Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Les fotos franceses que no veurem

La política comunicativa d'Hollande va tallar l'accés a fotògrafs i càmeres de televisió

No veurem les fotos dels fatídics dies 7, 8 i 9 de gener a França perquè no existeixen. Així ho permet pensar –que les imatges no existeixen—la política visual aplicada amb mà de ferro d’immediat per Hollande per acarar l’atemptat contra Charlie Hebdo i tot el que va seguir. Política comunicativa, que no informativa. Les imatges proporcionades, les que hem vist als mitjans de tota mena, han estat fetes per la gendarmeria, per l’exèrcit, per un particular, per tots menys per fotoperiodistes i càmeres televisives. L’objectiu, donar una imatge asèptica de l’horror. I de l’actuació policial.

És una qüestió difícil, certament. Gens senzilla d’escatir i d’avaluar, que afecta el sistema informatiu global des de fa dècades, potser des de la guerra del Vietnam i l’efecte que el fotoperiodisme va tenir en la consciència individual i col·lectiva dels Estats Units i de gran part del planeta. Des de fa mig segle, la foto periodística s’ha de controlar, creuen i fan els governs. I ara són temps digitals, d’una velocitat esbalaïdora i d’una eficàcia esparverant si resulta que tems que alguna cosa es vegi, circuli i es transformi en una imatge icònica.

Haurem d’imaginar l’estat en què va quedar la seu del Charlie. Haurem d’imaginar com van ser abatuts els germans Kouachi (de qui aviat oblidarem el nom i seran els germans terroristes i prou) a les portes de la impremta de Dammartin-en-Goële. Fins aquest dilluns, a la tele, no es va veure la cara del jove empleat que no era un ostatge sinó que s’havia pogut amagar en un armari de la impremta i des d’allà, amb el mòbil, va comunicar-se primer amb el seu pare i així amb la policia, a la qual va transmetre el que sentia dir als terroristes –en francès, per si algú ho dubtava— i que devia ser decisiu per cloure el rapidíssim setge policial.

Haurem d’imaginar també com van sortir al carrer els supervivents de l’atemptat contra l’hipermercat de menjar jueu, quina cara tenien les persones que hi van ser sacrificades i com van morir, i com va ser liquidat, en l’assalt policial que va posar fi al segrest, Amady Coulibaly, un paio de 32 anys que ja havia liquidat, hores abans, una agent municipal antillana de 26 anys acabada d’arribar a París, Clarissa Jean-Philippe. Coulibaly ha deixat en herència un vídeo d’elaborades posada en escena i edició, on se’l veu amb les seves millors i variades robes guerreres, fatxenda i elegant terrorista, mirant fins i tot a una pantalla fora de camp on observa, narcisista satisfet, la commoció provocada per ell i els germans Kouachi el dia anterior, i on deia que sí, que eren un equip i que van fer bona feina.

Les úniques imatges esquinçadores que hem pogut veure són les d'un dels Kouachi executant a sang freda d'un tret el policia Ahmed Merabet

Les úniques imatges punyents que hem pogut veure, les d’un dels Kouachi executant a sang freda d’un tret el policia Ahmed Merabet caigut a terra, l’escena final de l’assalt a Charlie Hebdo, no són professionals ni tampoc oficials. Van ser captades amb la càmera d’un mòbil domèstic.

El seu autor, fill de catalans de l’exili econòmic dels seixanta, Jordi Mir, de 50 anys, enginyer, viu aquests dies l’horror de justament haver divulgat les imatges. Va fer-ne una còpia per a la policia i després va penjar el vídeo a Facebook, sense saber què passava, empès, va declarar a l’agència Associated Press, per “un reflex estúpid fomentat durant anys pels mitjans de comunicació”. Quan va saber què havia enregistrat, va despenjar el vídeo de la xarxa social. Només havia passat un quart d’hora. I ja s’havia escampat arreu, pel YouTube, i les televisions internacionals l’estaven emetent. La família Merabet s’ha dolgut i es dol de veure Ahmed assassinat una vegada i una altra, de manera repetida, sense remei. De l’horror continuat de veure els teus vexats –i aquí, a París, executat—en saben prou els familiars i amics dels presoners d’Abu Ghraib, potser les recordeu, pel periple digital de les fotos.

Hollande i el seu equip van tallar en sec qualsevol possibilitat iconogràfica. Fotògrafs i càmeres de televisió van ser comminats a situar-se lluny de les escenes sacrificials. Per sort, Charlie Hebdo és un setmanari gràfic, dibuixat, no necessita ni fotos ni vídeos. El periodisme francès treurà les conclusions que convinguin de tot plegat, i el mateix haurem de fer la resta.

De moment, les elits periodístiques parisenques han estat a l’altura a l’hora d’ajudar els seus col·legues satírics. Dos patrons (consellers delegats) han estat al capdavant de l’ajut als esparracats del Charlie, amb discreció admirable. El primer i capital, Francis Morel, del diari d’informació econòmica i financera Les Echos i president del sindicat dels patrons de premsa, ha mogut cel i terra per aconseguir suport econòmic i empresarial, 250.000 € fins ara (una xifra semblant ha acordat Google). Gilles van Kote, director de Le Monde, va fer arribar d’immediat 15 ordinadors a la seu de Libération, on els supervivents del Charlie han continuat la seva feina, amb la subtil portada de Luz que va sortir ahir: “Tout est pardonné”, fa un Mahoma plorós que duu una pancarta: “Je suis Charlie”. És l’únic que veurem.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF