Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

Igualtat i diversitat en el problema català

La gran injustícia amb els ciutadans de Catalunya ve del costat de la despesa pública

Un jurista tan eminent, lúcid i experimentat com Francisco Rubio Llorente, que entre altres feines va exercir de president del Consell d'Estat, advertia no fa gaire a La Vanguardia (29/09/2014) que “seria injust parlar només dels despropòsits del Govern de la Generalitat, perquè despropòsit és també la reacció del Govern d'Espanya". No cometré la gosadia de glossar els despropòsits jurídics dels uns i els altres, que bons glossadors tenen, però subratllo que Rubio Llorente, en aquesta ocasió i en articles posteriors, sosté que el problema català no és un problema jurídic, ni pot solucionar-se —sinó més aviat complicar-se— per la via de la judicialització, en la qual gasta energies el Govern espanyol. El problema català és un problema polític la solució del qual, inexorablement, només pot arribar per la via de la reforma de l'encadenament de Catalunya amb la resta d'Espanya plasmat en la Constitució del 1978, encadenament que ja ha donat de si tot el que podia donar després de la progressiva recentralització d'algunes de les seves baules.

Siguin quins siguin els despropòsits del Govern de la Generalitat, l'element inèdit a tenir en compte és que la ciutadania catalana ha fet palesa, amb una rotunditat cada vegada més robusta, el seu profund malestar, primer davant la situació creada i després davant la insensibilitat sobre això del Govern presidit per Mariano Rajoy.

El 10 de juliol del 2010, el malestar es va manifestar, de manera pacífica i silenciosa, davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya del 2006, dictada el mes de juny. Desplaçat a l'oposició el 2004, el Partit Popular liderat per Mariano Rajoy, que aglutina des del nacionalisme espanyolista més ranci fins a la dreta més moderna, va desfermar una campanya contra la reforma de l'Estatut català, inclosa la promoció del boicot als productes originaris de Catalunya. Entrat en vigor l'Estatut l'agost del 2006, la campanya es va traduir en la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat admès a tràmit el mes de setembre. En contrast amb aquesta rapidesa, anys de dilacions i maniobres internes i externes que afectaven la composició del tribunal que havia de resoldre la qüestió van precedir la sentència, que va acollir la part substancial del recurs. Amb això, probablement quedarà per a la història com el punt final posat al deteriorament progressiu sofert per l'encaix Catalunya/Espanya de la Constitució del 1978. Un Tribunal Constitucional, sacsejat per lluites polítiques netament partidistes, va poder corregir el 2010 l'Estatut del 2006, l'elaboració del qual havia obtingut successivament el vot favorable del Parlament de Catalunya i del Congrés dels Diputats (diputats que, segons la Constitució, representen el poble espanyol, on resideix la sobirania nacional) i que, al seu torn, havia estat confirmat pels ciutadans catalans. El sol fet que tal aberració fos possible clamava per la urgent modificació del procediment constitucional d'aprovació dels estatuts d'autonomia.

La ciutadania ha fet patent el seu profund malestar

A aquesta poderosa motivació del malestar ciutadà es va afegir la indiferència de què faria gala i virtut el Govern presidit per Mariano Rajoy, després de guanyar les eleccions de novembre del 2011 amb majoria absoluta. La indiferència va prosseguir després de la manifestació de la Diada del 2012, expressió rotunda de l'amplitud que anava aconseguint el malestar ciutadà; amb tal força que Artur Mas es va sentir impel·lit a posar-se al capdavant de l'independentisme, malgrat sortir elegit el novembre del 2010 amb el programa de CiU que remetia al catalanisme polític moderat corresponent al perfil dominant en la seva militància i entre els ciutadans dels quals atreu el vot. Mariano Rajoy va continuar sense donar-se per assabentat i, argüint que la seva obligació era respectar les lleis amb la Constitució al capdavant, va respondre amb la judicialització del problema. Sota aquesta amenaça va arribar la jornada del 9-N del 2014, en què 2,3 milions de ciutadans van considerar obligat dipositar una papereta que sabien vana per aconseguir les seves aspiracions, dins d'una urna que també sabien innòcua per a això. Aquesta exhibició de civisme va demostrar, segons Mariano Rajoy, que “només” un terç dels votants catalans avalava l'opció independentista, com si un suport d'aquesta magnitud fos cosa menyspreable per qui exerceix la responsabilitat del Govern d'Espanya. La judicialització ha deixat pel camí la dimissió del fiscal general de l'Estat, i només queda esperar plàcidament que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, més tard que aviat, fabriqui o no nous màrtirs de l'independentisme català.

Aquesta perspectiva preocupant no és astúcia de governant que confia que el pas del temps pot resoldre els problemes, ja que Mariano Rajoy, en un recent missatge, ha recordat que els governs tenen com a missió resoldre problemes, no crear-los. És la seva proposta davant el problema català, basada tant en la convicció de roca que no s'ha de reformar res de la Constitució com en una governació diària que mereix com a mínim el qualificatiu de poc amable amb els ciutadans catalans. Dues actuacions que afecten Catalunya i que les Illes Balears il·lustren en aquest últim punt. Una, que afecta a l'idioma, element molt sensible i important en el pacte constitucional del 1978, va alterar el sistema escolar de les dues comunitats amb mesures que semblen ideades per originar un conflicte lingüístic on mai no havia existit. Una altra, una proposta de distribució de la inversió pública entre comunitats autònomes per al 2015 que, en inversió pública per habitant, deixa les Balears en l'últim lloc que ja ocupaven, malgrat un increment simbòlic; i deixa Catalunya en l'últim lloc de les comunitats peninsulars, maltractada amb la xifra més baixa en 17 anys i amb la retallada relativa més gran. Actuacions que poc contribuiran a apaivagar el malestar de Catalunya, on conviuen catalans d'origen i catalans d'adopció, tan pacíficament que ha pogut veure's a José Montilla, d'origen andalús, exercir amb absoluta normalitat el seu mandat com a president de la Generalitat.

El nucli de les campanyes del PP, amb Mariano Rajoy de líder, primer a l'oposició i després des del Govern, és la difusió d'un estat passional contra la Catalunya victimista i insolidària, imatge inspirada en l'error dels polítics catalans que esgrimeixen l'espoli sofert apel·lant a l'anomenat dèficit fiscal. Sobre la naturalesa d'aquest error he escrit anys enrere i no és el moment de tornar-hi. En el costat dels impostos i taxes fiscals, Catalunya només ha de reivindicar una redistribució més equilibrada del seu rendiment entre l'Administració central i el conjunt de les comunitats autònomes, i si això procedeix, la correcció de privilegis que suposarien una competència deslleial des d'altres comunitats. És en l'àmbit de la despesa pública on es produeix la gran injustícia amb Catalunya, els ciutadans de la qual, que són els que paguen impostos i taxes, tenen dret a serveis públics d'educació, sanitat i assistència social i a infraestructures de nivell igual al dels ciutadans d'altres comunitats. L'actual discriminació que es tradueix, per exemple, en més pagaments a escoles concertades, assegurances sanitàries o peatges d'autopista, perjudica sobretot els ciutadans de rendes més baixes que també existeixen a Catalunya.

Els catalans d'origen i els d'adopció conviuen perfectament

En el seu missatge de Cap d'Any, la presidenta de la Junta d'Andalusia, Susana Díaz, va insistir que “el reconeixement de la diversitat no pot ser excusa ni per a privilegis ni per a discriminacions”. Paraules dictades pel sentit comú i constitucionalment impecables. El reconeixement de la diversitat, inscrit en l'article 2 de la Constitució, que distingeix entre les nacionalitats i les regions que integren la unitat d'Espanya, no pot emparar privilegis.

La Constitució admet en un altre article l'existència de “diferències entre els estatuts de les diverses comunitats autònomes” i disposa que aquestes diferències “no podran implicar, en cap cas, privilegis econòmics i socials” (art. 138). Susana Díaz també va proclamar en el seu missatge que Andalusia és la comunitat que “amb més coratge i determinació està apostant per la igualtat entre tots els ciutadans del nostre país, visquin on visquin”. Sens dubte, la igualtat ha d'abastar tots els ciutadans, sigui quina sigui la comunitat en què resideixin i, a més, ha de respectar la diversitat: tractar de la mateixa manera dues situacions diferents seria tan injust com tractar diferent dues situacions iguals.

Josep Lluís Sureda va ser assessor de Josep Tarradellas en la seva negociació amb Adolfo Suárez per al restabliment de la Generalitat de Catalunya