Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

‘Chungo, chungo’

Feia molt temps que Los Chunguitos havien desaparegut de l'escena, i potser no ha estat tan bona idea tornar convertits en una caricatura refregida de si mateixos

Juan i José Salazar, de Los Chunguitos.
Juan i José Salazar, de Los Chunguitos.

“Por más que me pregunto, no encuentro la razón, ay qué dolor, para dejarme así, ay qué dolor, sin una explicación, ay qué dolooor". Qui, en evocar aquesta falca, subratllada amb les seves corresponents rascades de guitarra, no se li posi la pell de gallina o té menys de 30 anys, o no ha trepitjat un karaoke en la seva vida, o té orxata en les venes. El gran èxit, del 1976, va convertir els seus intèrprets, Los Chunguitos, en els reis de la rumba flamenca i en l'estendard de l'ànsia de llibertat i normalització de certa Espanya dels anys setanta i vuitanta. La dels barris marginats, la de l'atur, la de les drogues, la dels gitanos, la dels exclosos. Doncs, bé, ahir a la nit, els supervivents d'aquell grup mític, Juan i José Salazar, van ser expulsats per Mediaset del, d'altra banda selectíssim, club d'inquilins de la casa de Gran Hermano VIP precisament per arremetre contra el proïsme que tant defensaven llavors quan es tractava dels seus germans de sang.

“Preferiria tenir un fill deforme a un que sigui marieta”, li van deixar anar els Salazar a Víctor Sandoval, gai explícit i un altre dels concursants. Això, després d'haver anomenat “mico”, “goril·la” i “King Kong” a Coman, un altre participant del reality, de raça negra. I d'haver confessat, entre burles grolleres, haver abandonat un “gos que bordava molt” en una d'aquestes gasolineres en què van regnar durant dècades amb les seves cassets d'himnes de perdedors en l'èpica batalla de la vida.

Deixant a banda la part infame de l'afer, ja són ganes de carregar-se la llegenda pròpia. Feia molt de temps que Los Chunguitos havien desaparegut de l'escena, i potser no ha estat tan bona idea tornar convertits en una refregida caricatura de si mateixos. Perquè, sí, va haver-hi un moment que van ser estrelles. Van vendre 25 milions de discos. Van ser redimits del seu origen plebeu per la crema de la intel·lectualitat en clàssics cinematogràfics com Deprisa, deprisa, Perros callejeros i Días contados. Però hi ha coses que no tenen gens ni mica de gràcia. Xungo, xungo, això vostre, Chunguitos. Diuen que els van posar el malnom de criatures per tirar pedres al tren. Ay qué dolor que, en comptes de suïcidar-se en directe amb el seu Veneno, no deixessin com a herència el "Libre, libre quiero ser, quiero ser, quiero ser libre".