Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
ELS COMANDANTS DEL PROCÉS / QUIM TORRA

El guardià del 1714

Aquest advocat de vocació noucentista dirigeix el Born Centre Cultural

Quim Torra.
Quim Torra.

Quim Torra està d’acord amb Ferran Soldevila quan diu: “cada poble crea el seu destí”. Ell hi afegeix: “si, però prèviament cal crear el passat. No es tracta de sentir-nos poble avui, sinó de reconèixer-nos poble al llarg del temps”. Aquest advocat de vocació noucentista dirigeix el Born Centre Cultural des la seva inauguració, l’any 2013. Ha definit aquest espai arqueològic de la Barcelona de 1714 como la “zona zero dels catalans”: el monument que recorda la derrota de la vella Espanya, que tant havia complagut els nostres avantpassats, i la victòria de Castella, amb el nou estat de tall borbònic i centralitzat.

El Born és la fàbrica dels somnis del sobiranisme popular, allà es forja un relat fonamental pel moviment independentista, a partir de la interpretació l’11 de setembre de fa tres cents anys com l’antecedent de tot plegat. Ell resumeix les funestes conseqüències polítiques i institucionals amb una frase lapidària: “la desaparició oficial de Catalunya”. Les pedres històriques del barri de la Ribera, preservades durant segles sota les estructures de ferro de l’antic mercat, són la clau de volta del discurs de la resistència secular a tal pretensió dels borbons.

És un “independentista emocional, des de sempre”, tanmateix, la seva arribada al Born és gairebé una casualitat. Fill d’una família acomodada, amb un avi de la Lliga, va créixer gaudint de bona biblioteca; de ben petit, abans d’anar als jesuïtes de Sarrià, ja sabia què eren l’Òmnium, Cavall Fort i els discos d’Adigsa -“tot el món permès del català arribava a casa”-; de més gran, va heretar dels pares el sentiment nacionalista i també la prevenció a no posar-se en política. Sortint de la universitat va entrar a treballar a Winterthur, com a directiu d’aquesta asseguradora va ser destinat a la casa mare a Suïssa, on se suposava havia de fer la corresponent carrera professional. D’allà estant va viure, a l’any 2007, la compra de la companyia per part d’Axa; de resultats de la qual va ser acomiadat amb una generosa indemnització.

Des de l’exili suïs havia seguit amb passió el procés convuls de reforma de l’Estatut; en aquest context, en la llunyania del país, aquell juvenil sentiment patriòtic es materialitzà, s’explicità com a independentisme. “Quan ets lluny és quan ho veus clar”, diu, malgrat accepta ara haver somiat pel seu retorn un país políticament inexistent. Crític amb els governs tripartits, especialment en la reedició de 2007, --“ERC volent nacionalitzar el PSC va aconseguir sobiranitzar CDC”--, va viure fins i tot un breu episodi de militància política amb el Reagrupament de Joan Carretero, gairebé per cooptació familiar. Definitivament, es va instal·lar en l’equidistància entre Convergència i Esquerra. S’allunyà dels primers per culpa del pacte del Majestic i dels segons, pel pacte amb el PSC.

De Suïssa, torna amb les possibilitats econòmiques de repensar el seu futur professional i amb l’esborrany d’una biografia de Xammar a la maleta: Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar. La immersió en l’univers del periodista republicà, liberal i conservador el porta a concloure que catalanisme i cosmopolitisme han anat sempre del bracet. “Jo no sé si Xammar i la seva generació eren catalanistes per ser moderns o moderns per ser catalanistes”, es pregunta en veu alta; en tot cas, fascinat pel personatge, es converteix en el principal divulgador d’una figura mig oblidada en l’univers dels prohoms de la pàtria. El reconeix com el seu referent personal per haver estat “un catalanista irredempt, qui mai no cedeix ni un mil·límetre de la seva independència personal i política”.

