Selecciona Edició
Connecta’t

Les veritats de Messi

No és fàcil interpretar Messi quan no té la pilota, tant hi fa que estigui en silenci o a la sala de premsa

Lionel Messi.
Lionel Messi. AFP

Va sortir Messi diumenge a parlar per dir que tot és mentida, que no se’n vol anar del Barça, que no té cap problema amb Luis Enrique, com tampoc en va tenir amb Guardiola, Ibrahimovic o Bojan, ni ha demanat el cap de ningú, que no és l’amo del club, i no és veritat que el seu pare hagi parlat per anar-se’n al Chelsea o al Manchester City. I encara en va deixar anar una de més grossa: el que més greu que li sap és que aquesta vegada la merda no vingui de Madrid sinó que surti de Barcelona. L’endemà, a Zuric, ja no va ser tan explícit i es va corregir una mica, sense acabar de desdir-se del tot: no sap on serà l’any que ve.

No és fàcil interpretar Messi quan no té la pilota, tant hi fa que estigui en silenci o a la sala de premsa. Només se sap que no suporta perdre i que la seva continuïtat depèn sobretot que el Barça torni a conquerir títols, cosa que passa per tenir un bon equip, un entrenador que el porti a la victòria i, naturalment, per la millor versió de Messi. No pot fer veure, en qualsevol cas, que no ha passat res des de la derrota d’Anoeta ni culpar la premsa d’inventar-se històries per més que es digui que el periodisme esportiu crea cada dia una realitat per desmentir-la l’endemà i generar-ne una de nova (paraula d’Andreu Mercè Varela).

No es tracta pas de fer una defensa corporativa, i menys quan se sap que de periodistes n’hi ha de tota mena, també dels que les diuen de l’alçada d’un campanar, però és evident que el president ha convocat eleccions anticipades per rebaixar la tensió i que s’ha destituït el director esportiu, Zubizarreta; no només això, sinó que se’n busca un de nou que pugui fer també d’entrenador si escau, després que Puyol hagi tocat el dos i s’hagi sabut que les relacions de Luis Enrique i Messi són dolentes. I aquí hi ha el problema: no se sap com arreglar-ho.

Messi n’ha tingut prou amb al·legar una gastroenteritis per evidenciar la seva força i la debilitat del club

Messi n’ha tingut prou amb al·legar una gastroenteritis per evidenciar la seva força i la debilitat del club, les estructures del qual són ara més precàries que mai, alguna fins i tot és inexistent, destruïda. No hi ha entrenador ni secretari tècnic ni ningú que pugui fer de mitjancer amb el jugador que no sigui Bartomeu, i sovint la seva figura corre el risc de ser més propera a la d’un candidat a les eleccions que no pas a la d’un president. La situació no és la idònia per a un club modern i professional, per més que sigui una pràctica habitual en entitats presidencialistes, com és el cas del Madrid de Florentino Pérez.

Messi, de totes maneres, queda redimit no només per ser el millor jugador del món, sinó pel bon ús que va fer del seu poder en el partit contra l’Atlètic. Ningú el pot acusar de conspirar, ni de fer el llit a l’entrenador, o de portar els seus companys a l’equívoc; ben al contrari: el 10 i tot l’equip van protagonitzar una actuació pletòrica, presidida per les seves ganes de guanyar. Tothom va ser conscient que es jugava més que un partit: l’afició, entregada com mai; l’entrenador, que va cantar una alineació sensata, i els jugadors, excel·lents a nivell col·lectiu i també individual.

El Barça va ser superior fins i tot en aquelles coses que han fet de l’Atlètic un equip admirable, com ara la intensitat, l’agressivitat, l’energia, la competitivitat i la defensa de la seva porteria. I, a més a més, va mostrar algunes de les característiques que se li suposaven des que va arribar Luis Enrique. Va ser directe, va actuar amb vertigen, va mostrar-se rebel, va prendre la iniciativa en lloc d’estar pendent de l’adversari i va recordar que el millor Barça és el que ataca bé. Tot va anar rodat i els jugadors van sortir per passar comptes amb la premsa a partir de la victòria, quan havien estat muts en la derrota d’Anoeta.

La seva actitud a la zona mixta va ser tan reprovable com elogiable fou el seu comportament al camp. Els futbolistes també haurien de fer autocrítica i no esperar els resultats finals per després desmentir-se si convé, com es va veure la temporada passada amb Martino, elogiat a l’inici, criticat al final, incapaç de redreçar un grup acomodat, més espectador que protagonista, que és el que ara intenta fer el nou tècnic, sigui millor o pitjor al camp d’entrenament. Luis Enrique pretén collar els cargols que s’han anat afluixant amb el temps i que també afecten Messi, el rei del mambo pel que diu, pel que calla i pel que juga.

Al cap i a la fi, es tractaria de tornar a començar, com quan Messi jugava d’extrem dret amb Rijkaard i ara ho fa amb Luis Enrique. Tal vegada convé desaprendre per aprendre de nou, ja que al capdavall es tracta de guanyar. L’inconvenient és que tothom ha perdut la ingenuïtat i la innocència, i Messi ja no és un nen que només es diverteix amb la pilota, sinó que es fa valer com l’amo del club pel seu futbol. I, la veritat, després del que es va veure diumenge, tant hi fa el que digui, sempre, esclar, que guanyi el Barça, cosa que no quedarà pas per Messi. El 10 necessita creure en l’equip i en l’entrenador per guanyar la Pilota d’Or, i al Barça i a Luis Enrique els cal tenir fe en Messi per ser campions de Lliga i de la Champions.

MÉS INFORMACIÓ