_
_
_
_
_
JOSÉ C. VALES Guanyador del 71è premi Nadal de novel·la

“Sempre m’ha interessat indagar per què estimem malament”

“L'eclecticisme literari imperant s'apropa massa a la confusió"

Carles Geli
L'escriptor i traductor José C. Vales, ahir a Barcelona.
L'escriptor i traductor José C. Vales, ahir a Barcelona.m. minocri

Guanya discurs en la distància curta l'escriptor i traductor José C. Vales (Zamora, 1965), lluny dels focus que l'apuntaven la nit de dimarts després de guanyar el 71è premi Nadal de novel·la que convoca Destino. Oblida els nervis i se'l veu còmode parlant de com gaudeix llegint Umberto Eco sobre teoria estètica o del duel entre Arnold Bennet i Virginia Woolf sobre el destí de la novel·la. “Woolf és l'eclosió del retrat psicològic i Bennett, l'últim gran hereu del naturalisme… En qualsevol cas, reflecteix com de capritxosa és la literatura, on s'imposa un corrent pel mer canvi de gust del públic o per la falta de successors o pel simple oblit”. Opina que avui impera “un eclecticisme literari que s'apropa massa a la confusió”, reflex d'"un acomodament de la literatura com ho fa la vida mateixa; el que és important és que no se separi de la vida, sinó la literatura està perduda". I això és el que ha intentat ell mateix al seu Cabaret Biarritz, l'obra guanyadora que apareixerà al febrer i en la qual la investigació d'un crim a l'estiuenca localitat francesa durant els bojos anys vint deixa fluir pel fons la impossibilitat de l'amor o, més aviat, com de malament estimem.

Li ha servit a aquest filòleg la seva especialització en filosofia i estètica romàntica en el seu encara tendre ofici d'escriptor (la del Nadal és tot just la seva segona novel·la, després del seu debut fa un any amb El pensionado de Neuwelke) perquè creu que el Romanticisme i els seus seguidors —“eren fills bastards de la Il·lustració però que en el moment de les grans decisions van sortir els nois dolents amb cabells esvalotats i una tendència excessiva al suïcidi”, ironitza— “van permetre a l'escriptor ficar el nas on ningú no el demanava: en un joc divertit, de vegades abandonen la ficció i parlen al lector cara a cara; vet aquí les obres de Wilkie Collins o d'Anthony Trollope”, justifica.

El món “terrible i sublim” romàntic queda lluny del dels anys vint d'entreguerres europea, escenari escollit per Vales “per l'estètica, però el porto al d'aquí i ara”. D'aquest període li interessava el “caos emocional en el qual es va viure, fruit del desastre de la Primera Guerra Mundial”, amb la passió desfermada per la vida que va impregnar tothom. En aquest marc sentimental, un escriptor rep l'encàrrec de novel·lar un aparent crim d'una llibretera al moll de la Biarritz del 1925. Les entrevistes que fa a una trentena de personatges de tot l'escalafó social (des de princeses russes a criades, buscavides o prostitutes, surant entre el xampany i les pastilles de cocaïna i la brutícia dels barris baixos) conformen l'estructura de la novel·la. “Volia mostrar les dues cares d'una societat, la bonica i la caòtica, que es basa en la pròpia idea que tinc del món, en la qual conviuen elements sublims i terribles, meravellosos i espantosos”. Romanticisme pur.

A Vales no li agraden, no obstant això, les novel·les de tesis: “Una obra pot ser útil, però el que crec segur que ha de ser és divertida; d'aquest plaer després se'n poden extreure conclusions, com va fer Cervantes amb el Quijote, que gairebé acaba com un tractat filosòfic”. Potser per això hi ha a Cabaret Biarritz un fil negrocriminal, addició que sembla obligada en la literatura triomfant d'avui però que, encara que la utilitzi, Vales sembla repudiar. “Es tracta la mort massa a la lleugera; és extraordinàriament dura i s'utilitza per a tot: els poetes només versifiquen que es moren, però ho fan de vells”, torna a ironitzar. “En la meva novel·la hi ha un succés desgraciat , però la investigació policial permet una indagació emotiva que és la subtrama que m'interessava, una passió sentimental conflictiva que en el passat ja va ser fallida: per què estimem una persona o una altra o una tercera que no ens estima? Per què sempre estimem malament?... M'interessava indagar en això”.

La inspiració no existeix en literatura, segons el flamant guanyador del Nadal. “És contenció i planificació; no entenc com hi ha col·legues que diuen que un personatge se'ls va escapar de les mans… No entendríem que un arquitecte digués que les columnes se li van torçar, oi? Ni en la literatura mística, suposadament la més espontània, passa això: els textos de Santa Teresa o Fray Luis estan molt corregits”, diu mentre cita amb el segon un dels seus autors de referència juntament amb Garcilaso o Larra. “Em costa arribar al segle XX, ho sento”, s'explica.

Vales, doncs, deu estar incòmode en aquest món editorial en el qual treballa des de fa 15 anys i en què admet que, fins i tot, ha fet de negre. “És com a la resta del món, fem de tot: els focus d'ahir estaven molt bé, però les hores planificant l'estructura temporal en tres plans de la novel·la no van ser jornades glamuroses… Es un món confús, com l'exterior, tot canvia i canviarà”. I l'ofici de narrar? “Potser el que menys, com demostren els guionistes de sèries de televisió: sempre hi haurà aquesta necessitat sorprenent, gairebé furibunda, de l'ésser humà que vol que li expliquin històries; tenim futur”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_