ERC volent nacionalitzar el PSC va aconseguir sobiranitzar CDC

Aposentat de nou a Barcelona, debuta com editor en fundar A Contravent, projecte que li reporta certa rellevància en els ambients sobiranistes, fins convertir-lo en un dels seus articulistes més celebrats. A ben segur pel seu estil Xammar, qui creia que “els catalans pels quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència”. El periodista que més coses havia ensenyat a Josep Pla, segons va reconèixer el mateix geni empordanès, també sembla expressar-se per boca de Torra quan precisa, de forma contundent, el seu precepte bàsic: “fora de l’eix nacional no hi ha vida”.

En els seus articles periodístics sol ironitzar sobre el glamour de l’autonomisme, però ho fa per martiritzar aquells que encara hi creuen; confessant una preferència per l’Estat de les Autonomies respecte d’un projecte federal: “l’autonomia permetia originalment una asimetria que difícilment ens donaria el federalisme”. En realitat, aquesta concessió és només un exercici dialèctic, atesa la seva creença que la Generalitat, fins a dia d’avui, no ha estat altra cosa que “una gran gestoria” per manca de les competències més substancials a un autèntic govern. “Per això vull ser independent, per poder-nos oblidar de l’eix nacional i fer política social, per deixar de gestionar-nos i poder-nos governar realment”.

L’etapa d’advocat tal vegada retardés una mica la seva incorporació full time a la causa, però quan ho va fer va ser per anar directament a la factoria del discurs, des la seva responsabilitat de guardià del mausoleu de la pàtria. Les circumstàncies li varen ser favorables. Havia entrat a treballar a l’empresa municipal Foment de Ciutat Vella, encarregada de l’operació del Born, essent nomenat director del centre quan Albert Garcia Espuche, impulsor científic del projecte museístic, va dimitir, un any abans de la inauguració, per diferències amb l’ajuntament mai explicades del tot.

El projecte independentista –l’únic capaç de fer saltar la banca de la provincialització i la residualitat– ha preferit, fins ara, concentrar-se en la denúncia del desequilibri econòmic

Durant cert temps, el relat independentista havia estat dominat per “l’Espanya ens roba”, d’una eficàcia innegable com eslògan però d’una consistència relativa i un regust de reivindicació fiscal insolidària, a l’estil de la Padània i la Lliga Nord, poc recomanable, considerat entre les mateixes files sobiranistes com a insuficient i un pèl perillós. “Poc adequat per presentar-nos al món”, resumeix diplomàticament Torra. Tan aviat com estrena el seu càrrec, escriu en format de presagi: “El projecte independentista –l’únic capaç de fer saltar la banca de la provincialització i la residualitat– ha preferit, fins ara, concentrar-se en la denúncia del desequilibri econòmic, del dèficit fiscal i de l’espoli. Molt bé, temes absolutament vitals. Però tant com la desaparició del català o la desmemòria històrica”. Un canvi argumental que no considera buscat ni premeditat, sinó més aviat inevitable, com una manifestació espontània de la sola presència física dels carrers i les cases dels herois del 1714. “Molta gent havia estudiat el dèficit fiscal, la solidaritat i els seus marges, aportant arguments matemàtics apreciables, però sotmesos a la controvèrsia”, reconeix; era urgent, doncs, en la seva opinió, retornar al discurs de l’acadèmia, a Soldevila i a la seva Història de Catalunya de 1934, a aquell primer intent de trobar una expressió de la consciència com a poble.

El director del Born és persona de ploma i paraula abrandada. De tal manera explica la urgència de facilitar els ciutadans la seva voluntat de retrobar-se amb la seva història: “És un tema de sentit comú: com podem aspirar a la normalitat sense una història normal, coneguda i compartida? No cal recuperar el passat, entès com el principal senyal d’una identitat nacional, per veure-hi reflectida l’ànima d’un país? No és la cultura, i sobretot la cultura històrica, l’element formador més important del projecte de pàtria que anhelem? I, doncs, per què aquest desconeixement còsmic, total, aterridor, de la nostra història? A pesar dels esforços individuals de tanta gent, la realitat és que a Catalunya la història pròpia és desconeguda. Ja no diguem les generacions adultes; el que és més greu és que tampoc no hem aconseguit que les joves generacions surtin d’escoles i instituts amb uns mínims acceptables. La massa neutra és impenetrable a la història de les pedres que trepitja. I sense saber qui hem estat és impossible que sapiguem qui podem arribar a ser”.

