Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els nostres terroristes

No jutgem els terroristes que fan atemptats en nom de l'Alcorà com una cosa tan estranya a la manera de pensar occidental

En vista dels atemptats terroristes de París, hem tingut la sensació que els seus autors són gent d'un altre món, d'una altra civilització, molt diferent de la nostra. Per uns, profundament equivocats, els terroristes són, simplement, seguidors de Mahoma i per això maten. Per uns altres, amb més encert, aquests terroristes són seguidors d'una branca radicalitzada de l'islam, producte d'una interpretació parcial i literal de l'Alcorà. En tot cas, l'opinió dominant aquests dies és que el terrorisme és avui gairebé un monopoli dels musulmans.

Amb això oblidem els nostres terroristes, els terroristes europeus dels últims anys, especialment els espanyols. Dic especialment perquè no tot el terrorisme en la civilitzada Europa dels nostres dies ha tingut lloc a Espanya. Recordem les Brigades Roges a Itàlia o la banda Baader-Meinhof a Alemanya, terrorisme de caire esquerrà. No oblidem tampoc el terrorisme de l'IRA irlandès, les arrels ideològiques del qual eren nacionalistes i catòliques. Tots mataven, robaven, segrestaven i extorquien en nom d'idees, en principi, respectables.

Amb tot això vull dir que no jutgem els terroristes que duen a terme atemptats en nom de la religió musulmana, de Mahoma i de l'Alcorà com una cosa tan estranya a la manera de pensar i de viure occidental: nosaltres també hem tingut els nostres terroristes, que han actuat en nom del comunisme, del nacionalisme i de la religió. Però Espanya ha estat especial perquè és on més ha durat el terrorisme, de fet, fins als nostres dies: ETA encara no s'ha dissolt. Potser molts dels que demanen duresa contra els terroristes islàmics en nom de la llibertat d'expressió i de la democràcia han estat complaents amb ETA perquè tenien connivència amb les seves idees encara que diferissin dels seus mètodes. Ara, com que es tracta de musulmans, la seva condemna és absoluta; abans, com que es tractava de nacionalistes, es mirava cap a un altra banda i s'evitava la condemna.

Recordo un cas que em va impressionar. A principis dels anys noranta jo formava part de la junta directiva d'una antiga ONG arrelada a Barcelona. Cada any es lliurava un premi a persones o entitats que es distingien per la defensa dels drets humans reconeguts per l'ONU. El jurat estava compost pels membres de la directiva i era costum que el premi s'atorgués per unanimitat. Cada any, tots els membres del jurat, menys un, volíem premiar Gest per la Pau, potser la primera organització basca que s'atrevia a condemnar el terrorisme. Un any rere l'altre, aquest solitari company de junta hi posava el veto. Fins que va morir no se la va poder premiar. No era home violent, era cordial en el tracte, raonable en tot menys en una cosa: considerava que per defensar la pàtria (el que ell anomenava pàtria, esclar) tot estava justificat, fins i tot matar. Ho deia així de clar i no creia que Gest per la Pau defensés els drets humans perquè anteposava la seva idea de nació a la idea de llibertat. I precisament aquí hi ha la clau per comprendre la naturalesa del terrorisme en les societats lliures.

El terrorisme és, per naturalesa, totalitari, i els terroristes, siguin de la ideologia que siguin, són antidemòcrates

En efecte, el terrorisme causa víctimes directes, les més visibles són els morts i els ferits, i també la desolació que això causa en familiars i amics. Però la finalitat dels terroristes, amb excepcions, no és la desaparició de les persones objecte d'un atemptat, sinó infondre por a la resta de la població perquè aquesta no sigui lliure, tant d'expressar-se com d'exercir qualsevol altra de les llibertats civils i polítiques: votar, associar-se, reunir-se, fins i tot pensar. Indirectament, la societat sencera és víctima del terrorisme perquè se li impedeix exercir allò que és normal en una democràcia.

El terrorisme és, per naturalesa, totalitari, i els terroristes, siguin de la ideologia que siguin, són antidemòcrates: el que pretenen és imposar les seves idees per la força mitjançant la por. Això és el que ha passat, i encara passa, al País Basc: por de dir el que es pensa, por d'expressar en públic el que es diu en privat i ni tan sols, moltes vegades, s'atreveixen a dir-ho en privat, en el cercle més íntim de familiars i amics. Això és el que es pretén amb el terrorisme. En els anys de plom del País Basc, quan des de Catalunya comparaves ETA amb el feixisme més dur, sempre hi havia algú que et deia exagerat o coses pitjors, fins i tot et deia que el feixista eres tu. No era així, ni molt menys, al contrari, qui no comprenia l'autèntica naturalesa del terrorisme, els seus veritables objectius, era ell, còmplice sense saber-ho d'un sistema totalitari. Aquest era el cas, entre molts altres, de l'amic que vetava el premi a Gest per la Pau.

El terrorisme islàmic actual és un més en la història, diferent dels altres pel seu caràcter global, fruit de l'emigració. Però la seva causa principal, com la dels altres, és donar primacia al fanatisme sobre la tolerància, a l'absolutisme d'una única veritat sobre el dubte sistemàtic.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional