_
_
_
_
_
INTERNACIONAL

13 exemples que la censura a la llibertat d’expressió aconsegueix just el contrari

L'atemptat contra 'Charlie Hebdo' tampoc no servirà per res

Jaime Rubio Hancock
Portada de 'Charlie Hebdo' del 2 de gener del 2011. El nou redactor en cap de "Charia Hebdo" amenaça amb "cent fuetades si no et mors de riure".
Portada de 'Charlie Hebdo' del 2 de gener del 2011. El nou redactor en cap de "Charia Hebdo" amenaça amb "cent fuetades si no et mors de riure".

Tres homes van entrar durant el matí de dimecres al setmanari satíric francès Charlie Hebdo armats amb kalàixnikov van assassinar 12 persones i en va deixar malferides quatre més. El setmanari havia estat objecte d'amenaces i d'atacs, després publicar el 2006 caricatures de Mahoma. De fet, va ser atacat amb còctels Molotov el 2011, després d'una portada en què el profeta apareixia com a redactor en cap d'un nombre batejat com Charia Hebdo.

Si aquests assassinats pretenien que les caricatures deixessin de circular, han fracassat: al cap de pocs minuts aquests dibuixos inundaven Twitter i n'apareixien galeries en molts mitjans de comunicació. A les xarxes, molts recollien a més una proposta: que les portades dels diaris de l'endemà de l'atemptat portessin les caricatures de Charlie Hebdo.

Salvant les distàncies, és un exemple (tràgic) de l'efecte Streisand: quan algú intenta censurar alguna cosa a Internet, es divulga encara més. Aquest efecte deu el nom a la denúncia de l'actriu i cantant per exigir que es retirés d'una web una foto aèria de casa seva. La denúncia només va aconseguir que la imatge es difongués fins al punt que apareix fins a la Wikipedia. L'efecte contraproduent de la censura es potencia amb Internet, però no és exclusiu de la xarxa, com podem veure en aquests tretze exemples, que mostren que, més tard o més d'hora, la llibertat d'expressió té totes les de guanyar.

1. Stalin va voler corregir la història esborrant d'algunes fotografies amics i col·laboradors caiguts en desgràcia, com Lev Trotski i Nikolai Iejov, cap de la policia secreta soviètica. Avui dia, aquestes fotografies manipulades han tingut tanta difusió que són un exemple de com de ridícul és el totalitarisme i com de paranoic va arribar a ser Stalin.

2. La revista satírica El Jueves va publicar el 2007 una portada en què, per riure's del xec nadó, mostrava una caricatura dels reis actuals, Felip VI i Letícia al llit. El jutge Juan del Olmo va segrestar la publicació, cosa que va aconseguir que la portada es difongués per tot Internet, i la va convertir en una de les imatges icòniques del setmanari. El 2014, la publicació va passar per una experiència semblant, tot i que en aquest cas la censura va venir pels editors.

3. La crema de llibres a Alemanya que va tenir lloc a Berlín el 10 de maig del 1933 va ser una acció del partit nazi que tenia com a objectiu condemnar aquests títols i els seus autors a l'ostracisme per antialemanys. Van cremar uns 25.000 llibres de 94 escriptors, entre els quals, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Alfred Döblin, Albert Einstein, Sigmund Freud, Heinrich Heine, Franz Kafka, Erich Maria Remarque i Stefan Zweig, a més de llibres d'Ernest Hemingway, Jack London i Maksim Gorki. Com es pot veure, els nazis no van tenir molt èxit.

Estados Unidos
Crema de llibres a la plaça de l'Òpera de Berlín.Das Bundesarchiv

4. Hitler i els nazis no tenien problemes només amb els escriptors. El 1937 van organitzar dues exposicions a Munic: una, d'art alemany, amb “nus de rosses esculturals juntament amb soldats i paisatges idealitzats”, tal com recorda aquest article de la BBC, i una altra d'art “degenerat”, és a dir, d'artistes abstractes i expressionistes, entre d'altres. La d'art degenerat va atreure tres vegades més visitants. Incloïa noms com Paul Klee, Max Beckmann, Vassili Kandinski i Oskar Kokoschka, entre altres artistes que formen part del cànon de l'art del segle XX.

5. Un altre exemple de textos censurats: l'índex de llibres prohibits per l'església catòlica, que va estar vigent en diverses edicions entre el 1564 i el 1966, i que va incloure autors com Erasme de Rotterdam, François Rabelais, Honoré de Balzac i Jean-Paul Sartre, a més de llibres com el Lazarillo de Tormes.