“No és que la història hagi anat a trucar a la porta de la gent, més aviat ha passat tot el contrari, ells han anat a buscar la història gràcies al Procés”. I han trobat el Born, “sí, i es retroalimenten”. Vist així, no és d’estranyar que quan escolta els visitants exclamar molt sovint en sortir del recinte “i no en sabíem ben be res de tot això”, s’entendreixi per haver col·laborat en haver fet possible aquesta comunió. “No ha calgut imposar un argumentari històric, som un poble emocional i això emociona”, explica abraçant figuradament tota la Barcelona ensorrada per les bombes de Felip V. “Potser som, com deia Amadeu Hurtado, massa emotius i tot”, acaba per admetre, compartint amb el conseller de Macià i Companys els perills de tanta emotivitat col·lectiva: “potser no és el poble ideal, però és que el tenim”.

Per suposat, es troba més còmode en el discurs de la nació-història, nació-llengua, nació-cultura, “m’agraden les coses endreçades, com els noucentistes”. Va anar a caure al lloc perfecte. “Sí, hi havia una exigència d’argumentar la reivindicació, de donar rigor i gruix intel·lectual al Procés. Hi ha participat molta gent, començant pel Consell Assessor de la Transició Nacional o el col·lectiu Wilson, sense oblidar la magnífica visió de Carod-Rovira quan va intuir l’eficàcia de commemorar el Tricentenari”.

El significat profund de les conseqüències catalanes d’una guerra de successió dinàstica d’abast europeu el descriu de la següent manera: “Allò que fa diferent la derrota del 1714 d’altres derrotes és justament el 12 de setembre, l’endemà de la caiguda de Barcelona. Fins aquell dia, amb formes i tradicions diferents, Catalunya sempre havia mantingut el seu autogovern, fins i tot després de la guerra del Segadors, una autèntica guerra per la independència; però a partit d’aquell dia som governats, vigilats i controlats per una visió castellana del govern i de la vida”.

El director del Born ha interioritzat de forma “intensa i trasbalsadora”, com ha descrit en alguna ocasió, la transcendència política d’allò que, diàriament, se li fa present en el jaciment de la vida quotidiana dels barcelonins del segle XVIII. Podria fer l’efecte que coneix les pedres una a una, a la família propietària de cada casa, per quin carrer va emprendre Villarroel el seu darrer i inútil contraatac. Potser ho sap tot això, del que sí té consciència és de la insuficiència política del relat de la gesta, de l’èpica dels defensors, tal com es venia fent, malgrat sigui un factor irrenunciable en la composició d’una història heroica.

La lectura política i institucional de la derrota és allò que l’interessa subratllar: “Som nació des del imperi medieval, el primer estat nació segons historiadors com Fontana, encara que aquest període reial hagi desaparegut de l’imaginari actual, però l’estat el perdem el 1714; aquella va ser una guerra per la llibertat, la que els nostres avantpassats creien que els atorgava la concepció d’Espanya vigent fins aquell moment, en la que els nostres avis, pel que es veu, hi estaven còmodes. Va ser l’esfondrament del món dels catalans de tal intensitat i contundència que durant dos segles, fins la creació de la Mancomunitat, varem deixar d’existir jurídicament, oficialment; tres segles després, la voluntat és la de recuperar l’esperit de 1714 com una força absorbent i arrossegadora, per mirar de fer-la entendre i saber-la interpretar en la conjuntura que vivim”. Del seu discurs queda clar que no comparteix les reticències del qui creuen que tot plegat no és sinó un exercici de nostàlgia estèril, una celebració permanent, un dribling al context històric: “de cap manera, tot el contrari, és un motiu per sentir-nos interpel·lats, personalment i col·lectivament”.

