Grans coalicions
A Catalunya té molt més sentit un govern d'unitat nacional que una hipotètica aliança bipartita PP-PSOE
L'any 2014 alguns líders polítics espanyols i catalans es van mostrar partidaris de formar futures grans coalicions de govern a Espanya i a Catalunya, en previsió del que pogués passar el 2015 i atenent objectius molt diferents. Així, Felipe González al maig, i Rajoy en el balanç que va fer a finals de l'any passat, van deixar entreveure un possible govern de coalició entre el PP i el PSOE per contrarestar la hipotètica irrupció de Podem en les properes eleccions generals. Per la seva banda, Oriol Junqueras i Alicia Sánchez Camacho s'han mostrat partidaris d'un govern de concentració per impulsar i per impedir, respectivament, un procés constituent postelectoral que culmini amb la independència de Catalunya.
Els governs de gran coalició (o coalicions d'unió nacional) són aquells executius formats per gairebé totes les forces polítiques amb representació parlamentària o pels principals partits de l'arc parlamentari, i es creen per aconseguir grans objectius polítics concrets i acordats pels seus membres. Això implica un pacte entre partits polítics ideològicament heterogenis (fins i tot tradicionalment oposats) i, per tant, es tracta d'una resposta excepcional davant de situacions de forta crisi institucional, social o econòmica, davant d'un període de manifesta inestabilitat política o davant de reptes polítics insòlits.
Les grans coalicions van proliferar després de la Segona Guerra Mundial per donar resposta a les greus conseqüències socials provocades pel conflicte bèl·lic, com van ser per exemple els governs multipartits francesos de Paul Ramadier de 1947, els governs de sis partits italians del període 1945-1947 o el govern tripartit de concentració austríac d'octubre de 1945. Posteriorment, en moments de profundes crisis econòmiques o polítiques, o davant de la necessitat de reformes institucionals o constitucionals, també s'han format governs compartits pels principals partits, com ha ocorregut, per exemple, a Bèlgica o a Alemanya.
Les grans coalicions acostumen a ser molt estables perquè concentren l'acció de govern a aconseguir la finalitat per la qual van ser creades i solen tenir una oposició feble
Malgrat la distància ideològica dels seus membres, les grans coalicions acostumen a ser molt estables perquè concentren l'acció de govern a aconseguir la finalitat per la qual van ser creades i solen tenir una oposició feble. Les dificultats apareixen en el moment de fixar els terminis per aconseguir l'objectiu central de la coalició i en l'impuls de polítiques alienes a aquest objectiu. La distribució del sottogoverno i d'altres parcel·les de poder també pot generar conflictes.
Sembla raonable que quan en una comunitat es plantegen grans reptes polítics sigui indispensable un gran consens social i el màxim suport polític i institucional. Per això, les grans coalicions de govern, que després d'unes eleccions transcendentals pretenen sumar suports parlamentaris amb diferents sensibilitats ideològiques i aconseguir objectius de gran importància, són un bon instrument per formalitzar el consens i blindar així una acció conjunta dels partits. No sembla un argument molt sòlid forçar una gran coalició de govern PP-PSOE per neutralitzar la voluntat popular o electoral d'acabar amb el bipartidisme d'aquestes dues formacions. Les grans coalicions van més enllà de la mera consecució d'una majoria absoluta electoral i no es creen per ignorar el pluralisme parlamentari sinó, precisament, per reconèixer-lo i convertir-lo en pluralisme governamental. Així, hagués estat més lògic, en el seu moment, formar una gran coalició i sumar amplis consensos per lluitar contra els efectes nefasts de la crisi econòmica, però ho va impedir la majoria absoluta del PP i l'egoisme polític.
Mentre a Espanya se suggereix sotto voce una gran coalició bipartita per preservar el poder del PP i PSOE, a Catalunya es proposa explícitament una gran coalició multipartita per accelerar (ERC) o frenar (PP) la conversió de Catalunya en un Estat independent. L'objectiu polític té més substància i tots dos partits parteixen de la necessitat d'unir forces polítiques d'ideologies dispars per aconseguir determinades finalitats. Per això, com ocorre als governs de concentració, no es tracta de convertir amplis pactes electorals en coalicions de govern, sinó que les formacions polítiques concorrin per separat a les eleccions, intentin maximitzar els resultats i transformin el pluralisme electoral i parlamentari en un govern d'unitat sòlid.
Si tenim en compte la situació política a Catalunya i com s'estan plantejant les properes eleccions autonòmiques, la formació d'un govern d'unitat nacional té molt més sentit que una hipotètica coalició bipartita PP-PSOE per perpetuar-se en el poder. D'altra banda, la cultura política pactista catalana acceptaria millor una gran coalició que una cultura política espanyola influïda pel maniqueisme polític que han alimentat PP i PSOE durant dècades.
Jordi Matas Dalmases és Catedràtic de Ciència Política de la UB.
