Selecciona Edició
Connecta’t

Traveta a l’esport català

Les noves exigències econòmiques i administratives amenacen federacions i clubs amateurs

Marc Guiu, entrenador del Senior B dels Lluïsos de Gràcia, animant els seus jugadors en un partit celebrat al pavelló de la Plaça Nord Ampliar foto
Marc Guiu, entrenador del Senior B dels Lluïsos de Gràcia, animant els seus jugadors en un partit celebrat al pavelló de la Plaça Nord

L’esport català se sent assetjat. Noves exigències legals, més burocràcia i menys diners és l’equació que amenaça una involució en el nombre de clubs, entrenadors i esportistes, o que, si més no, pot abocar el sector a una situació més precària, menys pragmàtica. “El col·lapse del sistema”, avisa Gerard Esteva, president de la Unió de Federacions Catalanes (UFEC). “Administrem el bàsquet misèria”, es lamenta d’un temps ençà Joan Fa, president de la Federació Catalana de l’esport de la cistella. Les federacions apunten directament a set greuges: Llei de Professions, llicència única, inspeccions de la Seguretat Social, nou impost de societats, noves exigències de la Llei de Transparència i de la de prevenció de blanqueig de capitals, i l’IVA. Tot més car, tot més difícil, justament quan el pressupost de la Generalitat destinat a l’esport va passar de 127,2 milions el 2012 a 101,3 el 2014, i el projecte per al 2015 preveu una partida de 63 milions.

Un dels conflictes previsibles va esclatar a les últimes setmanes del 2014 i ha servit com a senyal d’alarma. Els entrenadors de bàsquet es van posar en peu de guerra. La majoria perceben quantitats d’entre 80 i 150 euros al mes per entrenar els joves. El problema va sorgir per l’aplicació de la Llei de Professions de l’Esport, que, d’alguna manera, exigeix que aquesta majoria d’entrenadors d’equips de categories inferiors es professionalitzin, quan ja comptaven amb llicències autoritzades per les seves federacions.

Ara, tots els tràmits dependrien directament d'Ensenyament. Els entrenadors, molts dels quals exerceixen des de 2000, haurien de pagar-se un nou curs de formació, obtenir un títol i donar-se d'alta a la Seguretat Social. El procés els hi podria costar entre 650 i 900 euros. Després de les protestes i la compareixença al Parlament de Catalunya de representants de la Federació de Bàsquet, el Govern va decidir ampliar fins el gener de 2017 el termini perquè tècnics i professionals adaptin les titulacions a la Llei de l'Exercici de les professions de l'esport. Tanmateix, l'episodi només va ser la punta de l'iceberg.

“S'està regulant una llei de professionals quan encara no s'ha regulat una llei del voluntariat. Reivindiquem el sector, que pugui defensar els seus interessos, la seva eficiència i eficàcia”, exposa Gerard Esteva. “Els clubs i les federacions s'han d'aixoplugar sota un gran paraigües, com a societats sense ànim de lucre, per tal d'aconseguir més finançament”.

“És un perill, voler cercar una categorització d'entrenador professional a la borsa de l'esport federat”, adverteix Toti Mumbrú, gerent de la Federació Catalana de Bàsquet. “Sempre que parlem de l'esport escolar diem que és aficionat i va per la via social i de l'educació. I l'esport federat també és així perquè 478 clubs, la majoria dels clubs catalans, administren, tal com diu el meu president, el bàsquet misèria. I no ho diu despectivament sinó pels problemes que viuen els presidents i les juntes d'aquests clubs per tirar endavant els seus projectes esportius. És la realitat”.

En exposar al Parlament les dificultats d'aquests clubs, les retallades en subvencions públiques, el risc de les contractacions de la Seguretat Social, el sistema de titulacions esportives, els impagaments d'esportistes i la reducció d'ingressos en el capítol de patrocini, Mumbrú va advertir del perill d'aplicar la llei que pretén professionalitzar el sector: “Estem posant en risc la supervivència de l'esport a tots els pobles de Catalunya”.

Sergi Ayuso, técnic de l'equip infantil del CP Sarrià, envoltat per alguns dels seus jugadors al camp de Can Caralleu. ampliar foto
Sergi Ayuso, técnic de l'equip infantil del CP Sarrià, envoltat per alguns dels seus jugadors al camp de Can Caralleu.

Una de les demandes de les federacions és que puguin continuar impartint els cursos de formació d'entrenadors. “La formació federativa és excel·lent. No cal que expliquem que el 60% dels jugadors i les jugadores de les seleccions espanyoles són catalans, que tenim jugadors a la NBA (els germans Pau i Marc Gasol i Ricky Rubio)... La nova llei de professions ens porta a pensar que actualment hi ha un entrenador que està entrenant a la NBA (Jordi Fernández dirigeix el Canton Charge, filial de Cleveland Cavaliers) i no podria entrenar a un infantil de la federació catalana de bàsquet. S'ha de donar una sortida a aquestes situacions”.

