitats polítiques per l'escàndol que afecta l'expresident i  tota la seva família. Recorda a tothom, també a Iniciativa per Catalunya, que l'eix dreta i esquerra encara existeix i que els fervorins sobiranistes no han d'ocultar les retallades i les actituds antisocials. I fins i tot rememora per a ús dels seus partidaris catalans i també del que queda del socialisme català quant val l'impacte d'algú que vol emular Felipe González a la Catalunya metropolitana.

El procés segueix en la mesura en què els seus protagonistes han preferit no matar-lo

La segona P ja ha sortit i és la confessió de Pujol. No havia d'afectar el procés, és clar que no, i així es va poder comprovar en el següent 11-S. Però ha estat la pedra a la sabata dels acords entre Mas i Junqueras i ho continuarà sent. Fins i tot pot ser que creixi i es faci cada vegada més incòmoda. Certament ho és saber que Oriol Pujol, encara nominalment número dos de Convergència fins a meitat de juliol passat, s'hagi negat a declarar davant del jutge pel seu cas de corrupció en el mateix moment en què Mas i Junqueras estaven a punt de tornar a aconseguir un dels seus molts acords històrics de la temporada. Aquest conte desfà el sortilegi d'un altre conte, el que els catalans érem especials, diferents, millors, en definitiva.

La tercera P és la pitjor de totes i és el relat que, desgraciadament, trenca més en sec amb els contes de fades, el català, l'espanyol i l'europeu. París i les seves matances, de caricaturistes i de francesos d'identitat jueva, ens recorda als catalans el caire de les llibertats que de debò estan amenaçades a Catalunya en particular i a Europa, Espanya inclosa, en general. No les amenaça Madrid ni el PP, per cert. No són col·lectives ni nacionals, sinó molt més apreciables i concretes: són individuals, polítiques, de consciència, d'expressió, dret a la vida inclòs. És la llibertat, sencera, majúscula, la germana de la fraternitat i de la igualtat en la república dels valors europea i occidental. És difícil en aquest moment del segle XXI i de la globalitat avariada seguir amb el conte de les velles nacions del segle XIX amb el qual ens han atabalat els uns i els altres en els últims quatre anys.

Arribem així al quart conte, el conte del poder que se'ns explicava disfressat de conte d'emancipació nacional. Ho ha reconegut amb paraules precises un intel·lectual independentista dels més encesos, com Héctor López Bofill, en formular al diari El Punt/Avui, el portaveu periodístic més conspicu del procés, dos dubtes transcendentals: “La veritable intenció de Mas és assolir la independència o instrumentalitzar l'ambició independentista per mantenir-se en el poder? La voluntat d'ERC és consumar la secessió o guanyar unes eleccions autonòmiques i embastar un nou govern d'esquerres que, aquesta vegada sí, provoqui la desintegració de CiU (a diferència de la temptativa fracassada que van suposar els tripartits en aquest sentit)?”.

No hi ha relat d’Espanya. El de Catalunya s’ha esquerdat. I el d’Europa està en perill

Amb quatre contes en competència i un, el fins ara conte únic, revelat com a conte pel poder, tot serà diferent. El procés segueix en la mesura en què els seus protagonistes han preferit no matar-lo. Però s'ha esquerdat. L'esquerda està a la vista de tothom, inclosos els sobiranistes més fervents. Els seus dirigents saben que la independència que han anat venent durant quatre anys de pesada campanya i de relat únic és un conte de fades. Això no vol dir que el seu programa independentista no pugui obtenir un suport molt ampli en les eleccions del 27 de setembre, ni tan sols que no pugui obtenir la majoria. El que és segur és que no hi haurà majories per a aventures. Els que tenien pressa val més que s'asseguin. Els que creien en automatismes fàcils, val més que revisin les seves equacions infal·libles. Els que esperaven miracles de la internacionalització i lectures audaces del dret internacional, val més que tornin als llibres, think tanks i seminaris universitaris.

El que quedarà és el que hi havia i el que havia de quedar. Hi ha una opinió independentista que s'ha eixamplat fins a un límit que molt difícilment pot continuar creixent, amb la seva plusmarca en el 9-N, amb la qual es poden fer moltes coses, però no la independència segons els plans precipitats dels seus dirigents. Es pot intentar, a l'estil quebequès o escocès i després de demostrar, cosa ara dubtosa, que existeix efectivament una majoria a favor de la independència, la celebració d'una consulta dins de la llei i en perfecta negociació amb totes les parts, és a dir, refer el camí que s'ha fet malament i unilateralment fins ara. Es pot defensar l'actual nivell d'autogovern de l'erosió que està patint com a efecte de la crisi i també de l'acció governamental del PP. Es pot negociar un increment dels sostres d'autogovern. Però no es pot declarar la independència a dia cert i unilateralment ni es pot mantenir la ciutadania sencera penjant d'un fil durant anys i a més sense fer ni brot a l'hora de governar.

No hi ha relat d'Espanya, és veritat. El de Catalunya té la consistència que hem vist. I l'únic que ens valdria, el relat d'Europa, està en perill. Caldrà optar i espavilar, si és que en som capaços. Però en tot cas, abans cal tenir les coses clares i saber que el conte s'ha acabat amb el gos i el gat, com diu la clàusula final dels contes tradicionals en català: “Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat!”.