Selecciona Edició
Connecta’t
brou de llengua

El caixer dels jueus

L’adaptació al català de termes forans ha de servir per clarificar, no per confondre

Moment de l'assalt policial al supermercat jueu.
Moment de l'assalt policial al supermercat jueu. AP

L’homografia entre paraules de llengües diferents de vegades aporta resultats divertits. A mi em va passar el primer cop que vaig veure un rètol comercial de Zara Home. “Té −vaig dir-me−, els de Zara catalanitzen els rètols”, però a l’aparador, en lloc de corbates i camises de senyor només hi havia coixins i farciments de nòrdics. “I que n’ets, d’ingenu”. I els del banc Santander, fa no gaire, van posar en marxa una campanya a les oficines encapçalada per una enorme preposició castellana Por que es veia d’una hora lluny, sense caure que mai no posarien, en lletres ben grosses, la paraula Miedo al finestral d’una entitat bancària; ja ho sabem, que n’hi ha per arrencar a córrer. Però la millor és la de Coca-cola. No han etiquetat mai en català i van fer la campanya aquella dels noms a les llaunes sense noms catalans, però han tingut tot el detall de denominar la seva última aposta a escala mundial amb una paraula ben nostra: Coca-cola Zero.

Tot i això, no sempre l’homografia és jocosa o hilarant, i seria convenient evitar que els casos de paraules que s’escriuen igual ens menin a la confusió, com ha passat arran dels sagnants fets de París. Un cop més, l’actualitat ens ha encalçat amb un terme que era tan poc conegut i freqüent que ens ha atacat com un neologisme. I no ho era, però per al cas és el mateix. Ens hi hem trobat en l’assalt al supermercat de productes jueus, en què ha aparegut el terme caixer, adjectiu invariable que s’aplica a aliments diversos, d’acord amb la definició que proporciona el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Preparat ritualment i autoritzat per la llei hebraica”; o bé, seguint el Vocabulari de les religions (promogut per l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós), “Apte, permès, s’aplica especialment a les menges permeses segons les normes dietètiques jueves”. No cal dir que de seguida s’han alçat veus recordant que en català la forma correcta és la que dèiem, caixer, per davant de la francesa (visible al rètol de l’establiment) cacher i sobretot de l’anglesa kosher. I sí, és la correcta, però de vegades ens hauríem de demanar si fem bé de de portar tan lluny l’adaptació de termes forans.

El perill del terme caixer, és clar, és la possible confusió pel fet d’escriure’s com altres paraules de la llengua. Tots sabem que, per entendre un text, no sempre és necessari conèixer tots els mots que hi surten, i sovint fem els ulls grossos si amb el context ens apanyem. Qualsevol usuari de la llengua obté una informació suficient a partir d’un titular com “Dos homes armats han assaltat un establiment kosher” per mitjà de dos elements: el primer, l’extravagància per se de la forma kosher, i el segon, l’ús de la cursiva, que els alerten que allò, segurament, deu pertànyer a alguna cultura aliena, i si en volem més detalls ja anirem a la Viquipèdia. Ara bé, si escric “Dos homes armats han assaltat un establiment caixer”, el més fàcil és que el lector no m’entengui, o bé es pensi que en el titular hi ha un error i hi sobra la paraula establiment. De qui és la culpa? Del que escriu amb fidelitat a la normativa, o del receptor ignorant de totes les paraules? Ni el primer s’equivoca ni el segon està obligat a saber-ho tot.

El problema s’hauria pogut resoldre prenent l’alternativa que proporciona el mateix Vocabulari de les religions abans citat, que apunta que en part del judaisme (l’asquenazita) la pronúncia habitual és cóixer; és a dir, com el kosher de l’anglès. En la codificació oficial d’una llengua cal sempre preservar uns criteris, adequar les novetats a l’estructura d’aquesta llengua, fer que aquestes novetats s’hi insereixin d’una manera natural, entenent quin és el tarannà de la llengua i quins mecanismes l’estructuren. Però en cap cas s’haurien de subvertir dues funcions elementals de la facultat del llenguatge: d’una banda, referir la realitat, i de l’altra, permetre la comunicació. Ens convé doncs tenir una mica de cintura si el que volem és no tan sols mantenir la qualitat de la llengua, sinó també preservar la qualitat del missatge. O és que potser són coses que no van juntes?

MÉS INFORMACIÓ