Selecciona Edició
Connecta’t

La independència i la butxaca

La literatura sobre la viabilitat econòmica de la separació de Catalunya esclata arran del procés

El vessant econòmic del sobiranisme és pedra angular de la dicussió. I el sector editorial ho ha captat. Ampliar foto
El vessant econòmic del sobiranisme és pedra angular de la dicussió. I el sector editorial ho ha captat.

La butxaca ha centrat durant anys el debat de l’encaix de Catalunya amb la resta de l’Estat. El model de finançament autonòmic, la inversió en infraestructures o els saldos de les balances fiscals han estat objecte d’anàlisi i reflexió per part de periodistes, polítics i acadèmics. El procés sobiranista ha fet revifar aquesta literatura, tot i que, en aquest cas, s’ha centrat sobretot en les conseqüències, els avantatges i els inconvenients d’una Catalunya independent. Gairebé tots els llibres recents, dels quals n’analitzem vuit, recullen el debat sobre les grans preguntes que hi ha sobre la taula.

El dèficit fiscal. Les catedràtiques d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona (UB) Núria Bosch i Marta Espasa calculen a 12 arguments econòmics per a la independència (Pòrtic) que el dèficit que l’Administració central amb Catalunya se situà el 2010 entre els 11.258 i els 16.543 milions d’euros, entre el 5,8% i el 8,5% del producte interior brut (PIB) català. És poc o molt? Un criteri consisteix a considerar que en un Estat federal els territoris haurien de fer les seves aportacions a la solidaritat d’acord amb la riquesa i rebre recursos segons la població. Amb dades del 2005, a Anatomia d’un desengany (Destino), el catedràtic d’Economia Aplicada de la UB Germà Bel estima que, si es respectessin les “regles bàsiques d’equitat”, el dèficit fiscal hauria de ser del 5,1% del PIB en lloc del 8,7%. El periodista d’EL PAÍS Xavier Vidal-Folch, a Cataluña ante España (Catarata), es basa en estudis de Jordi Pons i Ramon Tremosa i de Maite Vilalta per concloure que l’excés de dèficit està entre un 2,44% i un 3,22% del PIB.

Per què hi ha dèficit? Bosch i Espasa assenyalen que el 43% del dèficit fiscal està provocat pel sistema de finançament. El model vigent és àmpliament criticat, en ser considerat arbitrari i poc ajustat a les necessitats financeres de les comunitats autònomes. A Economia d’una Espanya plurinacional (Edicions Els Llums), la catedràtica d’Economia de la UNED Maria Antònia Monés explica que el model queda desvirtuat per la introducció de tota una sèrie de fonts que “perverteixen els resultats finals”. Monés proposa un model d’anivellament parcial en què les regions més riques cedeixen part dels rendiments dels tributs per garantir la igualtat en l’accés als serveis públics que respecti el principi d’ordinalitat.

El dividend de la independència. A És l’hora dels adéus? (Rosa dels Vents), Xavier Sala i Martín fa servir el mètode del flux monetari —que imputa la despesa de l’Estat allà on es realitza— neutralitzat per concloure que en el període 2006-2011 el “dividend fiscal” hauria estat de 15.927 milions d’euros, el 8,2% del PIB català. En un capítol d’Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència (Col·legi d’Economistes / Profit), l’exconseller Antoni Castells defensa que “a curt termini són més apropiades les dades sense neutralitzar”, mentre que les corregides pel cicle expliquen el comportament a llarg termini. A més, diu que el mètode de flux monetari és més convenient per saber l’efecte de la independència sobre l’economia, mentre que el de càrrega-benefici —que imputa la despesa sobre qui se’n beneficia— és més adient per saber-ne les conseqüències sobre la reducció del dèficit públic. Amb dades del 2010, l’endemà de la separació, segons Castells, el guany seria del 0,4% del PIB en termes de finances públiques i del 3% pel que fa al creixement econòmic. A llarg termini, l’eliminació del dèficit se situaria entre el 4,8% i el 5,8% i l’impacte sobre l’economia seria d’entre el 7% i el 8,5%.