6. Fins i tot un llibre per a nens en aparença innocent, com és la col·lecció d'en Harry Potter, ha estat prohibit i atacat. És el que més problemes ha tingut a les biblioteques dels Estats Units entre el 2000 i el 2009, segons l'American Library Association, perquè se centra en la màgia, contrària al cristianisme. Està prohibit als Emirats Àrabs Units, també per qüestions religioses. I el 2007 en Karachi (Pakistan) va haver-hi un intent d'atemptat en un centre comercial, en què s'anava a presentar l'última novel·la de la sèrie. Res d'això ha evitat que J.K. Rowling acumuli 450 milions de còpies venudes d'aquests llibres, que s'han traduït a 73 idiomes. A més, les vuit pel·lícules han recaptat més de 7.700 milions de dòlars.

7. Un altre llibre que va tenir dificultats per entrar en algunes biblioteques nord-americanes va ser Les aventures de Huckleberry Finn, que va estar prohibit a Massachusetts quan va ser publicat el 1885 pel "llenguatge vulgar".

8. No podem parlar de llibres sense esmentar Els versos satànics. El 1989, la publicació d'aquesta novel·la va provocar la seva prohibició i disturbis en països musulmans, a més d'una fàtua proclamada per l'aiatol·là Khomeini que va obligar que Rushdie portés protecció oficial del Govern britànic i que encara segueix vigent. El llibre amb prou feines havia venut uns centenars de còpies en les primeres setmanes, però després de la polèmica i en uns cinc mesos ja va aconseguir la xifra de 750.000 exemplars.

L'escriptor britànic Salman Rushdie.
L'escriptor britànic Salman Rushdie.Claudio Álvarez

9. Roberto Saviano va publicar Gomorra el 2006, un llibre sobre la Camorra de la Campània i de la perifèria napolitana que va fer que la màfia l'amenacés de mort i es veiés obligat a ser escortat per quatre carabinieri. El llibre s'ha publicat en 52 països i ha venut més de 12 milions de còpies.

'L'home del tanc'.
'L'home del tanc'.Jeff Widener

10. Molts xinesos no coneixen encara aquesta foto de Jeff Widener, L'home del tanc, que s'ha convertit en la imatge icònica de les revoltes de Tiananmen. I, de fet, ni tan sols se sap encara què va passar amb aquest nom. Però els ciutadans xinesos l'han fet servir per burlar-se de la censura (i burlar-la), i l'any passat van reemplaçar els tancs per ànecs de bany per poder compartir-la, almenys unes hores, a les seves xarxes socials. Widener explicava a Verne que sempre que parla amb algú de la Xina li parla d'aquesta foto i fins i tot recordava una selfie que es va fer a Atlanta amb representants de Xinhua, l'agència de premsa governamental d'aquest país.

11. El novembre del 2007, el president de Tunisia, Zine al-Abidine Ben Ali, va bloquejar l'accés a Youtube i a DailyMotion, perquè contenia material sobre presos polítics del país. Els activistes tunisencs van organitzar una “seguda digital”, enllaçant dotzenes de vídeos sobre drets i llibertats a la imatge del palau presidencial a Google Earth.

12. El 2008 es va filtrar a Internet i es va penjar a Youtube un vídeo de Tom Cruise parlant sobre l'Església de la Cienciologia. Aquesta organització va exigir que el vídeo es despengés, al·legant que s'havien infringit els seus drets de copyright. La resposta d'Anonymous va ser Project Chanology, una iniciativa que es va traduir en atacs DDOS contra les webs de l'organització i bromes telefòniques, a més de protestes davant de les seus de l'organització. El vídeo de Cruise no està a Youtube, però no és difícil de troba. A Gawker, per exemple.

13. Més recent és el cas Sonyleaks: uns hackers van filtrar informació confidencial de Sony Pictures presumptament en nom de Corea del Nord. A més, van amenaçar amb atemptats en cas que la pel·lícula The Interview, que narra un complot per assassinar Kim Jong-un, arribés a estrenar-se. Tot i que en un primer moment la productora va cedir a la pressió, la pel·lícula es va acabar projectant en alguns cinemes i, sobretot, en vídeo sota demanda, i va recaptar 36 milions de dòlars abans de la seva recentment anunciada estrena al Regne Unit i malgrat les males crítiques. Per descomptat, tothom ha sentit parlar de la pel·lícula.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jaime Rubio Hancock
Editor de boletines de EL PAÍS y columnista en Anatomía de Twitter. Antes pasó por Verne, donde escribió sobre redes sociales, filosofía y humor, entre otros temas. Es autor de los ensayos '¿Está bien pegar a un nazi?' y 'El gran libro del humor español', además de la novela 'El informe Penkse', premio La Llama de narrativa de humor.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_