Selecciona Edició
Connecta’t
XAVIER BARÓ Cantant i compositor

“Molta música d’avui només serveix per tapar silencis”

“El folklore té una gran qualitat que és la melodia, nascuda de la mateixa gent”

“Una matinada, la meva veu se’m va aparèixer en forma de cançó popular catalana i vaig deixar el rock”, confessa Xavier Baró.rn rn  Ampliar foto
“Una matinada, la meva veu se’m va aparèixer en forma de cançó popular catalana i vaig deixar el rock”, confessa Xavier Baró.

Xavier Baró (Almacelles, 1954) és un dels cantautors menys coneguts del panorama català, però dels més interessants. Amb una àmplia discografia on conflueixen entre d’altres Arthur Rimbaud, Jaume Arnella, Charles Baudelaire, Joan Salvat-Papasseit i els romanços, aquest artista de secà reivindica l’esperit de la música popular, les seves formes i el seu compromís amb el temps. Acaba d’editar Allau d’estrelles solitàries, on la pèrdua és protagonista.

Pregunta. Vostè va deixar el rock per la cançó popular. Per què aquesta decisió tan arriscada?

Resposta. El que feia no em duia enlloc. A cada pas trobava un mur, la manera d’expressar-me, entre la gent i jo. Feia temps que buscava la meva veu, i un dia se’m va aparèixer en forma de música popular catalana.

“Si no existís l’autor

tots serien més

feliços... Tot seria

molt més senzill”

P. Què vol dir?

R. Doncs això, que se’m va aparèixer. Va ser després d’un concert, i vaig pensar que no volia continuar per aquell camí. Vaig agafar la guitarra, eren les 5 o les 6 d’una nit sense dormir, i em vaig posar a cantar una cançó popular. Vaig sentir que havia d’anar per aquell camí primer per la llengua: és com un codi que m’ajuda a sentir-me bé amb mi mateix. Pensava que, quan trobés el camí, ja no m’hauria de preocupar per fer cançons, em sortirien...

P. I?

Obligat a commoure

L.H.

Allau d’estrelles solitàries és la cançó que dóna títol al darrer disc de Xavier Baró, i és una de les peces més commovedores del 2014. Basada en fets reals, és una història de pèrdua que connecta amb el sentiment polític de Xavier Baró, que la va escriure el 2012 per a la Fundación Robo, plataforma que vol que els artistes surtin del seu narcisisme: “Crec necessari fer-te commoure davant de la vida de la major part de les persones, que són víctimes de la política actual i que no tenen elements per defensar-se, plantar cara i capgirar la situació”.

La màgica olivera és l’obra mestra de Baró. La gran virtut d’aquest disc de cançons populars i pròpies editat el 2011 és que resulta impossible diferenciar quines peces tenen 200 anys i quines han estat escrites al segle XXI, com per exemple Lo nostre canal d’Urgell, que canta amb el seu admirat Jaume Arnella.

R. Així fou. Des de llavors, les cançons no han parat de venir-me al cap. Escric lletra i música alhora, em surten els versos ja musicats amb harmonia i mètrica.

P. Cal que s’expliqui.

R. És fruit d’un procés d’aprenentatge. Primer vaig començar a tocar i memoritzar cançons populars, especialment les més llargues, com La llegenda del comte Arnau, El testament d’Amèlia o La Dama d’Aragó. Els romanços tenen una sonoritat incorporada a la seva lletra. Després les anava cantant fins que les meves pròpies cançons s’hi assemblaven.

P. Què ensenya el folklore?

R. Té una gran qualitat que és la melodia, nascuda de la mateixa gent i construïda amb uns paràmetres melòdics que no tenen res a veure amb els estàndards del pop o del rock. La mare de la melodia és a la cançó popular.

P. I aquestes melodies i estructures mètriques determinen la forma de narrar?

R. Sí, és clar, i per això les narracions són molt senzilles. També n’hi ha de complicades, com Bac de Roda, que té uns girs estructurals molt estranys, que no es troben a la cançó pop. És difícil cantar la cançó folklòrica: no ho pots fer com si estiguessis repetint el que ha dit un altre.

P. Però, alhora, Bac de Roda és un romanço que es va escriure per al poble.

R. És clar, va ser fet per a la gent, perquè l’entengués i la recordés. Les cançons abans es recordaven, era la forma de no perdre-les. La meva àvia recordava moltes cançons i pràcticament no sabia llegir. Moltes de les cançons del meu disc La màgica olivera me les va ensenyar ella.

P. I de què ens parlen les cançons populars?

R. Que no som molt diferents de com eren les persones que les van sentir per primer cop. Per tirar endavant i sentir-nos una mica dignes, més val que cultivem una sèrie de valors que ens facin sentir bé amb nosaltres mateixos i amb l’entorn.

P. Valors com...?

R. Integritat, respecte als altres, no acceptar tot el que t’ofereix la mà que et dóna de menjar, de vegades donar l’esquena al món...

P. I què sent quan canta A la plaça fan ballades, una cançó de violència familiar extrema.

R. Que la cançó em corre per dintre, que estic explicant una història esquinçadora. Quan la canto em sento com un mèdium que es comunica amb un avantpassat, que estic transmetent una cançó que és molt antiga i alhora molt moderna. Em sento com un representant de la cançó immemorial.

P. I tot això que diu no qüestiona el sentit d’autoria?

R. En certa manera sí, potser hauria de desaparèixer la idea d’autor. Si no existís l’autor, tots serien més feliços. Tot seria molt més senzill i d’entrada ens estalviaríem els prejudicis de conèixer l’autor, la qual cosa ja condiciona l’escolta. Quan entres en una catedral no saps qui ha fet el retaule. La cançó hauria de ser així, tot i que perdríem els drets d’autor, ara importants per sobreviure.

P. I en aquest temps d’allau informatiu i de missatges curts no se sent com un anacronisme?

R. En absolut. Em sento fluir en el riu del temps i de la música. El que passa és que molta gent no navega pel mateix riu que jo. Jo sóc un artista artesà que treballa la música. Si el teu art no està basat en alguna cosa que existeix amb antelació, és fum. Totes les cultures estan arrelades a la tradició. Anacrònic és viure a tanta velocitat pensant que el passat és mort. M’agraden el pop i el rock, però sento mil cançons a la ràdio que no en tenen, de passat.

P. Reivindica la memòria...

R. La cançó popular no hauria de ser memòria, sinó una cosa incorporada al dia a dia. El testament d’Amèlia hauria de conviure en el mateix espai que la darrera peça de qualsevol artista actual.

P. Vivim llavors en una civilització que ha fet de l’oblit del passat un present imperatiu gairebé líquid?

R. Sí, vivim en temps així a causa del consum, ja que es tracta de consumir com més de pressa millor, i la música que es fa avui respon a aquestes normes. És una música per tapar silencis, feta amb pressa gràcies als sistemes actuals de producció i difusió. És un motllo, és una música que no et dóna cap mena de sorpresa o d’ensurt. Això és el nostre temps.