_
_
_
_
_

“Sóc Charlie, sóc jueu, sóc policia”

Una marea humana envaeix París en una marxa trista i festiva alhora que va reivindicar els valors republicans

Álex Vicente
Una pancarta en què es llegeix "que una sang impura inundi els nostres llapis", un joc de paraules amb la Marsellesa al costat.
Una pancarta en què es llegeix "que una sang impura inundi els nostres llapis", un joc de paraules amb la Marsellesa al costat.JOEL SAGET (AFP)

Va ser una marea humana inquantificable que va desfilar per carrers i avingudes sota sol d'hivern sorprenent. Davant lentitud exasperant de la marxa, va buscar dreceres en petites travessies i va quedar atrapada en atzucacs. N'hi va haver que van llançar la tovallola en arribar al capvespre, sense haver aconseguit fer la meitat del camí, però van ser majoria els que van arribar al final. Els francesos van fer ahir això que saben fer tan bé: sortir al carrer per dir prou. Els seus motius van ser múltiples. Van desfilar pels caiguts de Charlie Hebdo. Van caminar per les víctimes jueves i els musulmans estigmatitzats. Van defensar aquests valors, solemnes però imprecisos, que condensen el lema republicà i la bandera tricolor, profusa per tot el recorregut. Francesos de tot tipus, forma i color van donar ahir una resposta contundent als atacs encaixats durant aquesta setmana. La trascrivien les seves pancartes: “Sóc Charlie, sóc jueu, sóc policia”.

Com una ciutadana més, Martine Aubry va recórrer ahir al migdia el camí que condueix a la plaça de la República, punt d'origen de la desfilada. L'exministra socialista, responsable de la llei de les 35 hores, va voler participar en aquesta “reacció formidable” als atemptats i segrestos de la passada setmana. “Aquests bojos han volgut eliminar la llibertat d'expressió i els valors que formen la nostra República. Han atemptat contra periodistes, policies i ciutadans que anaven a comprar. Això no és França. No ens fan por i resistirem”, va afirmar.

Más información
Una multitud marxa a París en contra del terrorisme

Unes hores més tard, una francesa antillana disfressada de Marianne dreta al costat d'una bandera amb l'arc de Sant Martí convivia, esquena amb esquena, amb una musulmana que s'autoanomenava “víctima de l'11-S per la islamofòbia que va provocar” i que tenia por de tornar-ho a ser ara. No tenien res en comú, tret de la mateixa indignació. Al bulevard Voltaire, al punt de partida, un matrimoni de septuagenaris, descendents d'anarquistes saragossans que van emigrar al 39, portaven un llapis enganxat a cada templa per recordar els dibuixants caiguts. “No tenim por del ridícul. Hem donat suport a Charlie Hebdo des del principi. No hi ha hagut cap setmana que no el compréssim. Aquesta revista és la nostra família. Les seves idees són les nostres”, deien a dues veus.

Un gran nombre de joves jueus es manifestaven en grup i nombroses quipàs al cap. “Davant l'antisemitisme ambient, cada vegada més jueus francesos marxen a Israel. Hem vingut a dir que els jueus francesos han de seguir poder vivint a França”, deia Sacha Grozlan, secretari nacional de la Unió d'Estudiants Jueus, que té 15.000 afiliats. Una mica més allà, un grup de polítics dretans de Neuilly-sur-Seine, privilegiat suburbi parisenc i antic feu sarkozista, opinaven que aquesta setmana canviarà el país per sempre. “Hi ha hagut una presa de consciència. França sortirà reforçada si aconsegueix obrir els ulls. L'enemic és a l'interior. Caldrà inventar noves formes de desemmascarar-ho”, afirmava el regidor Arnaud Teullé.

Uns metres davant seu, la delegació de l'Alt Consell de Malians de França sostenia una caricatura gegant de Charlie Hebdo. “Venim a protestar contra aquests bàrbars que embruten el nom de l'islam. Sóc musulmà practicant, però la revista no m'ha ofès mai. Aquestes són les regles de la democràcia”, explicava el seu vicepresident, Demba Diabira. “Els extremistes pretenen que tornem a l'Edat Mitjana. Aquest és un combat per la supervivència de la nostra civilització”.

En descobrir la llista de convidats, va haver-hi qui va dubtar a venir. “És una vergonya que certs líders encapçalin la manifestació, quan als seus països oprimeixen la llibertat d'expressió”, sostenia Nathalie Pasternak, presidenta del comitè representatiu dels ucraïnesos francesos, embolicada en una bandera del país dels seus ancestres. Antony, jove professor d'història a la perifèria parisenca, també va dubtar fins a l'últim minut. “Aquesta era una marxa de ciutadans que els polítics ens han intentat usurpar”, deia en el tram final, a pocs metres de la plaça de la Nació. “En realitat, recollim els fruits de la seva política: les banlieues estan abandonades i han deixat que els joves es dirigeixin a la delinqüència i la radicalitat”.

La marxa va arribar a la seva fi. Els ciutadans van acabar per recuperar el protagonisme que mereixien. Va ser un dia trist i alhora festiu, que quedarà marcat en moltes memòries.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Álex Vicente
Es periodista cultural. Forma parte del equipo de Babelia desde 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_