El que demanen les federacions catalanes és que totes les certificacions que han expedit continuïn essent vàlides i facultin els seus titulars per l'exercici de la professió regulat per la nova llei, sense que tinguin que sol·licitar cap nova habilitació que no sigui la del certificat de la corresponent federació. “Si el que es demana es un contracte professional, no estem en esport professional, no em cansaré de repetir-ho”, repeteix Mumbrú.

Amb la nova normativa, la federació de futbol produïa 10.500 tècnics cada any i ara, 734; la de bàsquet, 1.300, i ara 448; i la de vela 166, i ara sis. El problema rau que la nova llei fica al mateix sac al entrenadors de clubs federats i als que exerceixen als gimnasos privats o a l'ensenyament. “Demanem que es reconegui la formació federativa. Al futbol ens deien: 'no tenim cap entrenador de Primera que tingui el títol. És més, la UEFA no reconeix els títols reglats de l'estat espanyol. Es produeix una falta de connexió entre el que necessita l'esport i la llei”, descriu Esteva.

“Si anem posant més càrregues als clubs ens podem trobar que l'esport es converteixi en una activitat elitista perquè les despeses que comportarà només podrà ser costejada per les elits. I parlo en nom de tots els clubs”, va exposar a la seva compareixença al Parlament Josep Lluís Samper, president del Club de Bàsquet Sant Narcís. “Per culpa de les noves exigències, tenim pèrdues cada any i ja hem hagut de deixar de fer una tasca social per absoluta impossibilitat. Aconseguirem desmembrar una societat que teníem ben muntada”.

El cap i el cos de l’esport

Carles Santacana

És una idea recurrent que l’esport català modern va ser el pioner en el conjunt espanyol. Cert, però més enllà del cofoisme inherent a l’afirmació, cal entendre que perquè això fos possible van caldre dues condicions fonamentals: una era l’interès a obrir-se a tot allò que arribés del “nord enllà desvetllat i feliç”, del motor de la modernitat; i l’altra, que era imprescindible l’empenta per crear clubs que donessin forma a aquells bons propòsits. Les entitats esportives van sorgir sense cap empara estatal, i van ser capaces de crear també federacions, un pas necessari per crear competicions regulars. Una feina d’autoorganització, que va generar tota mena de clubs, uns més elitistes, d’altres més populars, que han estat la base organitzativa de l’esport. De tot això en fa més de cent anys, i només ha estat modificat substancialment per l’aparició de l’esport espectacle i professional, i per les regulacions de les institucions públiques, amb voluntat únicament fiscalitzadora durant el llarg franquisme, i afavoridores de la pràctica esportiva amb l’Estat democràtic.

Un dels primers llibres que va reflexionar a Espanya sobre la dissociació entre l’esport espectacle i l’esport de base va ser escrit en una data tan llunyana com 1930 pel periodista madrileny Pedro Rico. Duia el significatiu títol d’El ‘sport’ en España. Amateurs y profesionales. Educación, distracción, espectáculo, i descrivia l’esport com un cos humà en el qual el futbol professional era un cap que s’havia desenvolupat tant que convertia l’esport en un cos deforme, perquè absorbia totes les energies de l’esport amateur, que hauria de ser el cos central.

Rico aplicava el seu símil al futbol, però de fet els temps presents han confirmat la seva apreciació, en allunyar cada vegada més l’esport que genera espectacle respecte de la pràctica esportiva amateur i de l’esport de base. Un esport de base fet a partir del voluntarisme més absolut de milers de dirigents anònims, reconeguts només entre els iniciats en cada esport. Fent l’Enciclopèdia de l’esport català, ens van anar apareixent un munt de cognoms que explicaven la història real de molts clubs i especialitats, en alguns casos famílies que són vitals per entendre la pervivència d’entitats i esports minoritaris, com per exemple els Estruch en la iniciació a l’atletisme, portant nois per tots els campionats de promoció arreu de Catalunya. Perquè aquestes entitats continuïn mantenint la flama d’un esport que es fa pel gust de practicar-lo, és imprescindible que les regulacions de les institucions les afavoreixin i no pas que en compliquin l’existència. Seguint el símil de Rico, cal afavorir el dia a dia de la gestió del cos de l’esport, perquè el resultat final serà un millor funcionament del conjunt, amb una millor relació estètica entre el cap i el cos.

Carles Santacana és director del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i va ser director de l’Enciclopèdia de l’esport català.

 

MÉS INFORMACIÓ