Selecciona Edició
Connecta’t
ART

El ‘selfi’ de Mascarell

El món de l’art genera tota una terminologia que, de fet, és prescindible

L’acció de Rita Ponce de León convida a tocar els objectes a l’Espai 13 de la Miró. Ampliar foto
L’acció de Rita Ponce de León convida a tocar els objectes a l’Espai 13 de la Miró.

La paraula de l’any, segons la Fundación del Español Urgente, ha estat selfi, adaptació de l’anglès selfie (autofoto), i probablement s’ha convertit en el senyal més evident de la inflació narcisista i de l’alteració de la nostra relació amb la tecnologia d’una manera que els nostres pares, i ni tan sols nosaltres mateixos, hauríem pogut predir.

El món de l’art, sempre a punt per superar-se a si mateix, també ha adoptat els seus “neologismes” favorits —i l’autocrítica consegüent—, resumits en un titular que publica The Art Newspaper: “Set nous termes artístics que vostè NO necessita saber”. Segons la revista anglesa, les noves audiències de l’art podrien passejar transatlànticament per la vida de museus, fires i galeries sense la necessitat de conèixer certa terminologia, especialment en aquesta època en què hi ha la sensació que els recanvis estilístics es fan cada vegada més gratuïts.

AMB LES TEVES PRÒPIES MANS

Rita Ponce de León

Espai 13, Fundació Joan Miró

Fins al 15 de març

La llista de les set paraules favorites, versió anglosaxona, l’encapçala fairtigue (mal de fira), terme que al·ludeix a la fatiga que pateixen col·leccionistes, galeristes i, sobretot, periodistes, aclaparats per estar al dia en la voràgine de fires d’art a tot el món. La segona, megagosian (súper Gagosian), es refereix al dealer nord-americà Larry Gagosian, que ja dirigeix 13 punts de venda d’art a tot el món. La paraula també s’usa genèricament per assenyalar el creixent poder i les ambicions d’un petit nombre de comerciants que controlen la cúspide del mercat d’art contemporani. El terme crapstraction (o formalisme zombi) va ser encunyat pel crític Jerry Saltz per descriure l’art abstracte decoratiu que cada vegada més pintors executen per fer diners ràpids.

Biennihilism seria una mena de sensació experimentada per un amant de l’art després d’haver descobert una nova teoria o corrent artístic, que li provoca una nàusea vital, una desesperació, ai!, perquè la vida humana no tindria valor intrínsec ni significat. Sharking defineix l’activitat d’alguns dealers prou preparats per ensumar la sang (és a dir, els diners) dels col·leccionistes, especialment si són qatarians o xinesos. Foboff (fòbia que a un li clavin un cop de peu al cul) és la por a no ser acceptat per no pujar al carro lucratiu dels que remenen les cireres. Tanca la llista tyre kicker, que retrataria el típic visitant de fires que apareix compulsivament pels estands fent preguntes interminables sobre una determinada peça que en cap moment tindrà intenció de comprar.

L’Arts Santa Mònica és

massa costós en uns

temps en què la

simulació no té cabuda

Algunes d’aquestes paraules es podrien adaptar al nostre context cultural català, però al contrari que les d’ús global, aquestes SÍ que haurien de ser d’ús obligat, almenys com a mètode de diagnosi d’una malaltia institucional que, sembla, només es pot arreglar amb un relleu a la conselleria de Cultura o un canvi de timoner al govern de la Generalitat: la mascufatiga (vàlida per a les conselleries de Mas-Colell i Mascarell) revelaria el cansament per la desinversió en els museus d’art més importants de Catalunya.

Un cas entre uns quants és l’anunci del pressupost de Cultura per finançar les activitats de l’Arts Santa Mònica. Mentre el MNAC i el Macba compten cada un amb un pressupost d’un milió d’euros, el centre de la Rambla —que, dit sigui de passada, no té col·lecció ni objectiu cultural definit— el duplica, exactament dos milions d’euros. Així, una altra expressió que es pot afegir a la llista de les favorites del món de l’art és: estembojos? Vés a saber com hem arribat a aquesta situació. Fa molt que Mascarell hauria d’haver tancat l’Arts Santa Mònica —i, de passada, la Virreina—, massa costós i oportunista per a uns temps on ja no té cabuda la simulació.

Valgui per il·lustrar aquesta era de selfis la proposta de Rita Ponce de León (Perú, 1982) a l’Espai 13 de la Miró. Tornar a aprendre, desintoxicar-se a través de l’art, desdibuixar i redibuixar una realitat tridimensional amb formes de plastilina, masses inconcretes, cossos que es van fent i cosint. El visitant pot agafar els objectes, acariciar-los. Pedagogia de fricció. Davant la falta d’afecte de les institucions, fem-los una foto: hi veurem l’homuncle cec i insensible.