Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Què són unes plebiscitàries?

A Europa i Espanya és força comú que les eleccions legislatives ordinàries prenguin connotacions de consulta

Ja des d'abans, però sobretot a partir del passat 25 de novembre, quan el president Artur Mas va formular la seva proposta de celebrar unes eleccions plebiscitàries com a alternativa al referèndum que l'Estat no permet dur a terme, aquest concepte —el d'eleccions plebiscitàries— ha estat objecte de debat intens, crítiques severes, se li han atribuït connotacions totalitàries... Fins i tot la setmana passada, en una entrevista a Europa Press, l'expresident José Montilla asseverava que aquest tipus de comicis “no existeixen” i que, alhora, “no són propis de règims democràtics”. Montilla afegia que avui, a Catalunya, “afortunadament les persones no poden ser obligades a elegir només entre dues llistes electorals”.

Si la confusió ha arribat tan amunt, potser pagui la pena provar de fer algunes consideracions aclaridores. En primer lloc, la de plebiscitàries no és una categoria jurídica, sinó política, o potser, més ben dit, historicopolítica. Que unes eleccions adquireixin caràcter plebiscitari no depèn tant —de vegades, en absolut— de la voluntat de qui les convoca com de l'ús que en fan els electors, en raó d'un context polític, d'unes circumstàncies històriques determinades.

De fet, és força comú que eleccions legislatives ordinàries prenguin connotacions de plebiscit. Les generals espanyoles de l'octubre del 1982 van ser en bona mesura un referèndum a favor del canvi, de la ruptura històrica que representava en aquell moment l'arribada al poder del PSOE de Felipe González. Les generals del març del 2004 van resultar, sobretot a Catalunya, un espectacular plebiscit contra Aznar i els abusos de la majoria absoluta del PP, culminats amb les mentides de l'11-M. ¿És que potser les eleccions gregues del proper dia 25 no seran un plebiscit entre l'acceptació i el rebuig dels dictats de la troica? Heu sentit algú que se sorprengui o s'escandalitzi per això?

A l'hora de trobar en el passat antecedents o exemples de comicis plebiscitaris, resulta absurd buscar-los en sistemes cesaristes o bonapartistes, i molt sectari al·ludir a les eleccions al Reichtag convocades per Hitler el 5 de març del 1933 —que ja no van ser lliures—, quan la història catalana i espanyola ofereix un exemple modèlic d'eleccions que la ciutadania ha convertit en plebiscit; i no sobre un tema menor, sinó sobre la continuïtat o la caiguda d'un règim multisecular: les municipals del 12 d'abril del 1931.

Es pot estar a favor o en contra de la idea d'unes plebiscitàries. El que no es pot és presentar aquest plantejament com una ocurrència de Mas

En aquell cas, el Govern convocant —el de l'almirall Aznar— no pretenia cap referèndum, sinó reestabilitzar la monarquia d'Alfons XIII, molt desacreditada per la seva complicitat amb la dictadura de Primo de Rivera. Es tractava, després de vuit anys d'estat d'excepció, de tornar a la “normalitat constitucional”. I, per això, els pròcers monàrquics van optar per unes eleccions municipals —les de menor càrrega política, es van dir—, que confiaven guanyar gràcies als procediments habituals d'aquell règim; o sigui, clientelisme i caciquisme.

No obstant això, el poble sobirà —sobretot, el de les ciutats— no hi estava en sintonia, i va resoldre convertir aquells comicis anodins formalment locals en un plebiscit sobre monarquia o república. Amb només dues llistes per elegir; una en cada sentit? Per a tranquil·litat del molt honorable José Montilla, apressem-nos a aclarir que no. Encara que les forces antimonàrquiques, conscients de l'envit, van procurar agrupar-se en una gran coalició republicana i socialista d'àmbit estatal, la seva unitat no va ser ni perfecta ni general; tampoc la dels monàrquics.

A Catalunya, moltíssim menys. Per limitar l'anàlisi a la ciutat de Barcelona, es van oferir als electors com a mínim quatre opcions inequívocament hostils a la monarquia: la flamant Esquerra Republicana alligada amb la Unió Socialista, l'intel·lectual Partit Catalanista Republicà, l'espanyolista Coalició Republicanosocialista (el PSOE més Lerroux, per simplificar) i la llista Republicana Autònoma de radicals dissidents; això, sense comptar dues candidatures comunistes, la del Bloc Obrer i Camperol i la del Partit Comunista d'Espanya. Amb la permanència del rei s'alineaven la Lliga Regionalista i la Unió Patriòtica Monàrquica d'extrema dreta; i hi havia, a més (es votava per districtes), franctiradors aquí i allà.

Aquesta indiscutible pluralitat d'ofertes, en tot cas, no va entelar ni va fer menys rotund el resultat del plebiscit: a Barcelona, uns 96.000 vots republicans per 33.000 monàrquics, traduïts en 38 regidors sobre 50. En el conjunt espanyol, una nítida victòria numèrica i política dels favorables al canvi de règim, que el mateix president Aznar (Juan Bautista) va admetre el matí següent, en declarar a la premsa que “el país s'havia ficat monàrquic al llit, però s'havia llevat republicà”. El mateix Alfons XIII va trigar trenta-sis hores més a treure idèntiques conclusions, i tot seguit va agafar el camí de l'exili via Cartagena.

El present és molt diferent, sí. I es pot estar a favor o en contra de la idea d'unes plebiscitàries, per descomptat. El que no es pot és presentar aquest plantejament com una ocurrència de Mas, inspirat per Carl Schmitt.

Joan B. Culla i Clarà és historiador