Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Contra l’autocomplaença europea

Les fractures socials que creixen a Europa no són la millor manera de defensar els ideals il·lustrats que es reivindiquen aquests dies

Hi ha rituals col·lectius necessaris. La gran manifestació de París va servir perquè la gent es trobés i compartís el dol i per reconèixer que al costat de la gent de Charlie Hebdo, dels policies i dels jueus assassinats, hi havia una altra víctima indirecta: la població musulmana. A André Malraux s'atribueix la frase: “La nostra Coca-Cola és la cultura”. L'atac a Charlie Hebdo, símbol de la llibertat d'expressió, era una oportunitat de confortar els francesos demostrant que França encara és reconeguda mundialment, en temps en què molts començaven a dubtar-ne.

El Govern francès ha ofert als seus col·legues europeus l'ocasió de sobrepassar, encara que sigui només per una tarda, l'ambient de confusió i de malestar que viu Europa i aquests ho han aprofitat. Però el ritual no estava exempt de paradoxes. En realitat, mentre els ciutadans es manifestaven per la defensa de les llibertats i en contra del terrorisme, en el grup dels mandataris internacionals abundaven els que només es manifestaven contra el terrorisme de l'Altre. Quin tema tan magnífic per Charb o Cabu.

Hem sentit aquests dies de diferents maneres, però sempre amb un verb sumptuós, que l'atemptat a Charly Hebdo havia estat un atac directe als valors fonamentals de la societat occidental. Hem sentit també apel·lacions solemnes a la Il·lustració, com a punt de partida del model europeu. Hem hagut d'aguantar els campions eterns de la prudència insinuant que, en el fons, les víctimes s'ho havien buscat amb les seves provocacions i que les creences religioses, coses del temor de Déu, han d'estar protegides de l'humor i del sarcasme. Hem sentit també que la islamofòbia és una reacció natural de la ciutadania, davant d'un presumpte comunitarisme dels musulmans europeus, que no es pot assenyalar ni com a racista ni com a xenòfoba, i que cal ser comprensiu i saber-la integrar. I hem sentit exigir als musulmans la condemna de les massacres, com a prova de la seva no culpabilitat, cosa, que per descomptat, no s'ha exigit a cap altre sector de la població o grup social. Totes aquestes afirmacions són insostenibles alhora, perquè moltes d'aquestes són contradictòries.

Jo també penso que la Il·lustració, en la formulació cèlebre de Kant, la capacitat de cadascú de pensar i decidir per si mateix, és probablement l'ideal més gran que mai s'hagi inventat. Però la grandesa de la Il·lustració i del projecte de Modernitat que se'n deriva no treu que generés monstres com els dos totalitarismes que van assolar el segle XX (el nazisme i l'estalinisme). Europa, un continent en què es van matar milions de persones el segle passat, no va sobrada d'autoritat per donar lliçons. La llibertat es defensa des dels valors, però sobretot amb la pràctica i l'exercici quotidià. Hi ha a Europa, en aquests moments, molts motius d'inquietud sobre el futur de les llibertats, fins i tot per aquells que la pensen en termes estrictament econòmics.

Una part molt minoritària d'aquella generació europea a la qual al·ludeix Roy, que també és la meva, va optar per la via armada, amb conseqüències tràgiques, sobretot, a Alemanya, Itàlia i Espanya

A la comunitat musulmana se l'assenyala perquè un nombre estadísticament molt petit dels seus joves es deixa atreure per la crida de la gihad. “La meva generació va triar l'extrema esquerra, aquesta la gihad, perquè és el que hi ha ara”, diu el professor Olivier Roy. Per a alguns joves en una situació personal precària, carregats de frustracions i problemes de reconeixement, la crida de Síria, del Iemen o d'on sigui opera com a utopia disponible, com una manera desesperada de donar sentit a les seves vides. Són pautes nihilistes bastant conegudes. I no és ociós recordar que una part molt minoritària d'aquella generació europea a la qual al·ludeix Roy, que també és la meva, va optar per la via armada, amb conseqüències tràgiques, sobretot, a Alemanya, Itàlia i Espanya.

El profund malestar europeu, que ja ha arribat als carrers alemanys, és molt anterior a les accions terroristes d'aquests dies. I les fractures socials que s'estan engrandint a Europa no són precisament la millor manera de defensar els ideals il·lustrats que aquests dies es reivindiquen. La llibertat d'expressió es defensa protegint-la sempre, no només quan maten a dibuixants i periodistes. El model europeu es reforça obrint el joc polític a la diversitat d'idees i projectes, no exigint als diferents països que votin conforme al que el directori dels Governs ha decidit. La lluita contra el terrorisme islàmic té òbviament una dimensió policial, però passa també per l'educació i per l'acció quotidiana: els joves musulmans viuen el mateix malestar que els altres, la pèrdua d'expectatives de futur. És inadmissible deixar barris sencers al marge de la República.

Hi ha alguna cosa absolutament contradictòria amb el discurs d'aquests dies: la manera en què els diners i els Governs occidentals ovacionen els països més rics del Golf, tot i saber que diversos d'aquests països financen els terroristes. Potser estaria bé que s'assumís que el terrorisme islamista és, entre d'altres coses, una arma de política internacional d'alguns presumptes països amics. I s'obrés en conseqüència.