Els costos de la separació. Bosch i Espasa calculen que Catalunya hauria d’assumir uns costos addicionals de 38.282 milions per prestar serveis que ara dispensa el Govern central. Amb la mateixa pressió fiscal, Bosch i Espasa calculen que Catalunya hauria tingut un guany de 12.000 a 16.000 milions d’euros. No obstant això, Francesc Trillas, a Economia d’una Espanya plurinacional, creu que cal tenir en compte altres costos “de transició i transacció”, com ara els recursos destinats a “desconnectar” els dos territoris, els de les negociacions de nous tractats i els que recaurien sobre empreses i ciutadans. Citant Robert Young, Trillas recorda que “podrien arribar a passar cinquanta anys fins que es recuperés el nivell de renda per càpita que es tenia en el moment de declarar-se la secessió”.

El boicot comercial. Els llibres recullen, en general, la discussió acadèmica entre José Vicente Rodríguez Mora i Xavier Cuadras i Modest Guinjoan i Pol Antràs. El primer autor sosté que la independència rebaixaria la intensitat del comerç entre Catalunya i Espanya als nivells del que es produeix entre Espanya i Portugal, que és un 80% inferior. Això llastraria el PIB català el 9% i el de la resta d’Espanya el 2,2%. Els altres autors rebaten que aquest procés, si es produís, necessitaria anys, i recorden que dos terços dels béns que es venen a altres comunitats són intermedis i no finals. En un escenari molt advers, Cuadras i Guinjoan estimen que el PIB mai cauria més d’un 2,2%.

Deute. El deute de la Generalitat el tercer trimestre de 2014 era de 65.832 milions d’euros. Hi ha acord entre els acadèmics que, en cas que s’obrís una negociació entre governs, Catalunya s’hauria de quedar una part del deute actual de l’Administració central. A Podem! (Rosa dels Vents), Elisenda Paluzie planteja cinc possibles escenaris que situarien l’endeutament català entre el 29,7% i el 105,3% del PIB. Opina que, en cas que no hi hagi acord entre els governs, Catalunya no hauria d’assumir cap altre deute que el de la Generalitat. Si la sortida fos pactada, Paluzie planteja quatre possibilitats: un repartiment basat en assumir una part de deute equivalent a la despesa històrica de l’Estat a Catalunya; una distribució que també tingués en compte les prestacions de la Seguretat Social; una segons el pes demogràfic, i una altra d’acord amb la riquesa. Paluzie recorda que ara els catalans ja assumeixen amb els impostos el 19,5% del deute estatal.

Les pensions. Els detractors del procés sovint han advertit que una Catalunya separada d’Espanya no podria fer front al pagament de les pensions. Sala i Martín defensa que això no seria així. L’economista explica que el sistema espanyol és de “repartiment”, on “cada generació paga les pensions de la generació anterior”. L’autor explica que el saldo de la Seguretat Social a Catalunya ha estat positiu en els anys d’expansió i negatiu en els de crisi, de manera que entre 1995 i 2010 només va haver-hi números vermells en quatre exercicis (1995-1996 i 2009-2010). En canvi, a la resta d’Espanya, en el mateix període es van tancar amb dèficit els exercicis 1995-2002 i 2008-2010.

El sistema financer. Els llibres recullen els arguments de l’economista Jordi Galí, que ha defensat en diversos articles que els bancs catalans podrien accedir a la liquiditat del Banc Central Europeu (BCE) a través de filials o sucursals establertes a la zona euro. Sala i Martín recorda que, per aconseguir-ne, les entitats han de demostrar que tenen prou garanties davant del BCE, i conclou que podrien fer servir el deute que ja tenen de l’Estat espanyol. Trillas exposa, en canvi, que el portaveu del Bundesbank va advertir que “optar al finançament estaria en funció del volum de negoci de la filial, no del banc matriu”.

La UE. A Podem!, Paluzie aposta per una incorporació immediata, en considerar que, si la independència és irreversible, la UE serà la primera interessada que es produeixi un acord entre Madrid i Barcelona. Aquesta tesi la sostenen els economistes Guinjoan, Xavier Cuadras i Miquel Puig a Com Àustria o Dinamarca (La Butxaca). En canvi, Francesc Granell, al coral Economia de Catalunya (Col·legi d’Economistes), sosté que la Comissió Europea afirma que l’aplicació dels tractats “cessa en territoris que se separin d’un Estat membre”, de manera que Catalunya hauria de començar un “llarg procés” d’admissió. Granell afegeix que una Catalunya independent no pot aspirar a seguir a la UE si no és reconeguda per tots els Estats membres, per la qual cosa hauria de treballar per evitar el veto de qualsevol país.