Al seu entendre, recordar és només el primer pas, imprescindible, però insuficient sinó se’n treu cap lliçó pels catalans del segle XXI. En un text publicat a la Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol, desenvolupa aquesta idea al detall: “No serviria de res recordar el darrer contraatac del general Villarroel, després d’haver presentat la seva dimissió, si no aconseguís interpel·lar-nos per entendre com un home acaba lligant la sort del seu país a la seva pròpia sort; no serviria de res recordar l’honorable capteniment del conseller en cap, Rafael Casanova, partidari de la capitulació però conseqüent amb la voluntat del poble, si no fos capaç de fer-nos adonar que la fidelitat a la terra supera les pròpies conviccions”.

Som nació des del imperi medieval, el primer estat nació segons historiadors com Fontana

Accepta amb matisos la possible sobredosis historicista subministrada en els darrers mesos al país, coincidint amb la clausura de la commemoració oficial dels tres segles passat des dels esdeveniments glossats. El Tricentenari celebrat amb profusió i exaltació. “Potser alguns excessos s’han de limitar, potser hi ha una desmesura de 1714, però després del Tricentenari, l’11 de setembre ens seguirà interrogant. I això és bo que sigui així, atès que aquesta interpel·lació ha aconseguit la identificació social”.

Més enllà de la consolidació d’un relat argumental i emocional apropiat al moment, Torra associa les possibilitats d’èxit del procés a dos factors. El primer també té a veure amb el Born, concretament amb l’exposició de projectils llençats per Berwick contra els defensors de la ciutat, més ben dit, en la convicció que aquesta vegada ningú no utilitzarà cap bomba per aturar la reivindicació. El segon element que considera essencial és el mòbil, associat a les xarxes socials, com antídot a les desqualificacions, els insults, com a arma de ridiculització de les amenaces provinents dels adversaris del moviment independentista, com a instrument de mobilització. Tanmateix, no s’inclou entre aquells que tendeixen a subestimar la força i l’eficàcia de l’estat que ell qualifica d’“impropi”: “riure’s d’un aparell estatal com el d’Espanya és un gran error, com ho és pensar que tot seran flors i violes; hem de ser conscients que hi haurà gent que ho passarà malament en els primers moments de la independència, col·lectivament tot ens anirà millor, però alguns sectors en pagaran un preu”.

És dels qui creu ulls clucs en la unitat com a única fórmula per donar resposta política a l’ambició de Catalunya, segurament molt influït per la prevenció respecte de la política de partit, arrossegada de sempre. “Històricament queda demostrat que no hi ha cap alternativa que doni millors resultats que la unitat de tot el catalanisme”, assegura, tot i ser prou crític amb aquesta doctrina com per afirmar: “El catalanisme ha estat un artefacte que se n’ha fet de més i de menys, l’hem engrandit i empetitit segons els interessos de cada moment, ha estat molt, massa, adaptable a les circumstàncies”. De fet, milita en una corrent d’opinió molt estesa entre els independentistes, la dels que atribueixen la força del que estem vivint, i en conseqüència a les probabilitats d’èxit del intent, justament a “la desaparició del catalanisme” tal com l’havíem entès fins ara.

En contraposició a aquesta mena de xicle ideològic en el que s’hauria convertit el catalanisme tradicional, segons aquesta versió de la història, la reivindicació de la independència representarà el final dels eufemismes en “forçar la depuració del llenguatge de la política catalana: la independència es fa o no es fa; tothom sap que vol dir ser un estat, és tan simple que s’entén perfectament; trigarem el que trigarem, però l’explosió plena de la voluntat col·lectiva de ser i construir un futur on quedi preservada la dignitat país, arribarà”.

Quan va néixer l’Assemblea Nacional Catalana va fer una crida entusiasta a la participació per considerar que l’entitat reunia els dos grans vectors de la seva posició personal: unitat i transversalitat, per aconseguir una única prioritat: “Quan la pàtria viu un moment d’urgència nacional, quan es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet, quan estan sonant totes les alarmes alhora per la nostra supervivència com a poble, la discussió ideològica no pot ser en cap cas l’eix que ens separi, pel seu damunt hi ha el destí de Catalunya. Els meus adversaris polítics són tots aquells que no volen la sobirania plena del nostre país, és a dir, perquè ens entenguem, aquells que no volen que onegi la bandera catalana, ben dreta, ben alta, ben sola a la Capitania Militar”. Xammar treu el nas sempre que pot en els seus articles.

