Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Pànic nuclear a Catalunya

L'esquerra, engolida pel procés, ha entrat en pànic sense que ningú no li hagi robat res: ho ha cedit ella sola

Ni Podem ha arribat per robar el foc a les esquerres ni ve a rebentar des de fora el procés independentista. Però farà les dues coses sense haver posat gairebé res de la seva part per aconseguir-ho. També aquí ho han dinamitat tot, malgrat que aquí tampoc no hagi passat res de veritat, encara. Però la por sempre actua igual, abans que tot succeeixi.

El pròleg va tenir forma d'abraçada robada la nit del 9-N. Tant Artur Mas com David Fernández ignoren que els estan filmant: sens dubte, Artur Mas no l'hagués abraçat d'aquella manera amb càmeres al davant, ni tampoc David Fernández, que estava d'esquena al mòbil, hagués accedit a aquella efusió amb el líder del neoliberalisme català i responsable polític de la desesperació de bona part de la població. Era impossible no entendre després d'aquest vídeo tremolós que la CUP ha posat per davant la seva pota de país abans que les seves altres dues potes polítiques, la defensa dels drets socials i la igualtat efectiva i no retòrica d'homes i dones. La CUP està molt inquieta, per tant; Iniciativa viu sota el terror dels canvis que els imposen els altres (una vegada més); Convergència veu perillar l'embull sencer; ERC es presta al que calgui i el PSC posa cara de pòquer i ironia.

A d'altres els falta la ironia, com a Josep Rull, que es va transparentar folklòricament fa uns dies en una barreja d'Els Pastorets i La Caputxeta: com més plebiscitàries siguin les eleccions, menys llops de Podem; com menys plebiscitàries, més diabòlic Podem. El llop té una cua bonica, i el dimoni de tota la vida no l'ha perduda mai. Avui el llop i el dimoni s'han fet cristianament humans, i el terror apocalíptic ha entrat a Catalunya. Podem desmunta sense fer res, argumentació autista, sectària i parcial que els partits sobiranistes havien difós i que diverses esquerres van assumir amb el president de la Generalitat al capdavant, sense valorar fins on el seu electorat acceptava aquesta claudicació o creien en el valor legitimador i sense costos de les megamanifestacions.

L'enfonsament del nivell de vida ha arribat a capes socials que s'havien cregut a resguard per a tota la vida, i amb Podem l'esquerra social i ideològica ha recuperat molt visiblement els batecs

Però hi havia costos, i avui tenen forma de munició abandonada en el descampat català. Només pel fet de ser-hi, Podem ha dinamitat per l'esquerra la falsa unanimitat congregada entorn del dret a decidir i ha sabut escapar a l'amarga pinça que la dreta nacionalista i l'esquerra retòrica de Catalunya han armat contra el programa social i civil de l'esquerra socialdemòcrata en una situació d'emergència social. Veuen el que veiem els altres, però, a més, ho diuen sense hipoteques de país, fins i tot sense por d'imaginar solucions inimaginables. L'enfonsament del nivell de vida ha arribat a capes socials que s'havien cregut a resguard per a tota la vida, i amb Podem l'esquerra social i ideològica ha recuperat molt visiblement els batecs. Amb raó, l'esquerra engolida pel procés ha entrat en pànic sense que ningú no li hagi robat res: ho ha cedit ella sola.

Però el pànic és contagiós i ja s'han desfermat totes les alarmes, també a la resta de les forces sobiranistes, Convergència i ERC, i amb elles molts mitjans. Per això, avui, en un desolador esforç, alguns columnistes reivindiquen fantàsticament Artur Mas com a líder antisistema i far de la veritable revolució a Catalunya. El seu argument és autoreferencial, i creuen de bona fe que Podem no s'assabenta del que passa a Catalunya. Els diuen clàssics, lligats a una pantalla antiga, però aquesta metàfora només dóna per a una ocurrència televisiva. Tot és al revés: Podem ha detectat molt bé la deserció de la causa social i distributiva en què ha incorregut l'esquerra catalanista des que fa dos anys, almenys, es va enfilar en un tren que no era seu.

Molts mitjans continuen ridiculitzant les propostes de Podem, però Podem és un producte genuïnament sistèmic. El motí antisistema es va forjar en un altre lloc: l'Estat i la Generalitat, i contra l'Estat i contra la Generalitat. El motí no l'han armat ells, sinó l'adulteració estructural, la permissivitat amb la corrupció, l'exaltació de l'irracionalisme sentimental com a missatge redemptor i fins i tot la tolerància dels intel·lectuals davant la demagògia dels líders del sobiranisme.

La il·lusió que avui desperta Podem no és robada, com ho va ser l'abraçada de Mas i David Fernández, ni encarna el dimoni d'Els Pastorets de Rull. Significa la restitució desacomplexada del valor de l'esquerra a Catalunya (i al primer que citi Lerroux li creixerà el nas). Cosa diferent és que la seva irrupció pugui significar, també, l'inici d'una nova fase per al catalanisme que va calcular malament el seu salt a l'independentisme, o el va calcular amb sobredosi d'oportunisme. Podem no té cua, ni tan sols té cua, però sí que té caps nuclears, com els dolents de les pelis americanes, en les quals al final perden, cert, però no només les pelis acaben quan s'encenen els llums i es fa recompte de baixes.

Jordi Gràcia és professor i assagista