Selecciona Edició
Connecta’t

Visita turística

Les revoltes a Gràcia entre 1820 i 1870 emmarquen l’obra de Rahola

Les revoltes a Gràcia entre 1820 i 1870 emmarquen l’obra de Rahola.
Les revoltes a Gràcia entre 1820 i 1870 emmarquen l’obra de Rahola.

Al llarg del segle XX, la novel·la històrica va patir una mutació i, de presentar els conflictes i els dubtes d’un personatge significant que havien d’il·luminar els del lector, com si fos un mirall rescatat del passat per reflectir el seu present, va passar a convertir-se en un territori propici perquè l’escriptor escèptic i fart de l’esgotament de la modernitat s’hi divertís mesclant aventura, eclecticisme estètic i curiositat cultural. Però això no vol dir que no hi hagi encara escriptors enyoradissos de la manera primigènia d’encarar-se a la novel·la històrica, no ja com si habitessin al XX sinó abans, molt més abans, en el moment que al romanticisme se li va acudir que podia ser un gènere feliç per esdevenir una metàfora i denunciar així, per exemple, la persecució intolerable que destrueix la vida d’uns amants perquè les circumstàncies no toleren el pensament liberal, o per vehicular l’automitificació de comunitats oprimides, de pobles sense identitat reconeguda o nostàlgics d’un passat que sempre sol ser una absurda fantasia. No deixa de sorprendre que un dels èxits editorials del País Basc sigui Amaya y los vascos del siglo VII, fulletó del 1877 on es narra la lluita dels bascos primitius contra el domini visigot, escrita per un carlí furibund, Navarro Villoslada, molt apreciada pels pistolers d’ETA, i adaptada recentment en forma de còmic perquè inclús els alumnes que no llegeixen hi puguin accedir. No seria gens estrany que Mariona, l’última novel·la de Pilar Rahola (Barcelona, 1958), li seguís els passos, essent com és ja el més venut en ficció català les darreres setmanes.

MARIONA

Pilar Rahola

RBA-La Magrana

288 pàgines. 18 euros

Més enllà de la perplexitat sociològica que pugui suscitar la repercussió mediàtica d’un llibre ambientat a la vila de Gràcia entre els anys 1820 i 1870, a la Barcelona de la revolució industrial i de les revoltes populars, més enllà de la facilitat que té la seva protagonista, Mariona, per estar sempre en el lloc exacte on s’esdevé el que posteriorment els estudiosos qualificaran com a “històric”, més enllà de la tendència irrefrenable de la veu narradora per localitzar massa semblances entre les anècdotes del passat i les del present, el primer que se li acut al lector d’aquesta novel·la de Rahola és l’observació feta per Julio Cortázar després de llegir un relat d’Alejo Carpentier: que tot el que s’hi narrava ja se sabia perquè es podia saber igualment —i encara amb més justesa i precisió— consultant els llibres d’història que els historiadors més competents havien escrit sobre la matèria. En un principi, el que es narra a Mariona són les vicissituds que fan que una noia que “se sentia tan feliç que res no la podia ferir”, i que s’imagina que el seu marit “era un heroi que pujava pels murs d’una fortalesa i feia caure les defenses i així els catalans entraven victoriosos, i ella l’esperava com si fos una princesa de l’antigor”, es transformi en una activista dels alçaments populars contra les lleves. Però a la pràctica el que importa és que Rahola es posi l’uniforme de guia turístic i condueixi el lector per les avingudes, els carrers i els carrerons de la història de Barcelona i Catalunya i les seves relacions amb Madrid i Espanya, “que no els interessa mai res del que fem els catalans”.

Mariona, de sobte, mentre mira per la finestra, recorda que Barcelona està emmurallada i, de sobte també, el lector s’informa que els higienistes consideraven perilloses les muralles perquè no deixaven respirar la ciutat; el pare no és gaire xerraire, però un dia remuga que hi ha un edicte reial que obliga que les cases estiguin construïdes més enllà de mil cinc-centes vares de la muralla “perquè és la distància de les peces d’artilleria”; l’àvia Merceneta s’emociona sempre que sent tocar la campana Honorata perquè va ser la que marcava el toc de sometent durant el setge de 1714; la tieta Júlia és una beata que sap que Berenguer II va fer clergues els mercedaris i que “el nostre rei En Jaume els va convertir en cavallers”... I així va avançant Mariona, irremeiablement, entre curiositats històriques i molta sensibleria, amb un ritme narratiu flàccid i desinflat i sense ordre, sense que enlloc es detecti ni un sol dels recursos de què es valen els novel·listes per atrapar el lector, com si s’enorgullís de ser una de les lectures més feixugues i dificultoses dels últims temps.