Membre de la comissió permanent de l’ANC i vicepresident d’Òmnium –“jo estic aquí per sumar”—, no veu altra sortida que aclarir les coses d’una vegada per totes, “ni que sigui per salut mental, amb perdó”. “En tinc prou amb la voluntat de construir l’Estat català”, escrivia ja fa temps en un dels seus habituals articles a El Singular; però el seu objectiu de fons és el mateix de Ferran Soldevila, avui convertit en eslògan del procés: fer de Catalunya un país normal. “Per fi, ja no som independentistes, som catalans que volem ser independents, i això ja no ho canviarà ningú”.

Per evitar que el concepte d’independència es contamini, es dilueixi com li va passar al seu parer al catalanisme -“ser catalanista ha arribat a ser molt fàcil, al punt que fins i tot hi ha veus al PP que se’n reclamen”-, la seva recepta complementa la unitat amb la decisió: “És imprescindible acabar el procés en un temps raonable; hem de saber ja si el poble o vol ser o no ho vol ser”.

El catalanisme ha estat un artefacte que se n’ha fet de més i de menys

En aquest punt, el de si serà sí o no, es manifesta amb certa prudència, exhibint un realisme propi d’advocat, poc habitual entre els seus col·legues divulgadors de la determinació pel sí. “Ja m’agradaria que tothom fos independentista, o que a la dècada del 80 n’hi haguessin hagut més, però hem de ser molt conscients que durant molts d’anys a la majoria li ha semblat bé la relació que teníem amb Espanya. Ho hem anat votant reiteradament; la Transició i la Constitució varen obtenir un alt consens a Catalunya, això és així i no ens hem d’enganyar”.

L’explicació a aquesta etapa de confort dels catalans dins l’Estat espanyol – incomparable, segons diu, amb la viscuda pels avis dels avis dels nostres besavis abans de la caiguda de l’enyorada casa d’Àustria- , rau en “l’anestèsia subministrada pel pujolisme” durant el seu període d’esplendor, quan la política patentada amb el nom de “peix al cove” obtenia rèdits dels favors a la dreta i a l’esquerra espanyolista. I el final de la mateixa s’explicaria, en funció de la seva anàlisi, en dos fets més transcendents que la mateixa sentència contra l’Estatut que ja estaria descomptada quan es va produir. “El primer va ser el desconcert enorme creat entre la població pel pacte de Pujol amb Aznar, absolutament incomprensible; el segon, el rebuig dels mateixos socialistes a la reforma federal implícita en l’estatut promogut per Maragall, que hagués garantit 20 anys més de convivència”. Conclusió: “Els que pensàvem que no hi havia res a fer amb Espanya, ens varem acabar de convèncer; i els que no s’ho havien plantejat mai, ho varen començar a sospitar”.

“Problemes amb Espanya?, jo no en tinc ni un, el meu problema és l’estat impropi, les elits espanyoles i la seva influència en les nostre elits que són les responsables d’haver-nos portat on som. L’origen de les nostres dificultats no s’han de buscar totes a Madrid, hi ha hagut molts catalans que han fet impossible l’avenç de la independència”. Identifica aquests catalans amb l’expressió “els del pont aeri”, sense entrar en més concrecions.

Tal vegada en record o per respecte a les ombres que recorren els carrers del Born quan els visitants abandonen el recinte entusiasmats i ell dóna l’ordre de tancar els llums fins l’endemà, Torra es permet una concessió fugissera, gairebé un homenatge a les hipòtesis no contemplades per la Transició: “Potser una altra Espanya hauria estat possible, potser Espanya hagués estat un bon invent abans de la formació de la Unió Europea, però ara...ja ens trobarem allà”.

Aquest tex forma part del llibre 'El tigre sobiranista' que editarà Proa el mes de març

MÉS INFORMACIÓ