Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

La mentida no enganya

Avui, que s’aspira a la tergiversació i l’Art es passa pels fogons, cal llegir aquest Wilde

En els assajos breus que Oscar Wilde va escriure sobre estètica, es parla de l’art i la literatura com d’una forma de coneixement que troba el sentit en ella mateixa, en la pròpia configuració de l’obra, i no en l’expressió de cap realitat externa. És la defensa de l’art per l’art i és, sobretot, la declaració del principi que regirà la poètica de les principals tendències artístiques del segle que està a punt de començar: l’autonomia de l’Art —escrit així, en majúscula, com convé a la singularitat que es reclama— respecte a tot allò que no li és consubstancial.

LA DECADÈNCIA DE LA MENTIDA

Oscar Wilde

Quaderns Crema

68 pàgines. 10 euros

En la visió de Wilde, l’autonomia de l’Art no pot consistir sinó en la creació d’una realitat completament independent dels interessos vitals: només són belles les coses que no ens concerneixen i, en una novel·la, les úniques persones que es poden considerar reals són les que no han existit mai. A La decadència de la mentida, assaig escrit en forma de diàleg i publicat per primera vegada el 1898, el personatge que respon al nom de Vivian treballa intensament a la biblioteca d’una casa de camp i declina amb vehemència la invitació del seu amic Cyril d’acompanyar-lo a respirar l’aire exquisit de la tarda i a contemplar la claror violàcia de la boira que cobreix el bosc: la Natura és imperfecta, incòmoda, inhòspita. L’Art que la vol reproduir es rebaixa a si mateix a una condició d’inferioritat. Tot just iniciada la conversa, Vivian, amb una manera de fer genuïnament platònica, confessa a Cyril que ha escrit un article sobre la qüestió i que el vol titular La decadència de la mentida: una protesta, i no triga gaire a preguntar al seu amic si vol que l’hi llegeixi. Cyril, que acceptarà l’oferiment a canvi d’un cigarret, es mostra estranyat pel títol de l’article; observant els polítics, li costa de creure que la mentida estigui en decadència. Però els polítics no menteixen —puntualitza Vivian—; el que fan és tergiversar, presentar les coses a la seva conveniència per mitjà d’argumentacions i demostracions. A diferència del polític, el mentider desdenya les comprovacions; el mentider no enganya, perquè una mentida que mereixi aquest nom resulta evident per ella mateixa. L’Art no és res més que una excelsa formalització de la mentida, i és precisament de la mentida que sorgeix l’única veritat que pot revelar: la de la seva pròpia presència.

El lector ja sap que Wilde s’expressa sovint en forma de paradoxa, i aquest és un recurs que no escasseja tampoc a La decadència de la mentida, on per damunt de totes les altres consideracions que ofereix el text regna la cèlebre afirmació de Wilde segons la qual són la Vida i la Natura les que imiten l’Art i no pas al revés. Lluny de tractar-se d’una simple provocació retòrica, el principi que estableix Wilde amb aquesta afirmació és de la màxima coherència amb la concepció autònoma de l’Art. Si aquest constitueix una realitat independent i superior, com ha defensat apassionadament Vivian —la veu amb què parla Wilde en aquest assaig—, no té res d’estrany que la realitat —la vida quotidiana— el prengui per model. Vivian es refereix, entre altres fenòmens, als nens que, després de llegir les aventures del bandoler Dick Turpin, es posen a saquejar parades de fruites o a espantar senyors grans que passen pel carrer, i també es refereix a les cares d’estil prerafaelita que es veuen a les inauguracions. La condició imitativa de l’ésser humà fa que tot en ell, des de les accions fins a les fesomies, s’acomodi a models vius o proposats a la imaginació. I la Natura, com explica Vivian davant la incredulitat de Cyril, es mimetitza també amb l’art, perquè és “una creació nostra i és dins el nostre cervell que pren vida”: si l’impressionisme ens acostuma a veure paisatges vaporosos, el paisatge se’ns cobreix amb la bellesa d’una boira que mai no havíem reparat.

Vivian lamenta que, amb el naturalisme del seu temps, la mentida hagi entrat en decadència. Cent setze anys més tard, en una època com la nostra en què tot depèn de les ideologies, en què les novel·les, polítiques o sentimentals, aspiren més a la tergiversació que a la mentida i en què l’Art es vol passar pels fogons, sembla oportú recordar les observacions de Wilde encara que ja no n’hagi de fer cas ningú.